dilluns, 8 de setembre de 2008

Aurora...



"El següent llarg constava d'una sèrie de fissures massa petites per posar algun clau, però acceptava copperheads que solament aguanten el pes corporal.
Em vaig moure amb molta cura d'un copper a l'altre fins que, algunes hores més tard, vaig arribar a una petitíssima feixa esgotat física i mentalment.
A sobre, apareixia el que semblava la secció més dura de tot el recorregut. Si la paret fora prou llisa, la nostra única opció seria fer sonar el burilador i el martell. Finalment no fou necessari, ja que vàren aparèixer petits relleus que anàvem mostrant-se únicament quan ens trobàvem cara a cara amb ells.
Aquesta era la raó per la qual havíem vingut.
Vaig sentir en aquells instants que no estava fent res el Cap no ens deixés fer. Cada moviment i emplaçament de les proteccions fluïa tan naturalment com la pedra que les acceptava.
Al sisè dia d'escalada, Peter flanquejà subtilment una llastra que expandia a mesura que posava els pitons; ho feia tant, que les fixacions que deixava darrera d'ell bambolejaven anàrquicament mentre martellejava amb cura, el pitó que tenia a sobre seu.
Ens quedaven si fa o no fa, quatre llargs, i sabíem que prompte tindríem el nostre propi bocí de el Cap. Tots dos havíem experimentat el sentiment d'aïllament i aguda consciència de la nostra fràgil posició.
Durant una setmana havíem estat un microcosmos autosuficient, pujant una paret sense rumb definit, aliens a la resta del món."

Greg Child explicant les
sensacions i vivències viscudes la tardor del 1981, amb el Peter Mayfield durant l'apertura de "La Aurora", un A5 de res a el Capitan.

1 comentari:

Fer ha dit...

...en un microcosmos...
¡Con qué pasión se viven estas cosas!
Slds