dijous, 20 de desembre de 2007

Complicitats...



Segur que l'Yvon Chouinard no pensava l'any 1957 quan va anar a la "xatarreria" per comprar una forja de carbó de segona mà,una enclusa de 60 Kg i un bon grapat de malls i estris varis,que uns anys més tard seria el flamant fundador d'una gran empresa...
- Volia fabricar-me el meu propi material d'escalada,ja que estàvem començant a pujar les grans parets de Yosemite,ascensions que duraven uns quants dies i requerien de centenars de pitons! -.
Així de senzill va ser.
Prompte no va donar abast a les comandes dels companys americans,i l'any 1960 contractar els primers empleats.Deu anys més tard,Chouinard Equipment(així es deia l'empresa),s'havia convertit en la distribuïdora de material d'escalada més gran dels Estats Units.
Aquest visionari va adonar-se'n després d'un viatge al Peak District britànic,de que la roba dels escaladors Yosemítics era inapropiada i poc específica per l'activitat.
El 1973 crea la imatge d'un silueta de pics dentats del grup del FitzRoy...Havia nascut Patagonia,marca de roba amb identitat pròpia dins de Chouinard Equipment.
Afinals dels anys 80,degut a problemes legals,Chouinard Equipment Ltd. va optar per presentar una demanda de fallida,per donar temps als treballadors a comprar la companyia i traslladar la seu social a Salt Lake City.
Així va néixer un altre gran fabricant de "hardware" per l'escalada...Black Diamond.
I fins aquí puc escriure...Aquest és el meu petit homenatge a un dels precursors,culpable en part,de que nosaltres estem tan segurs i tranquils cada cop que tanquem i obrim un mosquetó,ens pengem d'un ganxo,posem un pitó...o endinsem un Camalot a la fissura de torn.

El títol de l'entrada no és meu.L'he agafat d'un article del Ferran Latorre escrit al numero 215 de la revista Vertex,el d'aquest mes,vaja.
Com a que és possible que no entengueu gairebé res...Us proposo un joc,busqueu aquest exemplar i llegiu l'article,segur que llavors us quadraran els comtes.

La foto està feta l'any 1966 al taller de Ventura(que encara existeix),amb els primers empleats.
Per cert,Yvon és el tercer
començant per la dreta.

dimarts, 18 de desembre de 2007

Ara que venen els Reis....

Si sou de la classe de gent que aprofiteu aquestes dates per regalar coses més útils que el típic Pack pijama-colònia,llenço a la xarxa una proposta...Futurista!.
Que jo sàpiga,encara no està pels comerços,però si us plau,si teníeu decidit regalar o regalar-vos aquest famós estri d'assegurament per a doble corda...espereu una mica,compreu-vos qualsevol altra cosa i esteu a la guait, per què sembla que aquesta gent,han solucionat part dels defectes de l'anterior versió.

Com sé que no podeu suportar més temps la incertesa...

TA TXAAAANNN!,només per a fanàtics de la marca:
http://es.youtube.com/watch?v=GSkI063hNT8&NR=1

divendres, 14 de desembre de 2007

Mea culpa...



Quan entro en un blog,m'agrada llegir continguts interessants i originals,ben escrits,que m'aportin alguna cosa,em facin riure i no siguin massa extensos.
Doncs...jo no he complert quasi bé,ni una sola d'aquestes premisses!.
El que exposo en aquesta foto afecta al nostre amic el 8,però seria aplicable a qualsevol aparell on el forat d'ancoratge als mosquetons fora d'un diàmetre semblant o superior.

Espero que la imatge sigui prou aclaridora i complementi el que explico en l'anterior entrada.

dijous, 13 de desembre de 2007

Sou maniàtics de la seguretat?



Si heu contestat afirmativament a la pregunta de l'enunciat,MILLOR DEIXEU DE LLEGIR.

Per als que s'han quedat,estaria be que sabéssiu que això pot passar per exemple,quan un escalador de... posem-hi 78 Kg,està rapelant i decideix frenar de cop a meitat d'una tirada, havent-se posat el descensor malament a sobre el mosquetó de seguretat corresponent.
Sembla ser que en aquest cas,si genera una força 1,1 vegades el seu pes,es a dir, uns 86Kg ,el nas del connector...trencarà la rosca de seguretat.
No cal ser una lumbrera per imaginar-se el que vindrà després!.

Curiositats...


dissabte, 1 de desembre de 2007

Hem tocat fons...


Si la memòria no m'ha traït, el darrer exemplar va sortir el mes de juliol passat. Tenint en compte que suposadament la sortida al mercat és bimestral, podreu entendre, deduir, sospitar, témer, fins i tot intuir, que a la redacció d'aquesta publicació les coses van maldades!.
Soc subscriptor de les dos revistes germanes de l'editorial mare(Desnivel), i em produeix pena el veure com aquesta,va perdent a pressa feta el nord, (si es que mai n'havia tingut).
No entraré a comentar continguts, extensió, rigor o idoneïtat dels articles inclosos al sumari de la present edició. Crec que el simple fet d'haver-me decidit a escriure una entrada denunciant la situació, és suficient.


Be xicots, només ens queda el consol de pensar que els pròxims números de la ¿revista?¿pamflet? ¿tríptic?, seran significativament més interessants. O estaran més ben fets i/o al menys, tindran continguts més a l'alçada del que s'espera d'una publicació seriosa, que darrerament sembla estar passant temps moooolt difícils.

dijous, 29 de novembre de 2007

Això està chupat...!

Després d'haver comprat i utilitzat durant un temps,aquest fabulós assegurador americà per corda simple,resulta que faltant un full d'instruccions d'ús adjunt al producte...estava utilitzant-lo malament!.
Ara que havia fet un bon grapat de pedagogia entre els mes propers,convencent-los de les avantatges en suavitat i fluïdesa respecte la competència gala,resulta que estava fotent la pota fins el coll.

Si xicots,un mai no sap per on li cauran les bombes.

Tenia la sensació de que hi havia alguna cosa estranya en el funcionament de l'aparell,una manca de suavitat en el moment de despenjar als companys des de la reunió.Era complicat,de vegades,alliberar la corda una vegada sotmesa a tensió.
Per fi em quedo tranquil,sabent que no vaig errar la compra.Tot era conseqüència de la ignorància...La meva!.

Cliqueu a sobre l'enllaç,i entendreu el que us explico;
http://es.youtube.com/watch?v=G9MjVdR4j8Q

diumenge, 14 d’octubre de 2007

Ara que ve el fred...TESTOSTERONA!.


La gent apassionada pel bloc,sap que comença a ser hora de treure els matalassos del fons del rebost,i omplir la motxilla dels estris propis de l'activitat,(algun raspall,la bossa XL de magnesi,petita farmaciola per ferides insidioses,etc..).Sembla haver un rellotge intern que avisa de la arribada imminent de canvis meteorològics propicis,per gaudir pujant compulsivament a petites pedres.
La meteo permet disfrutar al màxim d'aquest joc:dies més ventosos,més freds,poca humitat ambiental,i menys hores de sol.Pots sortir la nit anterior,aixecar-te tard,i apurar les sessions d'alta intensitat,fins que la nit obligui a deixar-ho,sabent que tant sols recollint estris i caminant una estoneta,trobes ràpidament el caliu del vehicle propi i la posterior visita "reconstituent" al baret de torn.
Com sempre,us he llençat tota aquesta parrafada introductòria una mica tediosa per explicar,ara que s'inicia la temporada,com gestionar adequadament les sessions,descansos i recuperacions,per optimitzar al màxim cadascun dels dies que dedicarem des de ja mateix,al bloc.

Abans,una (breu?) explicació del perquè de tot plegat!:
La majoria de tractats sobre la supercompensació i l'augment de la força màxima durant una sessió d'entrenament diuen que aquesta,té que seguir uns ritmes,i sobretot ha de tenir una durada màxima de entre 60 i 90 minuts.Hi han dos factors limitadors i que expliquen aquesta afirmació:El psicològic i el hormonal.Sobre el primer,nomes dir,(igual més endavant m'animo a fer un article especific) que un augment del stress psicològic durant una sessió,quan aquesta s'allarga massa,força a l'organisme a alliberar cortisol.
Si,i què?...-Direu-
Aquesta substància,i l'altra(la testosterona),son hormones.
AAAAh,i què?... -Tornareu a dir-
Ummm,testosterona i cortisol.
Saber com aprofitar-se de les avantatges que genera la 1ª,i ser conscient en minimitzar els efectes negatius que comporta la 2ª,és la clau de tot el procés!.
En definitiva:
El bo,la testosterona,apareix quan l'estímul de l'entrenament supera el 85% de la intensitat màxima i és poli articular.Això es exactament el que passa quan intentem blocs al màxim de les nostres capacitats.A saber;creixement muscular,millor recuperació post-entrenament,millora de la acció dels neurotransmissors(més força-velocitat),i accelerament de la conversió de fibres lentes a ràpides.Però cuidadin!,aquesta substància es segregada de manera pulsàtil,es a dir,no constant.El màxim arriba aproximadament,als 30 minuts desprès d'iniciar-se l'activitat,per anar davallant fins a un punt en que és desfavorable per l'entrenament.Passats 90 minuts,mes val deixar-ho córrer,descansar i esperar 45 minuts més,per iniciar nous "atacs" a la pedra en qüestió!.

Ull,un excés de testosterona tampoc és bo!.

I per què passa això?.
El dolent,el cortisol,(Recordeu?)apareix juntament amb l'stress físic,mental i emocional que provoca una durada excessiva de l'entrenament al màxim nivell.Aquesta hormona,és catabòlica.Es a dir,s'oposa als efectes beneficiosos de la testosterona.A saber,part 2;Ruptura de proteïnes musculars,alliberant aminoàcids a la sang,que obliguen al fetge a sintetitzar glucosa per obtenir energia.Per tant,dilatant innecessàriament l'activitat,aconseguim en realitat,un efecte invers al desitjat...Posar-mos forts!.

D'acord!,ja sabem molt sobre això.Com ho apliquem a la jornada de bloc?
El secret podria ser,assumir un compromís entre:Repartir la jornada en varies sessions de màxima intensitat(a tope) d'una durada inferior a 1 hora,separades per descansos(actius o no) de entre 30 i 40 minuts.Pots aprofitar per menjar,riure del company més proper,caminar i per què no...intentar "intimar,o aprofundir rel.lacions" amb aquest/a escalador/a que tanta patxoca et provoca.

Per acabar (que ja va sent hora),recorda;Si la teva sessió d'entrenament(o bloc),a màxima intensitat,dura més d'una hora seguida,estàs fent amics,però no estaràs entrenant...Tu tries!.

dilluns, 24 de setembre de 2007

Si ho diuen ells...

...m'ho tindré que creure!.



Després de 3 mesos i mig de patiment,una inmobilització inicial de 17 dies,analgèsics antiinflamatoris(AINES),especulacions,traumatòlegs,diagnòstics contradictoris,(tenosinovitis,capsulitis interfalàngica,rotura parcial de politja A2,ganglió vaina tendinosa en politja A1,possible patologia reumàtica,etc)i molt de dolor,desesperació,ansietat,sofriment mental i físic...(pobret,quina pena),resulta que la darrera de les dues ressonàncies magnètiques fetes a la meva pobra maneta(demanada per un cirurgià),diu que no tinc cap lesió!.
La teràpia?...paciència i mes paciència,anar poc a poc i esperar que el pas del tems ho sani.

Han acabat els dies de silenci a peu de via,nomes trencat per l'obrir i tancar dels mosquetons,de la falta de xirigota,disbauxa i fotesa.La fi de tenir tant sols per companyia l'amic uns metres mes avall,la fi del silenci buscat,que afavoreix la introspecció i concentra tota la nostra atenció en l'activitat!.
En resum,ja torno a ser aquí xicots.I això és important(al menys per mi),ja que la llum al final del túnel,llunyana encara,apareix davant meu.

Pensareu -quin cuento tens,Josep!- llegint l'informe mèdic de l'encapçalament.Però creeu-me si us dic,que la merda que hom s'ha empassat,no li desitjo ningú.Per bord que pugui ser...

dilluns, 17 de setembre de 2007

Invàlid...



No ho dic jo.
Està escrit en una versió que volta per casa del diccionari de l'enciclopèdia de la llengua catalana,i que defineix aquesta paraula com:"Dit de la persona que té un defecte físic o mental que la impossibilita d'acomplir amb la seva tasca".

Sembla per tant,que toca dedicar-me a d'altres menesters!.I és aquí on inicio aquesta entrada,obligat per la inutilitat funcional de la meva mà dreta(si es que encara ho és, meva).
Bé,aquest dissabte i a resultes d'una conversa mantinguda durant la setmana amb Toni Bailach,vam decidir dedicar la jornada i les forces,a conèixer una mica més el nostre massís.I com a que un servidor te fòbia,mania,mandra i pateix de migranya quan pensa en dedicar un dia sencer "solament" a caminar per la muntanya,decidim democràticament fer alguna cosa diferent.




Aquesta "cosa diferent", combina l'ascensió a la Torreta del Montsià per un itinerari directe, exigent i insòlit, amb el descens de l'abrupte vessant marítim de la serra del montsià per una ruta equipada per rapelar fins a 10 llargs.Es una activitat amb ambient assegurat.
Això que queda tant bé,no és del tot collita pròpia,està tret(i personalitzat) de la ressenya original,però queda molt xulo!.



Es una ruta circular amb sortida-arribada al pouet d'antó,resseguint la pista que corre paral.lela al barranc del codonyol.Des d'aquí seguim el corriol senyalitzat amb marques verdes,passant pel mal pas de rialla,i acabant al cim de la torreta,punt culminant de la serralada,amb 765 mts.
Cal dir que la pujada és dura,les vistes sobre la badia i el mar,escandalosament boniques,i la imatge de les parets que anem deixant al nostre pas,a dreta i esquerra...bé,jutgeu vosaltres visitant la direcció següent:
http://musdatura.blogspot.com/
Hi trobareu unes quantes mostres del que explico!.

Curiositats;
Amb una corda de 60 mts(semi estàtica),n'hi ha d'haver prou.La ressenya diu que hi han alguns ràpels de mes de 30 mts.Però jo no els vaig veure enlloc.Si porteu mes llargada(o dues cordes),podrien empalmar-se algunes tirades,a fi d'escurçar horaris i estalviar-se maniobres amb el material.Ull amb el tram de corriol-crestall que lliga el ràpel de l'R8 amb la R9.Està perdut,ple de malesa i mal senyalitzat.
Per acabar,una vegada heu fet tots els ràpels(R11),per tornar al punt de partida,seguiu de nou un corriol,també amb senyals verdes(que originals!)que us deixarà davant dels vehicles.
I colorin colorado,el palizón ha terminado!.

Que vagi de gust!.

divendres, 7 de setembre de 2007

Ja tocaba...

Quin avorriment de blog, està com l'amo; apàtic, inactiu, més parat que un escalador enfrontant-se al pas clau de la via, i amb l'ultim parabolt ben lluny dels peus... I es que encara que hom no vulgui, el mal estat de salut que estic patint (no em refereixo tan sols al dit), fa que la motivació general caigui en picat. (i aixo afecta a totes les altres activitats).
Au, deixant els mal rollos a banda, aquí hi poso aquesta entradeta... fàcil, fàcil d'escriure, llaminera de llegir, i senzilla d'entendre.

Si no fora per que el firmant del blog, li agrada estirar-se en l'escriptura més del que es aconsellable i sa, el títol més idoni per l'entrada d'avui, haguera estat...
El mirall.
¿...?,  pensareu!. Quan mireu la imatge que segueix,espero que sortiu de dubtes.


Com veig que encara no sabeu de que cony estic parlant, m'explico:
No us heu mirat, i remirat alguna vegada, el batibull de lletres i números que hi figuren a l'interior de les files i columnes?.
Els uns, amb l'esperança de veure els progressos assolits els darrers mesos (o la manca d'aquestos). D'altres, pensant en lo fantàstic que seria estar un parell o tres nivells més avall. I tots, somiant, cavil·lant, com arribar el més aviat possible a la ¿destinació? programada fa tant temps.

És per això que m'agrada veure aquest jeroglífic de signes com un gran mirall, on tots els que pugem pedres estem reflectits. On es barregen un bon grapat de sentiments i emocions, i on cadascú de nosaltres s'expressa lliurement i en la mes ferotge intimitat, buscant... la felicitat?.

Se que no aporto gaire a la sabiduria popular, escrivint articles d'aquestos, però com he dit algun cop... i què?. Tan sols sabent que heu arribat llegint fins aquí, estic content!.

diumenge, 5 d’agost de 2007

Esteu avisats!.



I ara que ens voldrà contar!, tornareu a pensar...
Es bo que ho feu(el pensar) però no ho es tant, que abuseu massa d'aquest atribut donat pel diví(si es que n'hi ha cap).
Com a que porto mes de dos mesos parat per culpa d'aquesta meravella mecànica (espatllada en el meu cas) que il·lustra la foto inicial, i aquesta situació no sembla tenir prop el final, us explicaré quatre cosetes, ara que a la força m'he convertit en un especialista!.

Posem-nos en matèria. Els músculs son una col.lecció de fibres contràctils i super elàstiques que per a unir-se al esquelet es compacten per convertir-se en tendons. A diferencia dels músculs, que s'allonguen amb facilitat i s'omplen de sang de seguida, els tendons son ultra rígids i amb molt poc reg sanguini pel seu interior. La major part de l'aliment tendinós es fa a traves de petits vasos sanguinis que hi ha a la baina, que no es res mes que una funda (com la dels frens de la bici)que envolta la totalitat del recorregut del tendó.
Sembla ser, que una part important de la alimentació d'aquestos "cables rígids", es fa mitjançant un liquid anomenat sinovial, que transcorre per l'interior d'aquestes fundes, i que a mes, lubrifica el recorregut del tendó per l'interior de la"susodicha" baina.
Be chicots!. Es aquí on trobem dos tendons molt importants per a natros, els flexors dels dits. N'hi han dos, l'FDP o tendó profund, i l'FDS o tendó superficial. El primer venint del avantbraç, passa per la cara palmar dels nostres amiguets(els ditets), i s'insereix a la falange distal(a l'alçada d'on neixen les nostres ungles, per entendre'ns). Per la seva part, l' FDS o superficial, venint del mateix lloc, es bifurca en dos parts a l'alçada de la falange proximal, per inserir-se abans d' haver deixat passar l'altre pel seu interior, sota la falange medial, una mica desprès de l'articulació IP o proximal.

Uffff, quina pallissa us estic fotent!. No se si ningú de vatros acabareu l'article abans de quedar-se garratibat davant la caixa tonta.

Per als que encara esteu llegint(enhorabona!), dir-vos que hi han uns lligaments anulars anomenats a partir d'ara politges, que s'encarreguen de mantenir els tendons propers als ossos quan tirem amb ganes de les regletes. Per als que us agrada pescar, (a mes de trepar i perseguir donzelles desvalgudes) imagineu-vos per un moment que aquestes politges funcionen igual que les anelles que tenen les canyes de pescar, i que permeten quan la canya (estructura òssia del dit) flexa pel pes d'un peix, que el sedàs (tendons) quedi al seu lloc.





Espero que el dibuixet sigui prou aclaridor...

No se si cal que us digui la importància del manteniment en bon estat d'aquestes estructures pel bon funcionament de tot el conjunt. La tensió a la que estan sotmeses tant els tendons com les politges en el moment d'arquejar els dits es enorme (centenars de kg).
Per tant, ull amb qualsevol símptoma de dolor o inestabilitat articular en el moment de tirar d'un canto aïllat, o de series repetitives d'un mateix moviment (per exemple, campus), així com molèsties difuses a la zona hores després de parar l'activitat.

Com indica l'enunciat, esteu alerta. No cal que passeu pel mateix tràngol que estic passant fa tot aquest temps. Seria molt avorrit (i del tot insuportable)que tots a la vegada (i degut a la depressió post-lesió)ens poséssim a escriure articles tant farragosos com aquest que firma un servidor!.

diumenge, 8 de juliol de 2007

La campana...


Vaig a donar-vos ànims!.
Segons diuen la majoria de gurus de l'entrenament, la immensa majoria de nosaltres som capaços amb la motivació, l'entrenament i el sacrifici que això comporta (pensar menys amb la família, els amics i sobretot amb la feina) d'encadenar 7c!!.
Que guay!, pensareu alguns... però anem a pams.
Hi ha gent, com el Graham, el Sharma, els germans Huber, Menestrel, Petit, etc, que han estat especialment agraciats per la genètica. Sembla ser que tots ells tenen en comú varies coses; una força "d'agarre" màxima, una excepcional potència al tren superior i una extraordinària resistència dels tendons flexors del avantbraç!. Aquests venen de "fàbrica" amb unes condicions que són superiors a les que tu i jo per exemple, podem mai ni tan sols somiar tot i dedicar 24 h a l'escalada durant anys.
Ara be, no desesperem!. Tot i mancats de la majoria d'aquestes qualitats, (mai no farem un 8c+), som el suficientment normals la majoria, per arribar a encadenar el "modest" nivell indicat al començament de l'article. Diuen aquesta gent (els gurus), que optimitzant dos aspectes fonamentals com son la tècnica i les capacitats mentals, s'arriba a escalar setè grau amb molta solvència. Suposem que es donen les condicions de disponibilitat i fanatisme necessari (i una certa ausència de lesions, es clar).

Be doncs, si us fixeu am el gràfic que encapçala l'entrada podreu entendre del que estem parlant... penseu però, que aquells que estan a les dues parts mes marginals de la gràfica (aquelles més properes a la horitzontal) són els individus més mal o ben dotats, i que tan sols representen un 1x1000 de la població escaladora. La resta, es a dir nosaltres, tenim opcions d'arribar!.

Perdoneu la mala qualitat del gràfic, però crec que això era el que menys importava en el resultat final del article. 
Ja ho sabeu, us queda una excusa menys per no fer grau!.

divendres, 6 de juliol de 2007

YSD...


Tranquils,no m'he begut l'enteniment(tot i que de vegades ho sembli),no son les sigles d'una nova droga ni res semblant.Com a que sembla que lo del dit va per llarg(no puc aguantar-me ni la cigala),no puc escalar,ni fer bici pel monte,i córrer nomes ho puc fer pel pla(per que també tinc molèsties al genoll),us aniré explicant coses curioses d'aquest bonic mon que ens uneix a tots els que entrem a blogs semblants al meu;

Un tal Welzenbach(d'aquest personatge potser en parlaré mes a fons un altre cop),va idear als anys 20 del passat segle, una escala que amb el pas del temps seria un referent mundial com a quantificació/graduació de les dificultats en escalada.Anava del 1 al 6,sent l'1 el nivell mínim.Caminar,per entendre'ns.El nivell 2 i 3 estava reservat a lleugeres trepades mes o menys difícils.El quart referia una escalada mes tècnica i vertical,exigint de vegades i com a precaució,l'encordament ocasional.El 5 demanava l'us del assegurament tècnic amb corda i anclatges intermitjos,el que ara coneixem com a escalada lliure encordats i per trams,vaja!.I el 6è nivell quedava reservat a l'escalada artificial o "extremadament difícil" i reservada nomes als mes ben dotats genèticament(ara en diríem mutants).
Es aquí on un gran crac americà,il.luminat,pioner i visionari dels anys cinquanta i seixanta anomenat Royal Robbins,començar a pegar-li voltes al "asunto".
Aquest individu se'n va adonar de que el nivell cinquè no concretava massa la dificultat real de l'escalada en estil lliure,i que per tant,calia concretar-lo i definir-lo mes.Don Wilson,el company de cordada de Robbins en aquell temps i ell, varen decidir dividir el nivell 5 en 10 subdivisions,sent el 5.0 una escalada fàcil i amb possibilitats de ser ben protegida en claus, i 5.9 reservada a la escalada en lliure mes difícil llavors,Open Book.Antiga via d'artificial alliberada l'any 1952 pel mutant Robbins.Evidentment pel mig quedaven definits el diferents graus de dificultat:5.1,5.2...etc.Mes endavant i juntament en la polèmica que hi va haver per Europa amb el setè grau promoguda d'entre altres per Messner,es decidir ampliar aquesta escala per dalt i fer-la oberta,a saber:5.10,5.11...etc.Afegint a mes,quatre subdivisions a cadascun amb les lletres a,b,c i d...
Peró això ja son figues d'un altre paner,i com diria el molt honorable Jordi Pujol:"això ara no toca".

Resulta que aquesta escala ràpidament va ser adoptada per tota la IUESEI cap a finals de 1956,i coneguda molt mes tard com "sistema decimal yosemitic"...YSD,vaja.

La foto en qüestió esta feta al llarg clau de la via Reticent Wall,A5 del Capitan.Yosemite,of course!!.

dimarts, 26 de juny de 2007

El Drac dels mil caps...


L'ego es una entitat,una construcció mental que es fa passar pel nostre jo.Esta produïda per la socialització,que ens premia i castiga amb sentiments d'auto estima.Nomes existeix per comparació,analitza els esdeveniments passats(historia personal) i desprès la compara amb la dels demès.Aquesta comparació ens deixa sentint-nos millor o pitjor que els altres,però mai igual.
Sovint,ens vol fer creure que som millor que d'altres,tot i que de vegades com a estratagema subtil ens fa creure inferiors...
Si no competim amb els que ens envolten,ens castigara,però si sortim perdent d'aquesta comparació,defugira d'alguna manera la culpa.Fabricara justificacions del per que hem fallat.Potser no sempre sigui capaç de fingir superioritat,però inclòs amb un sentiment d'inferioritat com a parany,pot assegurar el seu domini.
I aquí es on sortim perden molt,dediquem una gran quantitat d'energia i atenció en el manteniment d'aquest monstre anomenat ego.Malgastem concentració,i el desenvolupament i l'aprenentatge personal s'atura.
Aqui comença la batalla.Per recuperar l'energia malbaratada per l'ego,tenim que cridar al jo superior.Aquest element no es competitiu,defensiu i maquinador.Te,per origen,superades aquestes juguesques mesquines.El jo superior busca l'auto estima des de una perspectiva interna que es basa en l'aprenentatge i el creixement.Recordeu,no per comparació amb ningú.
Afegir finalment,que si vius dominat per l'ego pots pujar-hi de peus,que et sentiràs ofès i a la defensiva la resta de la teva vida,cauràs constantment a les seves trampes,i faràs coses sovint estúpides...

Els mes observadors,aureu vist en aquest escrit aplicacions valuoses en la practica de l'escalada...esteu atents,sigueu conscients,i treieu l'espasa per tallar de soca arrel cadascun dels caps d'aquest drac en el mateix moment en que apareix.Penseu però, que és habil,i te mil formes diferents!.

dijous, 14 de juny de 2007

A falta de panes...


....buenas son tortas!.

Esperant que el físic es recuperi(si es que mai ho arriba a fer),la motivació augmenti,i els astres estiguin correctament alineats per poder tornar a escalar,us deixo aquesta entradeta acompanyada d'una bon instantània feta fa uns mesets a Lleida.(La pròxima vegada feu-me pensar en llevar la pols del vidre abans de posar cap fotografia a l'escànner!)
Si,si.Es el huber el que esta al mig de les dos dones...i jo que em pensaba que els alemanys no eren gaire espabilats!.

dilluns, 7 de maig de 2007

Coses que no hauria de fer...


Quan vaig fer la crònica original(Crestall de l' erosa),pensava afegir algunes imatges mes que havien quedat pendents d'arribar-me.Ara,una vegada les fotos son al meu ordinador i he començat a visualitzar-les, me'n he adonat com de vegades hom oblida tot allò que li ensenyen el llibres,i aconsellen el bon criteri i sentit comú,sobre progressió, auto assegurament i seguretat en l' escalada.
Tot i havent-hi muntat instants abans(correctament auto assegurats,el David i jo mateix) un passamà de seguretat per que tots els integrants del grup superessin aquesta llarga travessa de 4ªrt grau sense passar pena ni perill,vaig tenir la feliç idea de posar-me a trepar(amb una corda a l'esquena) passant olímpicament de tot el muntatge.
En aquell instant(tampoc sabia que sortiria retratat),tot i que el Toni m'ho recordava, no vaig ser conscient del perill al que de vegades ens exposem inconscientment els babaus.
Gaudiu aixo si,d'aquesta bonica i aerea panoramica de la cinglera en qüestió!.

dimarts, 1 de maig de 2007

Xerica...



Dia 30 d' abril.Xoli,Txus,Hèctor,Albert,Kiko i jo sortim d' Amposta direcció a les parets del congost que donen forma a aquesta escola castellonenca.
La previsió de la meteo no estava clara,però ens vam arriscar...i certament l' aposta ens va sortir rodona,esmorzar al bar tino per agafar forces i apa,a tibar!.
El sector escollit per anar provant,Huajalotes.Vies de pura continuïtat,llargues i de molta verticalitat en rocam excel.lent i menys sobades que les plaques veïnes.
El resultat de tot plegat:confirmada la sospita del que escriu això,que escalar fora de les escoles habituals es bo per la tècnica,sa per la ment,i mitiga l' ecces d' ego que hom acumula massa fàcilment!.
Podeu deduir doncs,que els encadenaments no van ser gaires(parlo en nom meu),i si en canvi profitós l' aprenentatge rebut durant la llarga jornada d' escalada.
Pel que fa a l' actuació de la resta del companys,confirmació definitiva de l' Albert i el Hèctor,super motivats i en plena forma,encadenant pràcticament totes les vies provades,i demostrant que quan un es troba be,el dia es fa curt...molt curt.El Xoli i el Kiko com sempre apretant i marcant la tendència del grup.

dimecres, 25 d’abril de 2007

Sortint de la rutina...





Be,com havia promès,aquí teniu la petita crònica referent a la travessa est-oest del crestall de l' Erosa el passat diumenge!.

Una bona caminada durant hora i mitja des de l' aparcament del racó de St.Marc ens deixa al coll, vessant oest del crestall en qüestió.Travessem l' itinerari faldejant la cinglera per la vessant sud(15 min),i de seguida estem davant el primer ressalt,inici de les grimpades del dia.Tres hores i mitja desprès,algunes apretades mes tard,i dos ràpels ben curtets,ens tornaran a deixar al coll inicial,lloc on tornarem a resseguir els mateixos passos fets a la pujada(1 h).

Au,aquí teniu els croquis i algunes imatges per donar color als comentaris i de passada,fer mes llaminera la vostra visita.

Pel que fa al material aconsellat,dir-vos que un joc de friends petits i mitjans,assegurador-descensor,un joc de tascons i un bon assortit de bagues de totes mides i formes(també fetes amb cordinos) per cordada serà suficient.Una corda dinàmica de 40-50 mts es l' ideal. Com podeu vore al croquis i la ressenya,a primera vista no sembla gaire complicada ni difícil.Peró us aconsello si aneu per primer cop i la voleu fer sense passar cap tràngol,dominar amb soltura al menys el 6b en esportiva. això vol dir, no caure mai en aquest grau,per que tot i tractar-se de IV/IV+,penseu que no trobareu res enlloc,i la roca es prou dolenta com per anar en compte cada cop que s' agafa una presa de mans i peus!(piqueu amb el puny tancat els cantos i escolteu-los).
Afegiu-li a mes,la dificultat que existeix a l' hora d' instal.lar assegurances intermitjes als llargs claus...i buscar el millor camí es clar.


dilluns, 23 d’abril de 2007

En espera d' alguna cosa millor...


Us haureu de conformar amb això!.
Esperant a tindre el material fotogràfic per fer una crònica mes interessant, (travessa est-oest del crestall de l' airosa al Mas de Barberans) aquest diumenge, poso aquesta entrada al blog per tal de actualitzar-lo,i evitar en lo possible l' avorriment que experimenta la persona que entra una vegada i un altra,i veu com apareix la mateixa crònica cada dia!.
En fi xicots,estic mandrós!,una mica de paciència.

Prompte fara un any que em van fer aquesta foto en un sete bonic, bonic, d' arboli,sector l' ermita.Curt,desplomat,ben equipat i gens sobat...(com a un servidor li agraden).

dijous, 12 d’abril de 2007

Una mica fart de vi...


Davant l' interès creat arran les últimes notícies referents al rocòdrom,m' he vist empés a fer una petita crònica al respecte.
Com podeu vore,s'està treballant per enllestir el més aviat possible tots els petits detalls que queden pendents per tal de que la inauguració d' aquesta instal.lació finalitzi aviat,i amb les millors condicions possibles.No patiu,en breu sabreu quan i com s' inaugura el B.A.E.
Esteu atents,i visiteu la pàgina.Prompte podrem proposar una data i convidar al personal a visitar-mos. I es clar,a "tastar" el bloquet en qüestió!(d' això es tracta,no?).





Tocadet d' alcohol devia anar el company fotògraf.No diré noms,que després s' enfaden,però el que havia de ser un reportatge sobre l' arranjament definitiu de la estructura per publicar-les al blog,ha quedat en una sèrie de fotos "mogudes" difícilment aprofitables per ser vistes. Això si,la creativitat del autor...be,jutgeu vatros mateixos!.

dilluns, 2 d’abril de 2007

Gestionar la meteo...


Quin cap de setmana!.La meteo ens vol fer la guitza,i per poc ho aconsegueix.
Dissabte 31 de març,9.30,xiribecs.Trobada d' escaladors al voltant d' una taula plena de cafès,esmorzars i il·lusions.Surten les primeres propostes,comentaris sempre condicionats per l' estat del cel;amenaçador,inquietant.Vidres en fora, carrers humits.
Finalment desprès de multitud de propostes algunes descabellades i d' altres no tant,decidim apostar pel sector de l' ermita de la pietat.Aproximació curta,rocam excel.lent,orientació sud,vies de qualitat...i per que amagar-ho,un local regentat per la paqui prop,on acabar la jornada devant un bon berenar a base de llaminadures varies!.
A les 11 ja hi som tots a peu de paret,sector coto godall:Albert,Santi,Sebas i jo.Mitja hora mes tard,i quan estem gaudint de la primera via del dia,arriba Kiko el camarlenc.
Mitja dotzena de vies mes tard,quan l'ambient anava "in cresciendo" davant la imminència de les vies mes interessants,comença la pluja anunciada...hora;les dues si fa o no fa.Sortim a corre cuita,de qualsevol manera cap al local de la Paqui,reunió de bon rollo,foro,unes cerveses..i cap a casa que plou!.

Von haureu donat conte de que la foto no pertany ni al lloc ni a la data que fa referencia aquesta cronica.La roca es arenisca,el lloc es una ermita,pero no la que ens ocupa,sino la de la mare de deu de la roca,i el tipus d' escalada no es esportiva,sino en bloc.Pero...quina importancia te aixo?.

diumenge, 1 d’abril de 2007

Un tal pinxo...


Doncs si,ha estat aquest personatge l' inspirador d' aquesta loca idea d' iniciar el blog personal.Gracies per endavant al Kike!.
Certament,tot i que fa una mica de mandra decidir-te a provar-ho,una vegada t' hi poses,es mes agraït del que un es pensa.
I ara que ens esta contant aquest tio?,us preguntareu!.Entendreu al menys,que aquestes reflexions son producte de la profunda depressió en la que em veig,deguda a la desapacible meteorologia que estem patint...i (malauradament seguirem sofrint) aquestos dies.Per tant,paciència i alguna sessió de rocòdrom no programada,faran mes assumible el pas de les tedioses hores que ens esperen a tots entre les quatre parets del nostres "ninxols".
Si,ja se que la foto no correspon a un dia de pluja,pero que hi farem,no en tinc cap mes a ma!.

divendres, 30 de març de 2007

4 d' abril,dia escollit per acabar el rocodrom.

Doncs si,això sembla.Segons ultimes noticies,esperem per dimecres vinent estar tots a les 17.30 a les instal.lacions del pavelló municipal per enllestir l' equipament.

dijous, 29 de març de 2007

Quin glamour pel meu blog,no us sembla?





Acabadetes de caure a les meues mans(cedides per la meua amiga Lídia),i enviades pel mateix Alexander Huber des de la Patagònia,m' ha arribat un petit reportatge fotogràfic d' una de les darreres apertures d' aquest intrèpid senyor!.
La nova via oberta en aquest lloc perdut de la ma de deu sembla ser que reb el nom de "la Puerta Blanca",el company de Huber es un tal Mario...no el conec la veritat, però deu de ser bo el tio!.
La primera pertany a una panoràmica general del grup del Fritz Roy,on es veu sobre impresa en roig la línia en qüestió.
En la següent es veu al Mario obrint via per un sistema enrebesat de diverses formes geomètriques...sobren les paraules,mireu-ho vatros mateixos!.
Per acabar,veiem al macho en qüestio posant des del cim...si us fixeu,al fons es veu el cerro torre.En tinc unes quantes mes,però per evitar empatxos,les aniré pujant poc a poc.(Faré com els americans amb les series:sempre deixen els capítols a mitges,així s' asseguren l' audiència de pròximes entregues!.)

dimarts, 27 de març de 2007

Veniu el dia 29 de marÇ a deixar llest el rocodrom?


Doncs NO,aquest NO es el dia triat per tothom per acabar d'una vegada per totes amb la feina que esta pendent a la instal·lació d`entrenament ampostina.
SEGONS DARRERES NOTICIES AQUESTA ACTIVITAT HA ESTAT POSPOSADA FINS DILLUNS O DIMARTS VINENTS,DIES 2 -3 D' ABRIL!!!!.
Us mantindré informats...animeu-vos per que sembla que hi han un bon grapat de preses per posar,colchonetes per afegir i cargols per apretar!.
Per que aneu fent boca,us deixo aquí una bonica panoràmica de la instal.lacio...

diumenge, 25 de març de 2007

Dia sencer a cedrilles...




Avui hem encetat el canvi d´hora al racó de cedrilles,cinglera emblemàtica pels ampostins:la Fàtima,el Albert"beto" i un servidor.
Be,el cas es que fins que el solet no ha caigut a sobre la punta Amposta,hem passat un fred de collons,això no ha impedit però que passéssim tota la jornada "dale que te pego" a algunes de les vies mes clàssiques del sector la colada i sector ponent...Banderas de Melanie,Santiago Cabuson,Ja Sóc Aquí,Punta Freginals,Servicio Púbico,Cantos de Costras,Calorímetre per posar algun exemple de vies encadenades amb un cert èxit.
I perquè us conto això?,us preguntareu!.Segons sembla ser ens ha arribat a l`agrupació ampostina una circular de medi ambient fent referència a la prohibició de escalar a tota la paret fins el mes de juny per nidificació,així que ja sabeu,toca portar-se be i deixar-ho per mes endavant.
Sense voler entrar en polèmiques,crec que prompte ens quedarem sense lloc on anar.primer cedrilles...i per que no demà roca blanca?.
Aneu pensant-hi.

dissabte, 24 de març de 2007

Un dia més a rocablanca.I en van...



Avui em estat una vegada mes a la paret bucòlica de roca blanca...Xoli,Kiko,Albert,2 roquetencs més i servidor.
La veritat es que (com sempre) me dedicat a passejar-me per la paret,assegurant el tiro,i no arriscant gens als passos.Algun dia explicaré la relació d`amor-odi existent entre aquesta escola i jo.Però de moment dir-vos que el triomfador del dia ha estat el meu company Albert,barallant-se amb el "Quinto Imperio" i la "Qué Bonito",vies mítiques del sector africa,i proposades com a 6cs consolidadissims.
Tot i no aconseguir els encadenaments,comentar al respecte l`actitud i compromís adquirit ambdues vies...tot un espectacle de veure...enhorabona!.
Aquí teniu al bon amic Xoli(la foto es del desembre passat) "negociant" el pas clau de la via (Maximus Perversus) un 6c+ mol xulo que algun dia tinc que provar...

He afegit una presa aèria(cedida per Chapi) des de la paret que hi ha al oest d' aquesta escola,el company que esta fent el desplom de la via èxtasis 6c+ es el Alex.Gaudiu de la panoràmica!.

dilluns, 19 de març de 2007

Error de càlcul

Us dono la benvinguda a tots,inicio el meu blog personal per donar a conèixer les meues opinions i reflexions a tothom qui les vulgui escoltar...