dijous, 21 de febrer de 2008

Autoconfiança...


Maria i Etna arriben a un sector d'escalada nou.Suposem que el grau màxim escalat per Etna és 6b,Maria(que és punyetera) porta la guia. A Etna li crida l'atenció una bonica via vertical que des de terra sembla:ben equipada i mantinguda en les dificultats.Pensat i fet. Deixen les motxilles a peu de via,Maria localitza la via en qüestió i la solta...
- és un 6a+ -
Etna no ho veu clar,però avui s'ha proposat no buscar excuses.Fa temps que no escala a vista,i en té ganes.
"Maria ha parat la trampa...el que no sap la víctima és que la ruta triada és un 6b+."
Una bona estona després,entre renecs i esbufegades vàries,la noia encadena la via.


Les expectatives pròpies en relació a l'escalada es poden manipular en benefici d'un mateix.Com?,l'exemple del conte és una forma de fer-ho.Etna tenia unes expectatives d'encadenament altes,no hi havien dubtes sobre la capacitat pròpia per fer allò.El grau estava per sota del seu nivell màxim,era possible encadenar-la a vista!.Sense saber-ho havia optimitzat al màxim la sensació d'auto eficàcia per desenvolupar el repte concret.

Això és aplicable també a l'escalada de llargs.No ho farem de forma conscient i punyetera com ho va fer la Maria.Llegiu,llegiu...

Esteu a peu de la via,amb cinc llargs per endavant.Mireu i remireu el croquis no gaire detallat i sembla ser pel que diu el paper i la informació rebuda per un repetidor anterior,que el llarg dur és el quart.
Vosaltres es clar,us centreu i prepareu per aquesta tirada.Comenceu a escalar de primers i arribeu a la 3ª reunió havent encadenat amb moltes dificultats tots els llargs inferiors.
Però...que passa si resulta que les últimes tirades en realitat les trobeu senzilles i llavors us adoneu que el crux de la via era tota la tercera tirada?.


Anem pensant en aquestes qüestions...segur que a tots nosaltres ens ha passat algun cop.Per què no utilitzar això com una mètode més d'entrenament?.

Les models no es diuen Etna ni Maria.Espero sàpiguen perdonar-me,però la foto venia que ni pintada!.

5 comentaris:

jaumeppiqueras ha dit...

Bona reflexió! però no sempre funciona...érem a la cova de l'arcada tota una colla i ém recomànen una via de la dreta, quin grau és? els pregunto als companys...igual que les del costat, que havia encadenat, m'hi poso i gairebé la faig, però esbufegant i rondinant em vaig dient que quin grau mes dur...i m'haig de penjar a descansar! els companys encara riuen...ja que sabien que el grau era superior i van voler fer com el teu conte, a veure si podia amb ella...els hi agraeixo, però amb mi no va funcionar.

fatipedra ha dit...

ai ai ai que et tindré que cobrà derexos de autor, jejeje. Mes o menos es el que mos va pasà a esta via de la foto, ten recordes?? jejeje, a mi si me funsiona i si no preguntaseu a la teua dona que a la musara meu va fe. no res guapet a vore quin dia anem a escalà lluns

lo company del Mus ha dit...

jo hu miro d'unaltre manera.
la Etna no sap la dificultat que pot arribar a fer a vista o no es va preocupar de sapiguer lo que pot fer o no fer.
per regla general, si no estas a l'alçada de la via, no pasas o te pilles.
no hay mas cera de la que arde.
¡querer es poder!
salut i sempre amunt.

Der kletterer ha dit...

Sector nou?? Això no és Siurana (can Melafots)?? Apa, a tibar-li!!

Josep ha dit...

Jaume...
De vegades l'acció d'intentar-ho ja és un gran pas!.És una manera més de forçar-te a sortir de la "zona de confort"!!.

Fatima...
El dia que t'hi posis seriosament,el 6b no serà problema.

Chapi...
Normalment és així,pero de vegades sona la flauta quan menys ho esperes.

Der kletterer...
Si,és can melafots.La foto és tant sols una escenificació del conte.Les noies,les motxiles a peu de via,una paret vertical.El sector pot tenir 20 anys...pero si hi ets per primer cop...per tu és nou!.