divendres, 18 de desembre de 2009

Tocats pels deus...



Els habitants de Pandora... devien ser bons escaladors?.
Podria ser, que el James Cameron s'hagués inspirat en nosaltres, a l'hora d'imaginar-se els protagonistes d'aquesta pel.lícula que avui s'estrena:
                                           Esvelts i alts, com el Tomas Mazreck.
                                           Musculats, com el Dani Andrada.
                                           Ben entrenats, com el Rich Simpson.
                                           Ingràvids, com L'Adam Ondra.
                                           Hipermotivats, com el Patxi Usobiaga.

Segur que si!... al menys, això m'agrada pensar. Bon Nadal a tothom, i que l'any vinent sigui el millor que mai heu tingut!, veureu com si. Tant sols és qüestió d'imaginar-ho...

dilluns, 14 de setembre de 2009

Trencaclosques...

Ja queda menys per trobar-nos una vegada més a la petita, modesta i estimada cinglera que es forma als voltants de l'Ermita d'Ulldecona.

Son vies petites.

Tant petites, que tant sols cal posar 3 o 4 bolts, i on el gest, i la manera com fas la via és el més important.

Ara que, hi haurà qui dirà que tot això son tonteries...

També estan enllestides les noves ressenyes, fetes amb tota la passió i ganes de qui us mira amb aquesta cara de pillo, i està a punt d'emprendre un projecte personal, porta les mans enmagnesiades, cara pintada, nus encordat, i peus de gat posats!.
I es que aquesta imatge reflecteix segurament, allò que ens mou a pujar parets, per poc després, tornar-les a baixar. Sense buscar més explicació que el sentir com tot flueix, la gravetat estira, tu empenys, i tot cobra sentit...

Ens veiem dissabte?

No m'agrada gaire sortir al blog, lo meu careto te poc interès, penso. Aquesta vegada però, he trencat amb aquesta norma, pensant que... podia servir per descriure sensacions, moments i actituds davant l'activitat.

dissabte, 29 d’agost de 2009

Ja hi tornem a ser...

Aquest any i veient l'experiència anterior, he decidit no comprometre ningú amb l'obligació de pagar per endavant l'import del esmorzar i el berenar-sopar que ens fotrem durant la jornada d'escalada.
12 mesos enrere, vaig facilitar un numero de compte per facilitar el prepagament, i així, disposar d'un dipòsit d'entrega a la mestressa encarregada de fer-nos la teca.
Vaig acabar estressat!!.

El preu semi-pactat va ser de 5 eurets l'esmorzar de les 9 h, i 5 eurets, el berenar-sopar de les 20h. Qui vulgui extres, haurà de pagar-los a part. Entendreu que amb aquestos preus, no menjarem Ternasco!.

Confirmeu-me via correu o via telefònica l'assistència. En un nom sencer, seguit d'una previsió el més acurada possible sobre la gent que l'acompanyarà, és suficient.
La idea és comunicar el més aviat possible el nombre de comensals que assistiran a la trobada. Aquesta senyora que regenta l'establiment on menjarem, ens ho agrairà... i jo també!.

No cal afegir gaires comentaris al que s'explica al tríptic que encapçala l'entrada.
Veniu, que ens ho passarem bé de veritat!.

diumenge, 9 d’agost de 2009

Per anar fent boca...


Bé xicots, el dia 19 de setembre celebrarem ben juntets, la segona trobada d'escaladors als abrics rocosos de l'Ermita d'Ulldecona.
La "Recordant l'Albert" 2, per dir-ho d'alguna manera, seguirà un esquema ben senzill; Esmorzar a primera hora a casa la Paqui, (veurem si en aquesta edició hi ha sorteig de material) per després escalar fins que les ganes o el cos diguin prou. Cap al vespre, soparet final (al mateix lloc, gaudint de la fresca) per explicar-nos les mil i una excuses del per què no hem encadenat això o allò.
Si les ganes de fer coses no ens abandonen, intentarem tindre preparades unes ressenyes mínimament decents de tot el que hi havia de sempre, i tot el que s'hi ha anat fent. A veure si posem entre tots, ordre al desori que ha regnat sempre en aquesta ¿petita? escola.
Evidentment, aquestes dades les donarem només als assistents. Només faltaria!.

El tríptic i les explicacions al detall, més endavant. Esteu atents...

dilluns, 2 de març de 2009

Personal i intransferible.


Si hom està motivat, té ganes de fer coses, és pacient i sap aprofitar el moment idoni...normalment se'n surt. No cal esperar que ningú et sol.lucioni res, ni esperar gaire recompensa per allò que fas.
Estar motivat és quelcom que surt de dins, no necessita de cap raonament lògic, ni discurs pragmàtic.

Després del desencís personal que suposà aquella moguda, em vaig proposar buscar altres camins per tal de no repetir errors passats. Això, com sabeu, no és garantia de res. Però al menys canviant el mètode, és possible trobar diferents resultats.

Qui fa sempre el mateix, no pot esperar desenllaços gaire distints...

Que el senyor em conservi la vista, mantingui el meu ego a ratlla, i no permeti que res distregui o espatlli el bon criteri a l'hora de decidir què faré amb aquesta eina... Amén.

dijous, 5 de febrer de 2009

Obre la mà... i abaixa el cul.



Els passos difícils de bloc sobre presa roma, solen estar reservats a la gent amb més talent.
Els vídeos d'escalada mítics estan plens de passos on la penya diposita les mans en posició de màxima extensió, a llocs on la majoria de mortals ni tan sols ens fixaríem. Com a que nosaltres també ens trobem sovint amb aquesta problemàtica, (menys acusada però) val la pena dedicar-hi unes línies.
Més que res per que a hores d'ara, aquesta pàgina és plena de teranyines. I qui entra de tant en tant, esperant trobar alguna cosa nova, pot acabar tocat del nervis... o desistint d'entrar-hi mai més.

Els dinàmics sortint des de presa roma exigeixen aplicar la força molt aviat sobre la presa d'inici. Aquesta presa té molt poca capacitat de resistir forces cap a l'exterior, sobretot, quan el centre de gravetat ( CDG) es troba ja alt respecte les nostres mans.
Un exemple clar, és quan estàs destrepant un pas sobre preses romes, es a dir a l'inrevés del exemple que estic exposant.
No és que assolim la màxima fricció sobre la presa final, fins que el nostre CDG es troba molt baix i proper al plànol on es troba aquesta presa.En el instant inicial, quan soltem la presa superior, la tendència natural del nostre sofert cos és, a sortir disparat ben enfora del plànol on ens trobem. Evidentment quan més desplomat sigui el pas, i més dolenta sigui la presa, més acusada serà aquesta sensació. Només ens sentim mínimament agafats a la presa, quan estem finalitzant el pas, i ens trobem ja, baixos i sota la vertical d'aquestes preses destí.
Per tant, en passos complicats amb inici en presa roma, el moviment de la pelvis té que iniciar-se primer cap a l'interior, i un microinstant després cap a munt, per evitar al màxim que el nostre CDG s'elevi i perdem la avantatja mecànica que això comporta, abans no haguem assolit un cert impuls. Impuls del tot necessari per arribar en condicions, i de manera precària però suficient, a caçar aquella presa que tant se'ns resisteix i ens amoïna.

Ara que, millor no feu massa cas del que escric. Agafeu-ho tot amb pinzes, sigueu crítics amb el que us expliquen, i sobretot gaudiu del gest...

divendres, 9 de gener de 2009

In my opinion The Walk of Life is solid E9 6c.

Com m'agraden aquestos anglesos!.

Els que em coneixen saben que a mi, (al contrari que molts hipòcrites que diuen el contrari) si que m'interessa el grau de les vies. I no només la dificultat, també m'atrau el conèixer quina exposició s'ha sofert durant l'encadenament.

Podria passar-me hores xerrant sobre tot el que envolta l'activitat, assegut davant un bon cafè (ara que fot fred), o una bona cervesa fresca (quan és estiu).
Per això m'encanten les polèmiques com la que presento, plenes de fanatisme i anàlisi fins a l'infinit. Sempre que estiguin ben argumentades i sobretot, confrontades amb educació.

Aquest tipus d'escalada té futur. Que bonic és passar per un lloc apretan de debò, sabent que un cop te'n has anat, res quedarà fixat en aquell trosset de roca. Amb l'esperança que algú igual de compromès amb l'activitat, torni a intentar-ho.

Sense més preàmbuls, aquí us deixo aquest enllaç introductori, i aquest altre on s'explica el què... gaudiu-ho!.