dissabte, 12 de juliol de 2008

El moixó americà...


"Havia acabat el llarg, em vaig preparar per assegurar el company des de la reunió.
Va començar amb facilitat atlètica, utilitzant la seva capacitat com a escalador de plaques sobre les preses que hi havien en un costat de la fissura.
A l'alçada del burí, les preses van desaparèixer i el relleu de la roca es va fer típic de Yosemite, es a dir, llis!.
John va emprendre aquesta secció de fissura amb empenta. Els seus bíceps i deltoides començaren a definir-se, les venes s'inflaven...
En aquest tram clau del llarg, una fissura de 15 cm d'amplada i polida pel temps, poca cosa li quedava, a banda de la valentia i el coratge. L'àcid làctic es disparava a mesura que la por substituïa l'escassa tècnica que mostrava en aquest tipus d'escalada.
Sense dir-ho, va intentar descansar (com aquell que no vol la cosa) de la corda que penjava del meu assegurador.
Jo no ho vaig permetre, cada cop que intuïa la intenció de penjar-se, li donava una mica més de corda. Si ho aconseguia, volia que ell sabés que ho havia fet amb els seus propis mitjans.
La cara envermellia per moments, els braços, abans poderosos, feien figa. Però vaig sospitar que el seu cor no el deixaria fins que les totes les seves estructures físiques deixessin de funcionar.
Llavors, endut per un sentiment de compassió, li vaig indicar la presa del repòs clau que tenia just darrera l'esquena, i que, malauradament no havia vist.
La mà de John va prendre la presa amb velocitat, estava salvat. L'oxigen va entrar en grans quantitats als seus pulmons atrafegats.
Després d'un breu repòs, va volar cap al top... i cap a la meva enhorabona"
Jim Bridwell, al voltant del 1993.

I es que amb companys de cordada tant malparits com aquest, no fan falta enemics... els tens a sobre!.

3 comentaris:

un tal pinxo ha dit...

I estos tios tenien vida social???...jajajaja

Gatsaule ha dit...

M'ha agradat molt la traducció. És teva ?

Josep ha dit...

Pinxo:
Aquesta gent es desperten,viuen i somnien amb la vertical.
Per això crec que és tant interessant llegir tot el que diuen.
Si tenen vida social o no,em fa l'efecte que els importa ben poc!.

Gatsaule:
Gràcies home.
Tots aquestos articles que publico sota el nom de Parrafades, estan agafats de textos escrits pels mateixos autors.
Però com sempre,jo els hi dono un "toc personal" a l'hora de transcriu-re'ls al blog.
I després faig el breu comentari final(és una necessitat vital que pateixo).

No desesperis amb el braç...ni amb els metges.