Posicionament...

Us proposo fer uns exercicis d'imaginació fàcils, fàcils!... per acabar reflexionant una bona estona.

Heu acabat d'escalar i esteu asseguts al voltant d'una taula, prenent unes quantes cerveses amb els companys...
De què parlem?, normalment d'escalada no?.

Quina tonteria d'exercici, la fotografia és prou explícita, crec jo.

Vinga va, al que anàvem... tota aquesta introducció l'he escrit per donar una nota de color a l'entrada, i de passada fer-vos la segona proposta, aquesta sí, una mica més interessant (o no, vosaltres jutjareu).

Ara imagineu la nova situació. Arribeu a un sector d'esportiva familiar i conegut, us crida l'atenció una via que ha estat oberta fa poc, no sabeu el grau i és tant nova que encara ningú l'ha provat. Per tant, no hi han cleques de magnesi enlloc.
Hummm, alguna cosa us diu que sou capaços d'encadenar-la, us sentiu prou forts física i tècnicament per arribar a la cadena. La via és a més, xula, i sembla ben equipada.
QUINA TEMPTACIÓ! -penseu-
Arnés ajustat, el nus d'encordament ben pentinat i els peus de gat de les grans ocasions posats. Comenceu.
El desplom és mes acusat del que semblava, i els forats no son tant agraïts com voldries, però que cony!, has vingut aquí per tibar i intentar treure-la a vista. Un parell de xapatges un pel forçats, fan que comencis a esbufegar massa aviat. Arribes al que sembla ser el pas clau de la via, t'ho penses una mica, i veient que vas massa lent te la jugues fent un dinàmic menys estètic del que voldries però que resulta ser efectiu. Xapes l'ultim parabolt, l'ansietat provocada per la possibilitat real d'encadenar fa que aparegui la moto a la cama esquerra... Aguantes, respires fons i ho dones tot en un darrer bloqueig estàtic de braç dret, amb un peu molt alt.
Surt a la primera. Ufff, tinc les mans xopes només pensar-hi!.

Anem al gra. Quin criteri uses en aquest cas, per graduar correctament les dificultats?.
D'altra banda, ets completament normal (es a dir, alçada, complexió i envergadura dintre la mitjana). Això per tant, no és un condicionant del tipus morfològic, que afecta força "la percepció de les dificultats" a l'hora de fer una proposta a l'equipador de torn!.

Deixeu d'imaginar, i comenceu a cavil·lar. És per mi del tot necessari, una vegada escalada una via "a vista", el reflexionar (consultar-ho al coixí és una opció) i ser crític sobre la activitat acabada de realitzar. Un anàlisi de tipus extern (veure't a tu mateix escalant la via des de la posició d'un espectador), ajuda força a reconèixer errors.
Segur que alguna seqüència utilitzada durant l'intent "a cegues", és força millorable en repeticions posteriors. Pregunta a l'assegurador, probablement t'indicarà "cantos" evidents que tu, embogint enmig l'àrdua batalla del "ara o mai" has obviat.

Has estat massa temps sucant magnesi de manera innecessària?.-
Calia estirar-te tant, bloquejant i arquejant els dits, per xapar aquell parabolt massa llunyà?.-
I la gestió de les velocitats entre seccions de la via, han estat les òptimes?. Potser anaves massa lent a la zona més desplomada i en canvi semblaves embogir en llocs on segur, es podia reposar!!.

Cal sincerar-se sobre aquestes qüestions i d'altres més subtils com ara el control de la respiració, clau en vies de continuïtat. El pensar (error molt comú) que la via va obligatòriament per la línia marcada per les xapes, "fugint" de preses laterals evidents (situació provocada en part, per la excessiva proximitat entre vies).
Un segon, o tercer pegue, per optimitzar seqüències, la comparació amb d'altres escaladors a l'hora de fer la mateixa via, descobrint solucions novedoses, i el consens final entre un gran nombre de pretendents reeixits amb èxit, crec és la fórmula menys errònia per dir com de difícil és pujar-hi.

Per afegir més llenya al foc. Seria una opció vàlida graduar la via considerant per consens, la sèrie de moviments (com la del croquis) més senzilla u òptima per realitzarla?.


Que consti que volia fer una entradeta breu,però una cosa porta l'altra i... hi han coses que no tenen remei.