diumenge, 23 de novembre del 2008

Tobin Sorenson...



"Richard, que havia deslligat a Tobin de l'arbre gegant al haver fracassat en el seu intent, es trobava ara amb que era aquest el que volia provar-ho...se'n va anar cap amunt com ànima portada pel diable. Va lluitar fins arribar al repòs del forat, esbufegà repetidament, arribar al pitó que jo mateix havia encastat a martellades en l'intent anterior, i immediatament pivotà sobre ell mateix per damunt l'arc, sortint per sobre de la línia de protuberàncies.

- No!. Estàs fora de la via Tobin. Aquesta sèrie de preses no porten enlloc!! - Però era massa tard.

Tobin tenia la desastrosa capacitat de tancar la ment a totes les conseqüències possibles, i llançar-se a escalar com si estès abduït per algun ésser superior. En vies normals no era un dels millors, però quan l'escalada demanava paciència i enginy, no hi havia ningú més dolent. Sovint era capaç de trobar-se enredat en encastaments d'allò més penosos.
Quan es trobà sense res on agafar-se, i va tenir que parar sense lloc on anar mirant-ho tot amb cara de babau, l'impacte del disbarat que havia comès, i l'horror del apuro en que es trobava, es van tornar en contra seva com un gran martell demolidor.
No pensava que aquell clau que havia encastat de mala manera sota el sostre, aguantés la caiguda que Tobin estava apunt d'oferir-me. Si no anava errat, la caiguda potencial era d'uns 25 mts!.
En aquestos casos, sempre es pot fer alguna cosa, sempre es clar, que calmis els nervis. Però Tobin feia estona que no estava, se'n havia anat.
Pres pel pànic cridà
;

- Al lloro, que em llenço! -


Nosaltres vam tardar una estona en entendre què volia dir allò de "llençar-se?".

- Llençar-se, on? - va dir Richard.
- Si!! - Gemegà Tobin.
- No!!! - Vàrem dir tots a l'hora.
- Tu pots fer-ho, fill! - Apuntà el Sacerdot.

El seu pare, Sacerdot impertorbable, tranquil i reservat, havia arribat en aquell mateix instant. Havent sentit tantes vegades les heroïcitats explicades per qui havien vist en acció a Tobin, decidir que precisament avui era el dia per veure-ho. Mig ebri i confós, mirava el fruit de la seva vida com estava tremolant com un vedell acabat de néixer uns metres més amunt.

I aquell va ser el pitjor consell que algú li pogués haver donat, per que no hi havia forma humana de que Tobin ho aconseguís, (ni ningú, val a dir). Allí on volia anar no hi havia res on agafar-se. Es llençà cap aquells cigrons que estaven tant lluny a la seva dreta, grapejava patèticament amb l'esperança de qui sap que està apunt de volar i s'agafa a una teranyina!.

Patir una de les caigudes més llargues,dures i complicades que mai veuria en un escalador.
Quan va parar, el vam baixar a terra. Ningú parlava, ningú respirava, i l'ambient era tens. Cremades per tot arreu, amb un bony mida pastís de aniversari a sobre un ull. Fou un miracle que el clau que poc abans jo havia abandonat en el punt més alt de l'anterior intent, hagués aguantat.
Tobin romangué una estona "mort" i assegut, queixant-se com un gosset vell i mullat que surt d'un rierol.

- La propera vegada ho aconseguiré! - Esbufegà.
- No hi haurà propera vegada!! - Replicà Richard."

John Long, al voltant del 1970.

dilluns, 10 de novembre del 2008

Trivial, no?


Una regleta és una obsessió en forma de canto horitzontal o lleugerament inclinat cap a l'interior, d'una profunditat igual o inferior a 2-3 cms. L'amplada no és tant rellevant, sempre que superi els cinc o sis cms , i al menys puguem posar tres dits. Per què sinó estaríem parlant més que d'una presa de mans...d'una verdadera putada!.

Per treure el màxim profit d'aquest relleu a la roca, sovint tenim que arquejar, mantenint les articulacions interfalàngiques proximals en un angle de 90º (aproximadament), mentre pressionem cap avall i cap endins amb tots els dits (i amb tota la nostra ànima, val a dir). Les articulacions interfalàngiques distals, queden en hiper extensió, buscant que la base digital de les primeres falanges tinguin el màxim contacte amb la superfície de la presa, i per tant, la màxima fricció.

I és important el concepte d'obsessió en aquesta definició. La mateixa obsessió que em porta a pensar i escriure aquest blog. Salut i a tibar...

diumenge, 2 de novembre del 2008

Grant, Lehner, Heyters i Shweizer.


Avui que plou, fa mal temps (quina novetat), i no tinc gaires ganes d'anar al rocòdrom personal per castigar el malmès cos que el senyor m'ha atorgat, us fotré un altre rollo només suportable per obsessius i analítics sense remei. I gent que té molt poca feina.
És el que toca, suposo.

En semblants condicions ( d'excés d'ànsia, mala méteo, o poca feina), es devien trobar els signants dels estudis que apareixen en el títol.
El cert és que aquestos individus, van arribar en diferents anys però, a una sèrie de conclusions que a nosaltres ens poden servir força. Fins i tot es van entretenir en dissenyar uns dinamòmetres adaptats a cada posició específica, per mesurar en Newtons, la força desenvolupada per les nostres mans.
Colla de fanàtics.

Bé, aquesta gent varen comparar les dades en diferents tipus de presa; arqueig a dos i quatre dits, extensió amb dos i quatre dits, força de prensió, i pinçament.
I a qui van agafar com a conillets d'índia?. Escaladors d'elit, escaladors d'anar per casa, i no escaladors van ser els triats. Com no podia ser d'altra manera.

I què van veure?;

- No hi han diferències importants entre els tres grups en la força d'arqueig a 2 i 4 dits, ni en la força de prensió!.
- Diferències importants en pinçament i extensió a 2 i 4 dits!.Els escaladors d'elit tenen més força en aquestes posicions. I aquí hi ha una primera dada clau!; els escaladors novells abusen de l'arqueig en detriment de posicions més efectives, més imaginatives i sobretot, menys lesives. Fixeu-vos amb això.
- En extensió el valor de la força aplicada a sobre les preses pot ser semblant o lleugerament superior, a la aplicada en arqueig, sigui quin sigui el nostre nivell. Uau!.
- Augmenta la diferència de força aplicada entre aquestes dues preses, a mesura que augmenta el nivell dels escaladors, però no està clar si és a favor de la presa en extensió o la d'arqueig. Aquí hi a força polèmica.
- I una molt important; La força generada en extensió es deriva sobretot de la força muscular de l'avantbraç, en canvi, la força generada en arqueig neix fonamentalment per la friccó que es crea entre les politges, les baines sinovials i/o els tendons. Augmentant per tant les possibilitats de lesió!!.

De moment ja n'hi ha prou...fins aviat. Teniu el que queda del dia per reflexionar sobre tot plegat!.