dilluns, 31 de març de 2008

Una crònica?


Qualsevol excusa és bona per deixar descansar la ,allargant al màxim els dies de descans entre escalades.
I això vaig fer,dedicar el cap de setmana a xafardejar el que feien els altres!.

No faré una crònica al ús,per això ja hi són les revistes i webs clàssiques i especifiques del tema.En uns dies ens colgaran de pàgines farcides de fotos i articles diversos.
Podeu pujar-hi de peus.

Aquest any tocava Castelldans.Si no has estat mai fent bloc per aquestes terres,pots pensar que algú t'ha pres el pèl,dient-te que és una zona on hi han blocs excel.lents i bla,bla,bla!.Entres a qualsevol d'aquestos pobles pensant on cony estarà allò que el colega de torn t'ha recomanat amb tanta vehemència.



Si sofert lector,hi són(els blocs i les xavales).Cal saber on,per això.

Uns cops poden ser pedres aïllades,d'altres vegades pots trobar-te llargues feixes de roca,arrodonides amb multitud de possibilitats per descobrir.Plaques precioses,maquiavèl·lics desploms amb un denominador comú,el color ennegrit de l'arenisca de gra fi pròpia de la zona,i sobretot...Els ¿meravellosos? passos de banyera sobre plans i a gran alçada,amb el morbo afegit de no saber mai si el colega de torn està o no al tanto de protegir el teu esquelet en cas de volada!.
I es que xavals,el sofriment que s'experimenta en quedar-te pillat a sobre el bolo,amb l'orella enganxada a la roca sense veure un cap de fava del que s'està coent darrera teu ,arquejant de no se sap què(plans),i a molta distancia del terra...encisa!!.

Ja m'he perdut...Ah si,parlàvem del X-Tone.Més informació a la Desnivel(estaven per totes bandes!).

dimecres, 26 de març de 2008

Gelbe Mauer...


Mitjans dels anys 90.
A la zona dels tres cims de Lavaredo encara no hi havia cap via oberta amb caràcter esportiu...L'escalada predominant doncs,era la d'aventura,amb molts pocs ancoratges fiables per permetre gaudir del gest.Havia estat sempre,una escalada marcada per un caràcter auster i seriós.
La norma i regla "no escrita" però acceptada per tothom era aquesta,punt.

L'estiu del 96 una parella d'il·luminats,(el Kurt Albert i l'Stefan Glowacz) van fotre's al cap la idea d'obrir una nova via a la paret sud de la Cima Piccola,una mica a l'esquerra de la famosa Aresta Groga.
Aquesta penya,volien demostrar que el plaer del gest era possible en aquesta roca tant dolenta i podrida.No ho van fer de qualsevol manera per això.Perlen vor die Säue va ser oberta per sota,amb les reunions equipades amb dos parabolts i xapa homologada,i al menys un bolt més cada quatre metres als llargs.

I ja teníem la polèmica plantejada.El nom inicial (Perles per als porcs) va corrompre les entranyes del més clàssics de la conrada,els guies del Tirol del sud,per a entendre'ns.Aquest nom fent referència a la filada brillant de bolts(perles),era una clara provocació per aquesta gent,que pensaven que aquesta nova via contradeia la tradició dominant al sector.
La pressió va fer que finalment els monstres Kurt i Stefan,canviessin el nom.Mur Groc (IX-),en clara al·lusió al color que pren la paret quan és il·luminada pel sol.

Una curta aproximació,orientació sud i les bones assegurances que gaudeix o "pateix",segons es miri,fa d'aquest tros de paret,un dels més repetits.
Això,si hom és capaç de fer aquestos graus amb les xapes distanciades,i per tant,passos obligats,en terreny alpí i amb una roca tant "agraïda"!.

Aquí teniu als cracks en qüestió treballant-se l'apertura....


Potser el meu benvolgut amic el maki,voldrà afegir-la a la seva llista de tàpies pendents per aquest 2008!!.

dimecres, 19 de març de 2008

Xafant merda...



Seguint la moda de buscar excuses per celebrar qualsevol cosa,avui toca recordar al lector assidu i pacient,l'efemèride.
Avui dia del meu Sant, (no el celebro,però i què?)fa un any que vaig decidir-me a crear la pàgina personal que esteu llegint en aquestos moments.

Han passat unes quantes coses,i...pràcticament cap de bona.Jo seguiré aquí al peu del canó,esperant a que el vent bufi a favor.O al menys,no ho faci en contra.
No donaré detalls,penso que no seran d'interès per ningú.Llegint l'encapçalament hom entén que sobren comentaris addicionals.

La part positiva?...haver iniciat a l'edat en que Bonatti deixava l'Alpinisme aquesta meravellosa activitat i haver conegut gràcies a això, a tots els que formeu part d'aquest món de bojos.
Els escaladors...

Fins la pròxima entrada...

dissabte, 15 de març de 2008

La Por...



-Inquietud, angúnia causada per l'amenaça d'un perill. Recel, aprensió de que passi alguna cosa que no desitgem.-
Aquesta és una de les moltes definicions que podríem trobar al respecte, a mi ja em val.

Però el que més por produeix és allò que desconeixem.
Un exemple. Tenim por a conduir un cotxe?... segur que no, i això que objectivament és més perillós circular per carretera que escalar. Be que ho sabem això!.

En l'escalada, un terreny que no ens és habitual i que incorpora perills objectius, es multiplica la possibilitat de que aparegui aquest sentiment. Qui no ha patit el neguit provocat algun cop per un ancoratge que se'ns queda més lluny dels peus del que voldríem?. Els sentits es disparen i aguditzen de tal forma, que el plaer de l'activitat o l'encadenament de la via queden en un darrer pla.

L'objectiu d'un programa de tractament de la por, consistirà bàsicament en aprendre a controlar aquest sentiment auto limitant. Tenim que aconseguir que no es converteixi en un obstacle que limiti el goig d'escalar, i serveixi d'altra banda, per ser capaços d'analitzar objectivament els perills i les situacions pròpies de l'esport.
Només així millorarem els resultats i les sensacions a llarg plaç.

Hi han un bon grapat d'estratègies en multitud de manuals, pràctica imaginada i en viu, estratègies cognitives, control de la respiració, seqüència de relaxament progressiu, visualització, etc.

Però cap d'aquestes tècniques serviran gaire, sinó ets tu, qui pren consciència de que hi ha un "factor por" que limita greument la teva performance.
Com a que les desgràcies mai venen soles, aquest sentiment es retroalimenta. De manera que un excés de por no justificat, provoca un rebuig o evitació de tota situació que pugui fer-lo aparèixer de nou.
L'escalador perd la motivació tant necessària per millorar i gaudir de l'activitat. Acaba oblidant-se del per què escala, busca excuses per no fer això o allò. Practica cada cop amb menys assiduïtat, i en molts casos, acaba deixant-ho.

Ufff, quin mal rollo!.

Un cop més, esteu atents per detectar a temps qualsevol signe o indici de que hi ha quelcom que obstaculitza o limita l'aplicació de tot el vostre potencial a la roca. I després, a més d'estar atents i ser conscients... busqueu la solució!.