Ja tocaba...

Quin avorriment de blog, està com l'amo; apàtic, inactiu, més parat que un escalador enfrontant-se al pas clau de la via, i amb l'ultim parabolt ben lluny dels peus... I es que encara que hom no vulgui, el mal estat de salut que estic patint (no em refereixo tan sols al dit), fa que la motivació general caigui en picat. (i aixo afecta a totes les altres activitats).
Au, deixant els mal rollos a banda, aquí hi poso aquesta entradeta... fàcil, fàcil d'escriure, llaminera de llegir, i senzilla d'entendre.

Si no fora per que el firmant del blog, li agrada estirar-se en l'escriptura més del que es aconsellable i sa, el títol més idoni per l'entrada d'avui, haguera estat...
El mirall.
¿...?,  pensareu!. Quan mireu la imatge que segueix,espero que sortiu de dubtes.


Com veig que encara no sabeu de que cony estic parlant, m'explico:
No us heu mirat, i remirat alguna vegada, el batibull de lletres i números que hi figuren a l'interior de les files i columnes?.
Els uns, amb l'esperança de veure els progressos assolits els darrers mesos (o la manca d'aquestos). D'altres, pensant en lo fantàstic que seria estar un parell o tres nivells més avall. I tots, somiant, cavil·lant, com arribar el més aviat possible a la ¿destinació? programada fa tant temps.

És per això que m'agrada veure aquest jeroglífic de signes com un gran mirall, on tots els que pugem pedres estem reflectits. On es barregen un bon grapat de sentiments i emocions, i on cadascú de nosaltres s'expressa lliurement i en la mes ferotge intimitat, buscant... la felicitat?.

Se que no aporto gaire a la sabiduria popular, escrivint articles d'aquestos, però com he dit algun cop... i què?. Tan sols sabent que heu arribat llegint fins aquí, estic content!.