diumenge, 8 de juliol de 2007

La campana...


Vaig a donar-vos ànims!.
Segons diuen la majoria de gurus de l'entrenament, la immensa majoria de nosaltres som capaços amb la motivació, l'entrenament i el sacrifici que això comporta (pensar menys amb la família, els amics i sobretot amb la feina) d'encadenar 7c!!.
Que guay!, pensareu alguns... però anem a pams.
Hi ha gent, com el Graham, el Sharma, els germans Huber, Menestrel, Petit, etc, que han estat especialment agraciats per la genètica. Sembla ser que tots ells tenen en comú varies coses; una força "d'agarre" màxima, una excepcional potència al tren superior i una extraordinària resistència dels tendons flexors del avantbraç!. Aquests venen de "fàbrica" amb unes condicions que són superiors a les que tu i jo per exemple, podem mai ni tan sols somiar tot i dedicar 24 h a l'escalada durant anys.
Ara be, no desesperem!. Tot i mancats de la majoria d'aquestes qualitats, (mai no farem un 8c+), som el suficientment normals la majoria, per arribar a encadenar el "modest" nivell indicat al començament de l'article. Diuen aquesta gent (els gurus), que optimitzant dos aspectes fonamentals com son la tècnica i les capacitats mentals, s'arriba a escalar setè grau amb molta solvència. Suposem que es donen les condicions de disponibilitat i fanatisme necessari (i una certa ausència de lesions, es clar).

Be doncs, si us fixeu am el gràfic que encapçala l'entrada podreu entendre del que estem parlant... penseu però, que aquells que estan a les dues parts mes marginals de la gràfica (aquelles més properes a la horitzontal) són els individus més mal o ben dotats, i que tan sols representen un 1x1000 de la població escaladora. La resta, es a dir nosaltres, tenim opcions d'arribar!.

Perdoneu la mala qualitat del gràfic, però crec que això era el que menys importava en el resultat final del article. 
Ja ho sabeu, us queda una excusa menys per no fer grau!.

divendres, 6 de juliol de 2007

YSD...


Tranquils,no m'he begut l'enteniment(tot i que de vegades ho sembli),no son les sigles d'una nova droga ni res semblant.Com a que sembla que lo del dit va per llarg(no puc aguantar-me ni la cigala),no puc escalar,ni fer bici pel monte,i córrer nomes ho puc fer pel pla(per que també tinc molèsties al genoll),us aniré explicant coses curioses d'aquest bonic mon que ens uneix a tots els que entrem a blogs semblants al meu;

Un tal Welzenbach(d'aquest personatge potser en parlaré mes a fons un altre cop),va idear als anys 20 del passat segle, una escala que amb el pas del temps seria un referent mundial com a quantificació/graduació de les dificultats en escalada.Anava del 1 al 6,sent l'1 el nivell mínim.Caminar,per entendre'ns.El nivell 2 i 3 estava reservat a lleugeres trepades mes o menys difícils.El quart referia una escalada mes tècnica i vertical,exigint de vegades i com a precaució,l'encordament ocasional.El 5 demanava l'us del assegurament tècnic amb corda i anclatges intermitjos,el que ara coneixem com a escalada lliure encordats i per trams,vaja!.I el 6è nivell quedava reservat a l'escalada artificial o "extremadament difícil" i reservada nomes als mes ben dotats genèticament(ara en diríem mutants).
Es aquí on un gran crac americà,il.luminat,pioner i visionari dels anys cinquanta i seixanta anomenat Royal Robbins,començar a pegar-li voltes al "asunto".
Aquest individu se'n va adonar de que el nivell cinquè no concretava massa la dificultat real de l'escalada en estil lliure,i que per tant,calia concretar-lo i definir-lo mes.Don Wilson,el company de cordada de Robbins en aquell temps i ell, varen decidir dividir el nivell 5 en 10 subdivisions,sent el 5.0 una escalada fàcil i amb possibilitats de ser ben protegida en claus, i 5.9 reservada a la escalada en lliure mes difícil llavors,Open Book.Antiga via d'artificial alliberada l'any 1952 pel mutant Robbins.Evidentment pel mig quedaven definits el diferents graus de dificultat:5.1,5.2...etc.Mes endavant i juntament en la polèmica que hi va haver per Europa amb el setè grau promoguda d'entre altres per Messner,es decidir ampliar aquesta escala per dalt i fer-la oberta,a saber:5.10,5.11...etc.Afegint a mes,quatre subdivisions a cadascun amb les lletres a,b,c i d...
Peró això ja son figues d'un altre paner,i com diria el molt honorable Jordi Pujol:"això ara no toca".

Resulta que aquesta escala ràpidament va ser adoptada per tota la IUESEI cap a finals de 1956,i coneguda molt mes tard com "sistema decimal yosemitic"...YSD,vaja.

La foto en qüestió esta feta al llarg clau de la via Reticent Wall,A5 del Capitan.Yosemite,of course!!.