"El següent llarg constava d'una sèrie de fissures massa petites per posar algun clau, però acceptava copperheads que solament aguanten el pes corporal.
Em vaig moure amb molta cura d'un copper a l'altre fins que, algunes hores més tard, vaig arribar a una petitíssima feixa esgotat física i mentalment.
A sobre, apareixia el que semblava la secció més dura de tot el recorregut. Si la paret fora prou llisa, la nostra única opció seria fer sonar el burilador i el martell. Finalment no fou necessari, ja que vàren aparèixer petits relleus que anàvem mostrant-se únicament quan ens trobàvem cara a cara amb ells.
Aquesta era la raó per la qual havíem vingut.
Vaig sentir en aquells instants que no estava fent res el Cap no ens deixés fer. Cada moviment i emplaçament de les proteccions fluïa tan naturalment com la pedra que les acceptava.
Al sisè dia d'escalada, Peter flanquejà subtilment una llastra que expandia a mesura que posava els pitons; ho feia tant, que les fixacions que deixava darrera d'ell bambolejaven anàrquicament mentre martellejava amb cura, el pitó que tenia a sobre seu.
Ens quedaven si fa o no fa, quatre llargs, i sabíem que prompte tindríem el nostre propi bocí de el Cap. Tots dos havíem experimentat el sentiment d'aïllament i aguda consciència de la nostra fràgil posició.
Durant una setmana havíem estat un microcosmos autosuficient, pujant una paret sense rumb definit, aliens a la resta del món."
Greg Child explicant les sensacions i vivències viscudes la tardor del 1981, amb el Peter Mayfield durant l'apertura de "La Aurora", un A5 de res a el Capitan.
