dimarts, 29 de juliol de 2008

Albert.


El vaig conèixer si fa o no fa, el juny de 2005.
L'Albert escalava com gairebé sempre, amb el seu germà petit i Sensei personal en això del trepar, el Xavi.
Jo, que fins aquell moment tant sols el coneixia de veure'l pel poble, sabia que era el germà mitjà de tres. Amb Manel, el germà gran (que és de la meva quinta), havia estudiat bona part de la meva infantesa: pàrvuls primer, després tota la EGB i una part de la carrera d'Enginyeria Tècnica; Ell va acabar-la... jo me'n vaig cansar a la meitat.

Havent quedat amb el germà petit una tarda qualsevol a la cinglera de Cedrilles, ara xapada per Medi Natural, vaig veure'l per primer cop en acció!.
Una mica sapastre.
Me'n recordo com si fos ara. No hi havia manera que utilitzes com deu mana les puntes dels peus de gat per cantejar subtilment les preses d'aquest magnífic sector. El taló, la planta del peu i la puntera formaven un cos únic i indivisible a l'hora de progressar per la vertical.

Em va caure bé des del primer dia.

Ple d'ironia en tot el que deia, intel·ligent i profundament despistat a l'hora, vaig entreveure en ell, una intensa motivació per re-emprendre una activitat, que tot i que feia temps practicava, mai havia estat per ell, una prioritat.
Com tantes vegades passa amb la vida, la feina, les obligacions i les circumstàncies que ens envolten, sovint impedeixen practicar amb la suficient continuïtat allò que tant ens apassiona: l'escalada.

I, per sort o desgràcia, es va topar amb qui us escriu.
Jo, que hiper motivat i en molt bona forma com estava, una mica docte i amb una gràcia especial per encomanar i transmetre als altres allò que jo mateix sento per aquesta activitat... vaig re-enganxar-lo definitivament i de manera malaltissa a aquest esport.

Passà el temps, amb els alts i baixos propis que el pertànyer a aquesta societat obliga, per acabar convertint-se en el principal i millor company de cordada que mai havia imaginat. I probablement en un dels millors amics que mai tindré.

Uns minutets després de trucar-me (19.45 h) el dimecres 16 de juliol, i explicar-me projectes d'escalada super motivants i d'altres històries que em guardaré per mi... fotia un mal bac vora la Paret del Diedre, mentre (vull suposar) somniava amb alguna ascensió.
Qui sap, si pensant en fer algun dia, una via amb el seu amic Josep.


Existiràs només per què jo seguiré imaginant-te. Però estigues tranquil Albert... fins que també jo deixi d'existir, seràs amb mi.

10 comentaris:

manuel1780 ha dit...

si Albert, seras amb ell y am tots natros. Sempre als nostres corss y pensamens......

Es dur guardar bagas ha dit...

Algo va comentar-me el Chapi.
Mala setmana aquella ...

skalada ha dit...

Ho lamento moltíssim.

PGB ha dit...

Hola Josep, sento molt la pèrdua.

Segueix pensant en l'Albert, mentre ho fem així, seguirà entre nosaltres.

Salut i ànims!

gatta ha dit...

Hola Josep. Em sap greu.
Coratge i molts ànims!

Gatsaule ha dit...

Quan vaig llegir la notícia vaig pensar immediatament en tu, llavors vaig caure en que no dius Albert....

Ho sento noi, espero que ho estiguis portant bé !

susi ha dit...

ho sento moltissim company!!!.
anims!!!

encantada d'haver passat per aqui i espero ens veiem a les parets algun dia.( essent jo un xic menys novatilla jeje)

fins aviat!!!

Puck ha dit...

Ei!,
M'agrada l'homenatge, jo no l'he conegut po francament m'agrada el que he llegit.
La veritat es que suposo que res del que et pugui digui consola gaire. Només que ho sento molt i que espero que ho estiguis portant el millor que puguis. Pel que vulguis i quan vulguis
Ànims!!!

charlie ha dit...

El sabado, equipando en solitario
(y en soledad) un proyecto que llevo entre manos, pense en este post...y en lo fácil que es bajar la guardia un momento, tener un fallo, dejarse llevar por la emoción de hacer un descubrimiento...
No puedo decir nada que suponga un consuelo, solo mandarte un fuerte abrazo...

enric faura ha dit...

Diuen que a cops hi ha més presència en l'absència que en la pròpia existència. Res no compensa de la pèrdua d'un amic i company. Resta el record per continuar tenint-lo al costat.


Ànims i endavant!