dimarts, 29 de juliol de 2008

Albert.


El vaig conèixer si fa o no fa, el juny de 2005.
L'Albert escalava com gairebé sempre, amb el seu germà petit i Sensei personal en això del trepar, el Xavi.
Jo, que fins aquell moment tant sols el coneixia de veure'l pel poble, sabia que era el germà mitjà de tres. Amb Manel, el germà gran (que és de la meva quinta), havia estudiat bona part de la meva infantesa: pàrvuls primer, després tota la EGB i una part de la carrera d'Enginyeria Tècnica; Ell va acabar-la... jo me'n vaig cansar a la meitat.

Havent quedat amb el germà petit una tarda qualsevol a la cinglera de Cedrilles, ara xapada per Medi Natural, vaig veure'l per primer cop en acció!.
Una mica sapastre.
Me'n recordo com si fos ara. No hi havia manera que utilitzes com deu mana les puntes dels peus de gat per cantejar subtilment les preses d'aquest magnífic sector. El taló, la planta del peu i la puntera formaven un cos únic i indivisible a l'hora de progressar per la vertical.

Em va caure bé des del primer dia.

Ple d'ironia en tot el que deia, intel·ligent i profundament despistat a l'hora, vaig entreveure en ell, una intensa motivació per re-emprendre una activitat, que tot i que feia temps practicava, mai havia estat per ell, una prioritat.
Com tantes vegades passa amb la vida, la feina, les obligacions i les circumstàncies que ens envolten, sovint impedeixen practicar amb la suficient continuïtat allò que tant ens apassiona: l'escalada.

I, per sort o desgràcia, es va topar amb qui us escriu.
Jo, que hiper motivat i en molt bona forma com estava, una mica docte i amb una gràcia especial per encomanar i transmetre als altres allò que jo mateix sento per aquesta activitat... vaig re-enganxar-lo definitivament i de manera malaltissa a aquest esport.

Passà el temps, amb els alts i baixos propis que el pertànyer a aquesta societat obliga, per acabar convertint-se en el principal i millor company de cordada que mai havia imaginat. I probablement en un dels millors amics que mai tindré.

Uns minutets després de trucar-me (19.45 h) el dimecres 16 de juliol, i explicar-me projectes d'escalada super motivants i d'altres històries que em guardaré per mi... fotia un mal bac vora la Paret del Diedre, mentre (vull suposar) somniava amb alguna ascensió.
Qui sap, si pensant en fer algun dia, una via amb el seu amic Josep.


Existiràs només per què jo seguiré imaginant-te. Però estigues tranquil Albert... fins que també jo deixi d'existir, seràs amb mi.

dissabte, 12 de juliol de 2008

El moixó americà...


"Havia acabat el llarg, em vaig preparar per assegurar el company des de la reunió.
Va començar amb facilitat atlètica, utilitzant la seva capacitat com a escalador de plaques sobre les preses que hi havien en un costat de la fissura.
A l'alçada del burí, les preses van desaparèixer i el relleu de la roca es va fer típic de Yosemite, es a dir, llis!.
John va emprendre aquesta secció de fissura amb empenta. Els seus bíceps i deltoides començaren a definir-se, les venes s'inflaven...
En aquest tram clau del llarg, una fissura de 15 cm d'amplada i polida pel temps, poca cosa li quedava, a banda de la valentia i el coratge. L'àcid làctic es disparava a mesura que la por substituïa l'escassa tècnica que mostrava en aquest tipus d'escalada.
Sense dir-ho, va intentar descansar (com aquell que no vol la cosa) de la corda que penjava del meu assegurador.
Jo no ho vaig permetre, cada cop que intuïa la intenció de penjar-se, li donava una mica més de corda. Si ho aconseguia, volia que ell sabés que ho havia fet amb els seus propis mitjans.
La cara envermellia per moments, els braços, abans poderosos, feien figa. Però vaig sospitar que el seu cor no el deixaria fins que les totes les seves estructures físiques deixessin de funcionar.
Llavors, endut per un sentiment de compassió, li vaig indicar la presa del repòs clau que tenia just darrera l'esquena, i que, malauradament no havia vist.
La mà de John va prendre la presa amb velocitat, estava salvat. L'oxigen va entrar en grans quantitats als seus pulmons atrafegats.
Després d'un breu repòs, va volar cap al top... i cap a la meva enhorabona"
Jim Bridwell, al voltant del 1993.

I es que amb companys de cordada tant malparits com aquest, no fan falta enemics... els tens a sobre!.