dimarts, 17 de juny de 2008

La Tufa.


Quan m'hi vaig fixar per primera vegada fa 2 anys, no tenia clar si allò que contemplaven els meus ull seria factible.
Ummm...
Hi havia de veritat una possible línia?.
Un setè, pot ser?.
No hi vaig pensar gaire més.
Va passar el temps. Ella m'esperava pacient,la majoria de cops seca... algunes vegades (les que menys) ben xopa i ennegrida per l'humitat.

Ara que ja està equipada i encadenada per diferents escaladors, s'han anat complint totes i cadascuna de les expectatives que hom havia imaginat.
I algunes més, cal afegir.

El dia que vaig presentar-la als aspirants locals a la glòria, va convertir-se en un petit esdeveniment (sobretot per mi).
Va haver-hi cua per tastar-la (puc arribar a ser molt pesat, promocionant una nova creació).

El primer, després de fotre-li un munt de castanyes, va proposar 6c/6c+. El segon i el tercer, alternant-se el cap de corda i repartint-se els intents, van passar d'una proposta inicial de 6c+/7a quan no hi veien seqüència alguna, a un "reajustament" a la baixa, i amb mutu consens, de 6b+ en trobar-li "els secrets".
I així vam decidir deixar-la, a la espera de rebre més informació per part de pròxims candidats a fer-se amb el seu preuat trofeu, en forma de reunió d'argolla bricomatada "marca Fixe".

Molts d'altres, desesperats per un sentiment inicial de "no entendre res" en veure com patinaven placa avall, una vegada darrera l'altra sense saber el per què, la recotaven a l'alça.
I així hem anat fent.

Diumenge passat, les condicions meteorològiques eren d'una humitat ambiental elevadíssima (una xafogor de collons, per entendre'ns).
Vàrem decidir tornar-la a provar.
En una banda del ring, un nou aspirant,més un dels primers conqueridors i culpable de la proposta final de dificultat. A l'altra banda, La Tufa.

El resultat de tant àrdua batalla?...
No van haver collons de passar de la primera xapa!.

I jo, (que encara no l'he pogut provar) mirant-m'ho i gaudint de tant meravellós espectacle, estava orgullós i cofoi, d'haver fet aquesta petita i humil proposta, per a gaudiment del personal.


Si a hores d'ara em pregunteu quin grau té la via en qüestió, us tinc que dir...
No en tinc ni idea!!.

I fins que no la tasti, prou me'n guardaré de tornar a donar una opinió sobre aquest aspecte!.
Si, una via que fluctua...

dijous, 5 de juny de 2008

Anem pensant-hi!.

"Soc un pessimista absolut amb tot el que fa referència al destí del mon natural.
Durant tota la meva vida, no he vist res més que un deteriorament continu de tots i cadascun dels processos que són essencials, per a mantenir una vida saludable al planeta.


La major part dels científics i pensadors que conec, són pessimistes també, i a més, creuen que estem sent testimonis d'un procés accelerat d'extinció d'espècies que pot arribar a incloure bona part de la nostra raça.


Si els governs, el sector privat i la ciència no comencen a col.laborar immediatament per afrontar els distints aspectes de la degradació ecològica, la terra perdrà la capacitat natural de regeneració. Dit d'un altra manera,la vida tal i com la coneixem,estarà seriosament amenaçada.

Soc pessimista per què no veig en la societat la voluntat de fer tot allò que és ja necessari per a evitar la imminència del desastre.
Ull però, per què no hi ha cap diferència entre el pessimista de diu:

- Ja no hi ha res a fer, no et molestis en intentar res, no votis ningú. Tots són iguals!. -

I el optimista que diu:

- No et preocupis, ens en sortirem, tot anirà be!. -

En qualsevol dels dos casos, el resultat és el mateix: ningú no fa res."

Yvon Chouinard, 2005.


És la segona entrada on parlo d'aquest gran escalador i visionari americà... Ummm, la veritat és que m'agradaria mantenir un bona i llarga xerrada d'escalada (i filosofia de vida) amb ell!.