Tobin Sorenson...

"Richard, que havia deslligat a Tobin de l'arbre gegant al haver fracassat en el seu intent, es trobava ara amb que era aquest el que volia provar-ho...se'n va anar cap amunt com ànima portada pel diable. Va lluitar fins arribar al repòs del forat, esbufegà repetidament, arribar al pitó que jo mateix havia encastat a martellades en l'intent anterior, i immediatament pivotà sobre ell mateix per damunt l'arc, sortint per sobre de la línia de protuberàncies.

- No!. Estàs fora de la via Tobin. Aquesta sèrie de preses no porten enlloc!! - Però era massa tard.

Tobin tenia la desastrosa capacitat de tancar la ment a totes les conseqüències possibles, i llançar-se a escalar com si estès abduït per algun ésser superior. En vies normals no era un dels millors, però quan l'escalada demanava paciència i enginy, no hi havia ningú més dolent. Sovint era capaç de trobar-se enredat en encastaments d'allò més penosos.
Quan es trobà sense res on agafar-se, i va tenir que parar sense lloc on anar mirant-ho tot amb cara de babau, l'impacte del disbarat que havia comès, i l'horror del apuro en que es trobava, es van tornar en contra seva com un gran martell demolidor.
No pensava que aquell clau que havia encastat de mala manera sota el sostre, aguantés la caiguda que Tobin estava apunt d'oferir-me. Si no anava errat, la caiguda potencial era d'uns 25 mts!.
En aquestos casos, sempre es pot fer alguna cosa, sempre es clar, que calmis els nervis. Però Tobin feia estona que no estava, se'n havia anat.
Pres pel pànic cridà;

- Al lloro, que em llenço! -

Nosaltres vam tardar una estona en entendre què volia dir allò de "llençar-se?".

- Llençar-se, on? - va dir Richard.
- Si!! - Gemegà Tobin.
- No!!! - Vàrem dir tots a l'hora.
- Tu pots fer-ho, fill! - Apuntà el Sacerdot.

El seu pare, Sacerdot impertorbable, tranquil i reservat, havia arribat en aquell mateix instant. Havent sentit tantes vegades les heroïcitats explicades per qui havien vist en acció a Tobin, decidir que precisament avui era el dia per veure-ho. Mig ebri i confós, mirava el fruit de la seva vida com estava tremolant com un vedell acabat de néixer uns metres més amunt.

I aquell va ser el pitjor consell que algú li pogués haver donat, per que no hi havia forma humana de que Tobin ho aconseguís, (ni ningú, val a dir). Allí on volia anar no hi havia res on agafar-se. Es llençà cap aquells cigrons que estaven tant lluny a la seva dreta, grapejava patèticament amb l'esperança de qui sap que està apunt de volar i s'agafa a una teranyina!.

Patir una de les caigudes més llargues,dures i complicades que mai veuria en un escalador.
Quan va parar, el vam baixar a terra. Ningú parlava, ningú respirava, i l'ambient era tens. Cremades per tot arreu, amb un bony mida pastís de aniversari a sobre un ull. Fou un miracle que el clau que poc abans jo havia abandonat en el punt més alt de l'anterior intent, hagués aguantat.
Tobin romangué una estona "mort" i assegut, queixant-se com un gosset vell i mullat que surt d'un rierol.

- La propera vegada ho aconseguiré! - Esbufegà.
- No hi haurà propera vegada!! - Replicà Richard."

John Long, al voltant del 1970.