dilluns, 24 de setembre de 2007

Si ho diuen ells...

...m'ho tindré que creure!.



Després de 3 mesos i mig de patiment,una inmobilització inicial de 17 dies,analgèsics antiinflamatoris(AINES),especulacions,traumatòlegs,diagnòstics contradictoris,(tenosinovitis,capsulitis interfalàngica,rotura parcial de politja A2,ganglió vaina tendinosa en politja A1,possible patologia reumàtica,etc)i molt de dolor,desesperació,ansietat,sofriment mental i físic...(pobret,quina pena),resulta que la darrera de les dues ressonàncies magnètiques fetes a la meva pobra maneta(demanada per un cirurgià),diu que no tinc cap lesió!.
La teràpia?...paciència i mes paciència,anar poc a poc i esperar que el pas del tems ho sani.

Han acabat els dies de silenci a peu de via,nomes trencat per l'obrir i tancar dels mosquetons,de la falta de xirigota,disbauxa i fotesa.La fi de tenir tant sols per companyia l'amic uns metres mes avall,la fi del silenci buscat,que afavoreix la introspecció i concentra tota la nostra atenció en l'activitat!.
En resum,ja torno a ser aquí xicots.I això és important(al menys per mi),ja que la llum al final del túnel,llunyana encara,apareix davant meu.

Pensareu -quin cuento tens,Josep!- llegint l'informe mèdic de l'encapçalament.Però creeu-me si us dic,que la merda que hom s'ha empassat,no li desitjo ningú.Per bord que pugui ser...

dilluns, 17 de setembre de 2007

Invàlid...



No ho dic jo.
Està escrit en una versió que volta per casa del diccionari de l'enciclopèdia de la llengua catalana,i que defineix aquesta paraula com:"Dit de la persona que té un defecte físic o mental que la impossibilita d'acomplir amb la seva tasca".

Sembla per tant,que toca dedicar-me a d'altres menesters!.I és aquí on inicio aquesta entrada,obligat per la inutilitat funcional de la meva mà dreta(si es que encara ho és, meva).
Bé,aquest dissabte i a resultes d'una conversa mantinguda durant la setmana amb Toni Bailach,vam decidir dedicar la jornada i les forces,a conèixer una mica més el nostre massís.I com a que un servidor te fòbia,mania,mandra i pateix de migranya quan pensa en dedicar un dia sencer "solament" a caminar per la muntanya,decidim democràticament fer alguna cosa diferent.




Aquesta "cosa diferent", combina l'ascensió a la Torreta del Montsià per un itinerari directe, exigent i insòlit, amb el descens de l'abrupte vessant marítim de la serra del montsià per una ruta equipada per rapelar fins a 10 llargs.Es una activitat amb ambient assegurat.
Això que queda tant bé,no és del tot collita pròpia,està tret(i personalitzat) de la ressenya original,però queda molt xulo!.



Es una ruta circular amb sortida-arribada al pouet d'antó,resseguint la pista que corre paral.lela al barranc del codonyol.Des d'aquí seguim el corriol senyalitzat amb marques verdes,passant pel mal pas de rialla,i acabant al cim de la torreta,punt culminant de la serralada,amb 765 mts.
Cal dir que la pujada és dura,les vistes sobre la badia i el mar,escandalosament boniques,i la imatge de les parets que anem deixant al nostre pas,a dreta i esquerra...bé,jutgeu vosaltres visitant la direcció següent:
http://musdatura.blogspot.com/
Hi trobareu unes quantes mostres del que explico!.

Curiositats;
Amb una corda de 60 mts(semi estàtica),n'hi ha d'haver prou.La ressenya diu que hi han alguns ràpels de mes de 30 mts.Però jo no els vaig veure enlloc.Si porteu mes llargada(o dues cordes),podrien empalmar-se algunes tirades,a fi d'escurçar horaris i estalviar-se maniobres amb el material.Ull amb el tram de corriol-crestall que lliga el ràpel de l'R8 amb la R9.Està perdut,ple de malesa i mal senyalitzat.
Per acabar,una vegada heu fet tots els ràpels(R11),per tornar al punt de partida,seguiu de nou un corriol,també amb senyals verdes(que originals!)que us deixarà davant dels vehicles.
I colorin colorado,el palizón ha terminado!.

Que vagi de gust!.

divendres, 7 de setembre de 2007

Ja tocaba...

Quin avorriment de blog, està com l'amo; apàtic, inactiu, més parat que un escalador enfrontant-se al pas clau de la via, i amb l'ultim parabolt ben lluny dels peus... I es que encara que hom no vulgui, el mal estat de salut que estic patint (no em refereixo tan sols al dit), fa que la motivació general caigui en picat. (i aixo afecta a totes les altres activitats).
Au, deixant els mal rollos a banda, aquí hi poso aquesta entradeta... fàcil, fàcil d'escriure, llaminera de llegir, i senzilla d'entendre.

Si no fora per que el firmant del blog, li agrada estirar-se en l'escriptura més del que es aconsellable i sa, el títol més idoni per l'entrada d'avui, haguera estat...
El mirall.
¿...?,  pensareu!. Quan mireu la imatge que segueix,espero que sortiu de dubtes.


Com veig que encara no sabeu de que cony estic parlant, m'explico:
No us heu mirat, i remirat alguna vegada, el batibull de lletres i números que hi figuren a l'interior de les files i columnes?.
Els uns, amb l'esperança de veure els progressos assolits els darrers mesos (o la manca d'aquestos). D'altres, pensant en lo fantàstic que seria estar un parell o tres nivells més avall. I tots, somiant, cavil·lant, com arribar el més aviat possible a la ¿destinació? programada fa tant temps.

És per això que m'agrada veure aquest jeroglífic de signes com un gran mirall, on tots els que pugem pedres estem reflectits. On es barregen un bon grapat de sentiments i emocions, i on cadascú de nosaltres s'expressa lliurement i en la mes ferotge intimitat, buscant... la felicitat?.

Se que no aporto gaire a la sabiduria popular, escrivint articles d'aquestos, però com he dit algun cop... i què?. Tan sols sabent que heu arribat llegint fins aquí, estic content!.