2008, tancant la paradeta. 2009, camí d'Ítaca?

No tenia previst escriure gairebé res aquest mes de desembre, però com sempre passa amb l'esdevenir de la meva vida, res no està planificat ni decidit fins a l'últim moment.
Aquí teniu el que de ben segur serà l'última entrada d'aquest any que està a punt de quedar enrere. Convertint-se ja, en un record.

La experiència personal des de que estic en aquest mon del passatge vertical, ha estat plena de contrastos.
Enganxat fins la melsa com estic a l'activitat, de manera malaltissa m'atreviria a dir, m'ha transformat interiorment. No soc el mateix paio que aquell juny del 2003 mirava de fer-se per primera vegada el 8 a l'arnés, amb les mans tremoloses i amb els batecs del cor a 1000 per hora.

Durant aquest temps, he tocat el cel practicant l'escalada sentint el fluir dels moviments a la vertical, he fet grans amics...i n'he perdut un dels millors. He patit lesions doloroses i sobrecàrregues punyeteres. Crec però, que soc una mica més fort que abans (i més vell, per desgràcia).

Us animo a tots a seguir practicant això, o qualsevol altra cosa que us faci feliços.
Per què en definitiva d'això es tracta.
Si fem allò que realment ens motiva, estem bé amb nosaltres mateixos. En conseqüència, aquella imatge que donem els altres és positiva i desprèn bon rollo, un estat d'ànim desitjable per tothom, que s'encomana ràpidament als que ens envolten.

Espero que sigueu molts els que trobeu en les coses senzilles aquell estat de profunda reflexió i benestar necessari, per encomanar qui teniu més a prop...aquest bon rollo.
Bon any a tots.

Tobin Sorenson...

"Richard, que havia deslligat a Tobin de l'arbre gegant al haver fracassat en el seu intent, es trobava ara amb que era aquest el que volia provar-ho...se'n va anar cap amunt com ànima portada pel diable. Va lluitar fins arribar al repòs del forat, esbufegà repetidament, arribar al pitó que jo mateix havia encastat a martellades en l'intent anterior, i immediatament pivotà sobre ell mateix per damunt l'arc, sortint per sobre de la línia de protuberàncies.

- No!. Estàs fora de la via Tobin. Aquesta sèrie de preses no porten enlloc!! - Però era massa tard.

Tobin tenia la desastrosa capacitat de tancar la ment a totes les conseqüències possibles, i llançar-se a escalar com si estès abduït per algun ésser superior. En vies normals no era un dels millors, però quan l'escalada demanava paciència i enginy, no hi havia ningú més dolent. Sovint era capaç de trobar-se enredat en encastaments d'allò més penosos.
Quan es trobà sense res on agafar-se, i va tenir que parar sense lloc on anar mirant-ho tot amb cara de babau, l'impacte del disbarat que havia comès, i l'horror del apuro en que es trobava, es van tornar en contra seva com un gran martell demolidor.
No pensava que aquell clau que havia encastat de mala manera sota el sostre, aguantés la caiguda que Tobin estava apunt d'oferir-me. Si no anava errat, la caiguda potencial era d'uns 25 mts!.
En aquestos casos, sempre es pot fer alguna cosa, sempre es clar, que calmis els nervis. Però Tobin feia estona que no estava, se'n havia anat.
Pres pel pànic cridà;

- Al lloro, que em llenço! -

Nosaltres vam tardar una estona en entendre què volia dir allò de "llençar-se?".

- Llençar-se, on? - va dir Richard.
- Si!! - Gemegà Tobin.
- No!!! - Vàrem dir tots a l'hora.
- Tu pots fer-ho, fill! - Apuntà el Sacerdot.

El seu pare, Sacerdot impertorbable, tranquil i reservat, havia arribat en aquell mateix instant. Havent sentit tantes vegades les heroïcitats explicades per qui havien vist en acció a Tobin, decidir que precisament avui era el dia per veure-ho. Mig ebri i confós, mirava el fruit de la seva vida com estava tremolant com un vedell acabat de néixer uns metres més amunt.

I aquell va ser el pitjor consell que algú li pogués haver donat, per que no hi havia forma humana de que Tobin ho aconseguís, (ni ningú, val a dir). Allí on volia anar no hi havia res on agafar-se. Es llençà cap aquells cigrons que estaven tant lluny a la seva dreta, grapejava patèticament amb l'esperança de qui sap que està apunt de volar i s'agafa a una teranyina!.

Patir una de les caigudes més llargues,dures i complicades que mai veuria en un escalador.
Quan va parar, el vam baixar a terra. Ningú parlava, ningú respirava, i l'ambient era tens. Cremades per tot arreu, amb un bony mida pastís de aniversari a sobre un ull. Fou un miracle que el clau que poc abans jo havia abandonat en el punt més alt de l'anterior intent, hagués aguantat.
Tobin romangué una estona "mort" i assegut, queixant-se com un gosset vell i mullat que surt d'un rierol.

- La propera vegada ho aconseguiré! - Esbufegà.
- No hi haurà propera vegada!! - Replicà Richard."

John Long, al voltant del 1970.

Trivial, no?

Una regleta és una obsessió en forma de canto horitzontal o lleugerament inclinat cap a l'interior, d'una profunditat igual o inferior a 2-3 cms. L'amplada no és tant rellevant, sempre que superi els cinc o sis cms , i al menys puguem posar tres dits. Per què sinó estaríem parlant més que d'una presa de mans...d'una verdadera putada!.

Per treure el màxim profit d'aquest relleu a la roca, sovint tenim que arquejar, mantenint les articulacions interfalàngiques proximals en un angle de 90º (aproximadament), mentre pressionem cap avall i cap endins amb tots els dits (i amb tota la nostra ànima, val a dir). Les articulacions interfalàngiques distals, queden en hiper extensió, buscant que la base digital de les primeres falanges tinguin el màxim contacte amb la superfície de la presa, i per tant, la màxima fricció.

I és important el concepte d'obsessió en aquesta definició. La mateixa obsessió que em porta a pensar i escriure aquest blog. Salut i a tibar...

Grant, Lehner, Heyters i Shweizer.

Avui que plou, fa mal temps (quina novetat), i no tinc gaires ganes d'anar al rocòdrom personal per castigar el malmès cos que el senyor m'ha atorgat, us fotré un altre rollo només suportable per obsessius i analítics sense remei. I gent que té molt poca feina.
És el que toca, suposo.

En semblants condicions ( d'excés d'ànsia, mala méteo, o poca feina), es devien trobar els signants dels estudis que apareixen en el títol.
El cert és que aquestos individus, van arribar en diferents anys però, a una sèrie de conclusions que a nosaltres ens poden servir força. Fins i tot es van entretenir en dissenyar uns dinamòmetres adaptats a cada posició específica, per mesurar en Newtons, la força desenvolupada per les nostres mans.
Colla de fanàtics.

Bé, aquesta gent varen comparar les dades en diferents tipus de presa; arqueig a dos i quatre dits, extensió amb dos i quatre dits, força de prensió, i pinçament.
I a qui van agafar com a conillets d'índia?. Escaladors d'elit, escaladors d'anar per casa, i no escaladors van ser els triats. Com no podia ser d'altra manera.

I què van veure?;

- No hi han diferències importants entre els tres grups en la força d'arqueig a 2 i 4 dits, ni en la força de prensió!.
- Diferències importants en pinçament i extensió a 2 i 4 dits!.Els escaladors d'elit tenen més força en aquestes posicions. I aquí hi ha una primera dada clau!; els escaladors novells abusen de l'arqueig en detriment de posicions més efectives, més imaginatives i sobretot, menys lesives. Fixeu-vos amb això.
- En extensió el valor de la força aplicada a sobre les preses pot ser semblant o lleugerament superior, a la aplicada en arqueig, sigui quin sigui el nostre nivell. Uau!.
- Augmenta la diferència de força aplicada entre aquestes dues preses, a mesura que augmenta el nivell dels escaladors, però no està clar si és a favor de la presa en extensió o la d'arqueig. Aquí hi a força polèmica.
- I una molt important; La força generada en extensió es deriva sobretot de la força muscular de l'avantbraç, en canvi, la força generada en arqueig neix fonamentalment per la friccó que es crea entre les politges, les baines sinovials i/o els tendons. Augmentant per tant les possibilitats de lesió!!.

De moment ja n'hi ha prou...fins aviat. Teniu el que queda del dia per reflexionar sobre tot plegat!.

Per acabar amb l'equilibri...( 2ª Part )

Pot ser que alguns de vosaltres qüestioneu aquestes idees, podeu pensar amb l'escalada com un combat merament físic. Penseu però, que el procés concret de resoldre passos d'escalada ens aboca indefectiblement al binomi "busco l'equilibri - després em moc", i no a l'inrevés!.
Si entenem el que vol dir això, estarem capacitats per comprendre les estructures del moviment, descriure i executar estratègies que ens ajudin a resoldre seqüències complexes. I sobretot, ser més eficients amb el fluir del gest.

Be. Ja estem conscienciats del que aquest paio ens explica ( jo ) , tenim el tarro menjat i estem preparats per escoltar-lo. Ens ho creiem, vaja!.
Estem equilibrats, o no ho estem, no?. Només hi han dues opcions...

Sembla ser que no.
Una tal Sally Sevey Fitt, descriu tres tipus d'equilibri, on cadascun dels quals té les seves pròpies característiques, i que a més, poden variar en qualitat!:
- Estable.
- Inestable.
- Dinàmic.
Com a que les desgracies solen venir acompanyades, és lògic pensar que tant la qualitat com el tipus d'equilibri també poden anar canviant conforme ens movem, complicant-ho tot una mica més.
Uff, ja comencem...

Quan el CDG es troba centrat i baix respecte a la base de subjecció que ocupen en un instant concret, podem parlar de equilibri estable.
Si el CDG el tenim alt, descentrat, i proper a qualsevol dels límits de la base de subjecció, patirem el que es diu equilibri inestable.
Per tant, si el CDG surt (ni que sigui uns mil·límetres) aquestos límits de la base de subjecció, entrarem en el bonic i interessant mon de l'equilibri dinàmic, on el teu "body" es mourà, en busca d'un nou estat d'equilibri més estable.

Aquestes definicions no serveixen de gaire, si no venen acompanyades d'algunes indicacions on especifiquem la"QUALITAT" d'aquestos estats.
Pensem en un cas concret;
quan estàs dret en una superfície plana i horitzontal, amb els peus oberts uns 50 cm. Podem dir que és un equilibri estable de "bona qualitat", però estarem d'acord en que ho és més, el estar-ho estesos a terra somniant truites!. El nostre CDG està igualment centrat a la base de subjecció amb dos casos, però estareu d'acord amb mi en pensar que, el segon cas posiciona el CDG més baix respecte la seva base de subjecció!.

Com interaccionen entre si els tres tipus de equilibri en l'escalada, és una cosa molt complexa que malauradament, no arribarem mai a dominar totalment.
Això és el que ho fa tant apassionant. El procés d'aprenentatge és el que realment ens té que atraure d'aquesta activitat.

Quan estas escalant, la quantitat d'esforç físic necessari per fer un moviment t'indicarà la qualitat de "TEU" equilibri durant l'execució d'aquest pas. Pensa-hi una estona amb això.

Per acabar...
Un sol moviment pot demanar-te una combinació de equilibri estable, inestable, o dinàmic...i no necessàriament en aquest ordre. Quan soltis una presa ( de mà o de peu ), la base se subjecció variarà de forma, mida, i posició espaial. Per a més inri, el teu CDG estarà movent-se i tocant la gaita constantment durant aquest procés.

Si has arribat aquí sense perdre't, enhorabona company!. I ara, pren consciència de tot el que has llegit...segur que algun cop en faràs un bon ús.

Equilibri...(1ª Part)

Que l'escalada és una activitat on l'equilibri és bàsic, jo no ho dubto, tot i que hi ha gent que dirà el contrari.
Suposo que això és bo, ves a saber.
El procés de resoldre un pas difícil d'escalada, és una qüestió de definir clarament quin tipus i qualitat d'equilibri utilitzar en cada moviment. Si s'entén això, (que no és fàcil), estiràs més preparat per resoldre problemes gestuals complexos. Que és del que es tracta, suposo.

Aquestes definicions estan formulades des de la perspectiva d'un escalador compulsiu. Evidentment. Molts físics d'anar per casa, dirien que són inclomplertes o mal formulades...Quin merder.

Podríem definir aquest estat, com la rel.lació espaial existent entre els nostre centre de gravetat (CDG), amb la base de subjecció que ocupem en un instant concret.
I el CDG?...doncs direm que és el punt on el nostre cos s'equilibra en totes direccions. Aquest punt es troba (segons gent que ha estudiat molt), al voltant del melic. Una mica més avall si parlem de dones, i una mica més amunt si ho fem d'homes.

Per seguir complicant-ho tot una mica més, podria afegir que aquest indret virtual del nostre cos, és un en amb vida pròpia i força entremaliat!. El xaval no s'està quiet. Cada cop que aixequem els braços, obrim les cames, o flexionem la part superior del tronc...canvïa de lloc.
Pel que ens afecta a nosaltres, només recordar que cal imaginar que sobre aquest punt (el CDG), hi ha algun tocacollons que constantment ens estira cap avall amb ganes, sense defallir mai. Al menys, sabem que sempre és així, i aquí és on entra el nostre raciocini. Saber gestionar adequadament aquesta màxima, ens farà prendre consciència de la nostra correcta posició a l'espai, i per tant, ser més eficients amb el gest.

No sé si això us servirà de gaire...però el fet d'anar pensant en aquestes tonterietes, pot ajudar en aquells moments "tontos", en que no sabem què collons fer en veure que no som capaços d'evitar l'efecte visagra o porta.
Seguirem parlant-ne.

Aurora...

"El següent llarg constava d'una sèrie de fissures massa petites per posar algun clau, però acceptava copperheads que solament aguanten el pes corporal.
Em vaig moure amb molta cura d'un copper a l'altre fins que, algunes hores més tard, vaig arribar a una petitíssima feixa esgotat física i mentalment.
A sobre, apareixia el que semblava la secció més dura de tot el recorregut. Si la paret fora prou llisa, la nostra única opció seria fer sonar el burilador i el martell. Finalment no fou necessari, ja que vàren aparèixer petits relleus que anàvem mostrant-se únicament quan ens trobàvem cara a cara amb ells.
Aquesta era la raó per la qual havíem vingut.
Vaig sentir en aquells instants que no estava fent res el Cap no ens deixés fer. Cada moviment i emplaçament de les proteccions fluïa tan naturalment com la pedra que les acceptava.
Al sisè dia d'escalada, Peter flanquejà subtilment una llastra que expandia a mesura que posava els pitons; ho feia tant, que les fixacions que deixava darrera d'ell bambolejaven anàrquicament mentre martellejava amb cura, el pitó que tenia a sobre seu.
Ens quedaven si fa o no fa, quatre llargs, i sabíem que prompte tindríem el nostre propi bocí de el Cap. Tots dos havíem experimentat el sentiment d'aïllament i aguda consciència de la nostra fràgil posició.
Durant una setmana havíem estat un microcosmos autosuficient, pujant una paret sense rumb definit, aliens a la resta del món."

Greg Child explicant les sensacions i vivències viscudes la tardor del 1981, amb el Peter Mayfield durant l'apertura de "La Aurora", un A5 de res a el Capitan.

Bones sensacions...

No m'allargaré gaire escrivint l'entrada d'avui...llegiu detenidament les dues cares del tríptic preparat per la ocasió i ja està!.
Espero que els que hi acudim, ens ho passem tan bé escalant, com jo ho he passat ideant l'activitat.

A disfrutar que són quatre dies!.

Albert.

El vaig conèixer si fa o no fa, el juny de 2005.
L'Albert escalava com gairebé sempre, amb el seu germà petit i Sensei personal en això del trepar, el Xavi.
Jo, que fins aquell moment tant sols el coneixia de veure'l pel poble, sabia que era el germà mitjà de tres. Amb Manel, el germà gran (que és de la meva quinta), havia estudiat bona part de la meva infantesa: pàrvuls primer, després tota la EGB i una part de la carrera d'Enginyeria Tècnica; Ell va acabar-la... jo me'n vaig cansar a la meitat.

Havent quedat amb el germà petit una tarda qualsevol a la cinglera de Cedrilles, ara xapada per Medi Natural, vaig veure'l per primer cop en acció!.
Una mica sapastre.
Me'n recordo com si fos ara. No hi havia manera que utilitzes com deu mana les puntes dels peus de gat per cantejar subtilment les preses d'aquest magnífic sector. El taló, la planta del peu i la puntera formaven un cos únic i indivisible a l'hora de progressar per la vertical.

Em va caure bé des del primer dia.

Ple d'ironia en tot el que deia, intel·ligent i profundament despistat a l'hora, vaig entreveure en ell, una intensa motivació per re-emprendre una activitat, que tot i que feia temps practicava, mai havia estat per ell, una prioritat.
Com tantes vegades passa amb la vida, la feina, les obligacions i les circumstàncies que ens envolten, sovint impedeixen practicar amb la suficient continuïtat allò que tant ens apassiona: l'escalada.

I, per sort o desgràcia, es va topar amb qui us escriu.
Jo, que hiper motivat i en molt bona forma com estava, una mica docte i amb una gràcia especial per encomanar i transmetre als altres allò que jo mateix sento per aquesta activitat... vaig re-enganxar-lo definitivament i de manera malaltissa a aquest esport.

Passà el temps, amb els alts i baixos propis que el pertànyer a aquesta societat obliga, per acabar convertint-se en el principal i millor company de cordada que mai havia imaginat. I probablement en un dels millors amics que mai tindré.

Uns minutets després de trucar-me (19.45 h) el dimecres 16 de juliol, i explicar-me projectes d'escalada super motivants i d'altres històries que em guardaré per mi... fotia un mal bac vora la Paret del Diedre, mentre (vull suposar) somniava amb alguna ascensió.
Qui sap, si pensant en fer algun dia, una via amb el seu amic Josep.


Existiràs només per què jo seguiré imaginant-te. Però estigues tranquil Albert... fins que també jo deixi d'existir, seràs amb mi.

El moixó americà...

"Havia acabat el llarg, em vaig preparar per assegurar el company des de la reunió.
Va començar amb facilitat atlètica, utilitzant la seva capacitat com a escalador de plaques sobre les preses que hi havien en un costat de la fissura.
A l'alçada del burí, les preses van desaparèixer i el relleu de la roca es va fer típic de Yosemite, es a dir, llis!.
John va emprendre aquesta secció de fissura amb empenta. Els seus bíceps i deltoides començaren a definir-se, les venes s'inflaven...
En aquest tram clau del llarg, una fissura de 15 cm d'amplada i polida pel temps, poca cosa li quedava, a banda de la valentia i el coratge. L'àcid làctic es disparava a mesura que la por substituïa l'escassa tècnica que mostrava en aquest tipus d'escalada.
Sense dir-ho, va intentar descansar (com aquell que no vol la cosa) de la corda que penjava del meu assegurador.
Jo no ho vaig permetre, cada cop que intuïa la intenció de penjar-se, li donava una mica més de corda. Si ho aconseguia, volia que ell sabés que ho havia fet amb els seus propis mitjans.
La cara envermellia per moments, els braços, abans poderosos, feien figa. Però vaig sospitar que el seu cor no el deixaria fins que les totes les seves estructures físiques deixessin de funcionar.
Llavors, endut per un sentiment de compassió, li vaig indicar la presa del repòs clau que tenia just darrera l'esquena, i que, malauradament no havia vist.
La mà de John va prendre la presa amb velocitat, estava salvat. L'oxigen va entrar en grans quantitats als seus pulmons atrafegats.
Després d'un breu repòs, va volar cap al top... i cap a la meva enhorabona"
Jim Bridwell, al voltant del 1993.

I es que amb companys de cordada tant malparits com aquest, no fan falta enemics... els tens a sobre!.

La Tufa.

Quan m'hi vaig fixar per primera vegada fa 2 anys, no tenia clar si allò que contemplaven els meus ull seria factible.
Ummm...
Hi havia de veritat una possible línia?.
Un setè, pot ser?.
No hi vaig pensar gaire més.
Va passar el temps. Ella m'esperava pacient,la majoria de cops seca... algunes vegades (les que menys) ben xopa i ennegrida per l'humitat.

Ara que ja està equipada i encadenada per diferents escaladors, s'han anat complint totes i cadascuna de les expectatives que hom havia imaginat.
I algunes més, cal afegir.

El dia que vaig presentar-la als aspirants locals a la glòria, va convertir-se en un petit esdeveniment (sobretot per mi).
Va haver-hi cua per tastar-la (puc arribar a ser molt pesat, promocionant una nova creació).

El primer, després de fotre-li un munt de castanyes, va proposar 6c/6c+. El segon i el tercer, alternant-se el cap de corda i repartint-se els intents, van passar d'una proposta inicial de 6c+/7a quan no hi veien seqüència alguna, a un "reajustament" a la baixa, i amb mutu consens, de 6b+ en trobar-li "els secrets".
I així vam decidir deixar-la, a la espera de rebre més informació per part de pròxims candidats a fer-se amb el seu preuat trofeu, en forma de reunió d'argolla bricomatada "marca Fixe".

Molts d'altres, desesperats per un sentiment inicial de "no entendre res" en veure com patinaven placa avall, una vegada darrera l'altra sense saber el per què, la recotaven a l'alça.
I així hem anat fent.

Diumenge passat, les condicions meteorològiques eren d'una humitat ambiental elevadíssima (una xafogor de collons, per entendre'ns).
Vàrem decidir tornar-la a provar.
En una banda del ring, un nou aspirant,més un dels primers conqueridors i culpable de la proposta final de dificultat. A l'altra banda, La Tufa.

El resultat de tant àrdua batalla?...
No van haver collons de passar de la primera xapa!.

I jo, (que encara no l'he pogut provar) mirant-m'ho i gaudint de tant meravellós espectacle, estava orgullós i cofoi, d'haver fet aquesta petita i humil proposta, per a gaudiment del personal.


Si a hores d'ara em pregunteu quin grau té la via en qüestió, us tinc que dir...
No en tinc ni idea!!.
I fins que no la tasti, prou me'n guardaré de tornar a donar una opinió sobre aquest aspecte!.
Si, una via que fluctua...

Anem pensant-hi!.

"Soc un pessimista absolut amb tot el que fa referència al destí del mon natural.
Durant tota la meva vida, no he vist res més que un deteriorament continu de tots i cadascun dels processos que són essencials, per a mantenir una vida saludable al planeta.

La major part dels científics i pensadors que conec, són pessimistes també, i a més, creuen que estem sent testimonis d'un procés accelerat d'extinció d'espècies que pot arribar a incloure bona part de la nostra raça.

Si els governs, el sector privat i la ciència no comencen a col.laborar immediatament per afrontar els distints aspectes de la degradació ecològica, la terra perdrà la capacitat natural de regeneració. Dit d'un altra manera,la vida tal i com la coneixem,estarà seriosament amenaçada.

Soc pessimista per què no veig en la societat la voluntat de fer tot allò que és ja necessari per a evitar la imminència del desastre.
Ull però, per què no hi ha cap diferència entre el pessimista de diu:
- Ja no hi ha res a fer, no et molestis en intentar res, no votis ningú. Tots són iguals!. -
I el optimista que diu:
- No et preocupis, ens en sortirem, tot anirà be!. -
En qualsevol dels dos casos, el resultat és el mateix: ningú no fa res."

Yvon Chouinard, 2005.


És la segona entrada on parlo d'aquest gran escalador i visionari americà... Ummm, la veritat és que m'agradaria mantenir un bona i llarga xerrada d'escalada (i filosofia de vida) amb ell!.

Puto fanàtic.

"Una ment conscient ho absorbeix tot. En contes de concentrar-se en una sola tasca o en un únic element de qualsevol situació, té en compte tots els aspectes.
Fer això demana l'abandonament d'un mateix, per convertir-se en la mateixa acció. Solament així, sense triar-ho,sense ansietat i sense dirigir la atenció de manera conscient, és quan apareix la verdadera percepció. En aparèixer aquest estat, pots actuar correctament davant les circumstàncies canviants del que t'envolta i trobar el teu propi encaix al medi.

Defineixo la consciència com la atenció sense les interferències del pensament o el judici, sense memòria ni especulació, vivint l'instant present.

La consciència neteja els filtres indesitjats de les teves experiències anteriors, permetent gaudir d'una experiència immediata, més intensa. Prendre consciència de la nostra condició present, i del que ens envolta, ens permet rendir al màxim al alliberar la ment i preparar-la per respondre de manera immediata.
L'enteniment dels perills, oportunitats, requisits necessaris davant el repte i la capacitat personal, són visualitzats i entesos ràpidament."
Mark F. Twight,1999

I ara us preguntareu... què té a veure el fotograma de la pel·lícula 300, amb l'entrada?...
Aquest paio var ser un dels principals "trainers" personals dels espartans durant el "casting" d'aquesta meravellosa obra.


I si, és la transformació física del lloc tinent del rei espartà, deguda als efectes de les "carícies" rebudes sota les indicacions (i el gimnàs) del senyor Twight!.

Si després de llegir el post i els dos títol introductòris, al menys dues vegades, haver fet una petita reflexió posterior, no us han suat ni que sigui una mica les mans, no heu enviat tot el que teníeu entre mans a pastar fang, i encara no esteu pensant en fer unes sèries de dominades amb llast o sortir a trepar sense corda... feus-ho mirar!.

Una mica de paciència.

Es nota que plou.
Aquest mes de Maig he batut tots els records en nombre d'entrades al blog.
I això és mala senyal, per que vol dir que faig poca activitat de muntanya.

En canvi, aquest aspecte afavoreix la creació de posts, i això és bo(vull suposar) per qui entra periòdicament a la pàgina i espera trobar novetats!

Amb aquesta entrada inicio una nova sèrie d'articles relacionats amb l'entrenament com a protagonista. La particularitat d'aquestos textos es que compartiran títol al blog de blogs, apareixeran tots sota la denominació "Entrenaments d'anar per casa (I),(II),(III)",etc. La denominació específica de cada tipus d'entrenament analitzat, apareixerà a la capçalera de l'entrada respectiva a la pàgina personal.

No sé si ho he explicat be, és igual...

Quines característiques tindran aquestes entrades?... La senzillesa amb els plantejaments i les rutines d'execució. Seran petites pinzellades, coses que sabem que funcionen prou be per qui decideix posar-les en pràctica(que és el que més costa).
Podran practicar-se aïlladament en cada sessió d'entrenament, o be complementar-se amb una, dues o més rutines, per complementar una pràctica més complerta.
Ull però,necessitareu un plafonet,per petit que sigui!.
I el ordre, quin serà?...Ummm, no n'hi haurà cap. Els capítols aniran sortint sense ordre ni concert, però seguint unes senzilles pautes i recorrent després, a la consulta d'aquest lloc virtual, podràs lligar fils ràpidament.

I aquí vull fer un petit incís.
Molta gent és la que es penja entre setmana d'algun rocòdrom. D'aquesta gent, quanta realment és la que planifica o al menys, intenta estructurar les sessions?.
Ben poca.
I aquí és on prenen especial importància aquesta sèrie de capítols. Al ser coses exemptes de complicació, fàcils de assimilar, recordar i sobretot, posar en pràctica... hom pensa que fins i tot és possible, que algú provi de seguir-les!.
Molt important seria també, que en el moment de començar aquestos exercicis, estessiu sols o al menys, no us deixéssiu arrossegar per l'excés de testosterona i fanatisme que es transpira(mai més ben dit)en aquestos rocòdroms quan la multitud de nivells existents, i les propostes del tipus
- prova aquest pas,veuràs que guapo! -
,fa que tot aquest plantejament se'n vagi en orri.

Un apunt final.
Cal tenir en compte que tota sessió diària d'entrenament té que seguir una estructura bàsica mes o menys lògica, amb les variacions que la particularitat genètica de cada individu dictaminin(uy,quina paraulota m'ha sortit!).

- Activació i calentament.
- Tècniques gestuals i de posicionament en diferents angles.
- Potència i força(en totes les seves variants i/o subdivisions).
- Resistència específica(idem anterior).
- Continuïtat(el mateix que abans).
- Treballs específics de compensació.
- Desactivació o tornada a la calma.

Com no em canso mai de dir, això és el producte de moooltes hores de lectura i reflexió personal. Per tant sé que no invento la pólvora.La majoria de coses que posaré estan ja inventades i escrites fa molt .
Tot el que dic és subjectiu a més no poder, i estic obert com sempre,a d'altres opinions.
Puc estar equivocat. Amb el temps, tècniques d'entrenament presentades com la "solució definitiva"s'han demostrat errònies i fins i tot, altament lesives.
De vosaltres depèn, agafar allò que us sembla interessant i rebutjar o no, aquella informació confusa o contradictòria.

El que si és culpa meva, és la manera de contar, presentar i estructurar aquestes coses.

Ja m'he tornat a enredar, volia fer una entrada curteta.Sembla que com sempre, he tornat a fracasar!.
Fins un altra, no tinc més ganes d'escriure...

Nala...

Segurament és la primera entrada al blog que no té a veure directament amb l'escalada...o si(depèn com es miri).El cert és que,des de que tinc una meravellosa gossa a casa,estic super sensibilitzat amb el tema.

No us podeu imaginar el que són capaços d'oferir aquestos animals a qui els cuida...Mireu-la als ulls,per entendre el que us dic,són fantàstics!.



El Kiko del blog a5lunnis,fa una crida a tothom per veure si entre tots li trobem una nova família.A casa meva no en caben més(ni el meu cor està preparat per compartir l'amor amb un altre animal que no sigui Etna).

Vinga va,fem córrer la veu,i aviam si entre tots ho fem possible...

Il.lusions trencades

Som una entitat amb recursos molt limitats, una colla d'amics que cada dijous es troba per parlar de muntanya, escalada o de qualsevol altra cosa.

Havíem posat molta il·lusió en aquesta nova eina, el Kress Pah 3.0, i la veritat, ens havia sortit be.
A saber:
Assegurava 22 forats per bateria de 90 mm de profunditat amb un diàmetre de 10 mm. I això no ho podia dir qualsevol (als menys cap d'altres companys i usuaris d'aquestos aparells consultats per qui escriu, incloent-hi alguna Hilti).
Un funcionament increïblement suau, silenciós... transmetent molt poques vibracions al qui treballava.

I per que us explico això?...

Ens l'han fotut del magatzem que tenim a la seu de l'entitat.

No ha durat ni 4 mesos, moltes il.lusions llençades per terra. Suposo que és el preu a viure en aquesta societat que camina a ritme de samba.

I el pitjor de tot es que ni tant sols han hagut d'esforçar-se gaire, tenien una còpia de la clau. Entrar, dirigir-se cap al magatzem, obrir tranquil·lament la porta d'accés, i apa. Endur-se'l cap a casa.

Nomes desitjaria que el autor d'aquest treball, l'utilitzi per alguna cosa profitosa. Per que l'ha encertat, s'ha endut una meravellosa eina a casa.

Felicitats!.

4 números...

Quan voles a sobre la última assegurança(ja sigui friend,tascó,pitó,buril,spit,bolt o químic)apareixen dues forces que actuen a l'hora i de manera complementària.

Una és la força de xoc de la persona que cau,i l'altra es la de l'assegurador que frena la caiguda. Fins que,com tot sistema físic,s'arriba a crear un equilibri de forces que finalment acaba amb la detenció de l'escalador.

Durant aquest procés l'esforç a que sotmetem el darrer ancoratge és un múltiple (per tant,més elevat) de la força que genera l'escalador al caure.

Si mireu el gràfic voreu que el valor d'aquestos dos vectors no és igual.La diferència entre aquestos valors és la que correspon a la força de fregament entre la corda i tots els altres elements de la cadena de seguretat.
A saber;
-Mosquetons
-La mateixa roca
-Aparell de frenada
-Etc

Tot això és molt més complicat de calcular de que sembla,aquí no entrarem a fons però.Sobre això hi han alguns articles per la xarxa,que segurament faran les delícies dels amants de la matemàtica "parda".

Ara be.Sabent la direcció d'aquestes forces(vectors), i fent una senzilla suma(vectorial)dels mateixos,apareix la resultant.I aquesta fletxeta,és definitivament la que més ens interessa,ja que indicarà (també d'una manera aproximada)el valor en kilograms newton i molt important,la direcció que prendrà aquesta força a sobre el darrer punt d'unió amb a la nostra estimada paret!.

Aquí represento els tres casos més habituals en que ens passa això:
A.- La vertical
B.- Desplom a 30º
C.- Sostre
Els "pedriceros" segurament se sentiran marginats d'aquest anàlisi,però per la majoria d'escaladors amb aquestes 3 hipòtesis és més que suficient.

Els més espavilats probablement se'n hauran adonat de que fins i tot en aquest cas,el fer grau és una avantatge!(sempre que pensem en:+ desplom=+ grau),i aquesta condició no sempre es compleix,que quedi clar.
I això per què ho he dit...Ah si,doncs a igual material,factor de caiguda,pes de l'escalador i sistema de fre,l'esforç que pateix l'últim ancoratge és significativament menor com més "tire pal lado malo" la paret.

I tota aquesta parrafada que he soltat serveix per alguna cosa?,no ho sé.
Però pot ser que a partir d'ara quan estiguis amb la moto posada,el darrer bolt a "prendre pels collons"i amb la possibilitat de fotre't un "leño" dels guapos,pensis:

-Iep!,no cal patir...només és un puto vector!!-

Doncs a mi no m'ha passat mai res!

Dedicat a tots els que utilitzen Grigri (i es pensen que ho fan be)...
Que en són uns quants.

Posa-la...i xapa-la!

Fa mesos que em volta pel cap.Digueu-me inquiet(d'altres em diuen toca-collons).

Quan vaig començar a escalar i em van ensenyar a utilitzar el material bàsic per practicar això(ara fa exactament 5 anys),no podia imaginar que qüestionaria un estri tant familiar i quotidià com aquest.

Seguia com sempre.
Les utilitzava tal i com les havia comprat...Fins que un bon dia del mes de Març passat,el destí,la casualitat,o pot ser només una coincidència(ves a saber)van fer que finalment em decidís a fer-me aquelles preguntes que tant temps m'havien estat turmentant(metafòricament,es clar).

Via Topaià 6b+.Amb una travessa horitzontal cap a la dreta que dura 3 xapes,sector Cabernet, Margalef.
El Ferran posa la cinta a la última xapa d'aquest bonic tram horitzontal abans d'enfilar el darrer tram,ja decididament ascendent i rectilini fins la R.Amb un gest enèrgic,demana corda per xapar-la...et voilà!,veiem tots tres(la víctima,Sebas l'assegurador i jo, espectador d'excepció)com ell mateix treu la cinta ja col.locada i xapada a l'anterior ancoratge.

Allí mateix vam començar a fer un estudi previ analitzant el que havia passat,preveient el que podia passar amb el cas contrari(travessa a esquerres),arribant a una sèrie de conclusions inicials,que em van animar a aprofundir una mica més en el tema.

Durant tot aquest temps(i mentre escalava),he anat madurant el tema.A saber:

Travesses a esquerra i dreta amb;
-Parabolts ben i mal expansionats(espàrrecs trets fins a 3 cm de la femella).
-4 marques distintes de xapes,i també de casolanes.
-Químics.
-5 marques de mosquetons distints.
-Cintes llargues,curtes.
-Assegurances ben posades i d'altres posades en llocs amagats on el gatell tocaba a la roca o feia palanca a sobre la mateixa (i quedava per tant,obert o en situació precària).
-Etc...

A més,he inclòs en l'apartat pràctiques sobre el terreny,diverses caigudes laterals amb la xapa als turmells per acabar de creure'm aquest raonament.

Be doncs,tenint en compte que tothom sabem com posar un mosquetó quan la via no segueix un línia recta i ascendent,(condició bàsica per a que tot això sigui aplicable)dir-vos que des de fa unes tres setmanes he decidit modificar la distribució inicial dels mosquetons.Es a dir...escalo amb cintes exprés on cadascun dels dos mosquetons miren en un mateix sentit.

I el resultat no pot ser més satisfactori...de moment!.


Si,ja sé que no he inventat la pólvora ni res semblant.Buscant per la xarxa he vist que hi han diversos fabricants de solvència contrastada,que fa temps presenten als seus catàlegs,conjunts d'exprés muntades d'aquesta manera.

Això ho he vist després de fer tots aquestos raonaments,buscant elements externs que corroboressin o no,la meva teoria abans de publicar-la.

Com sempre,hi hauran opinions que difereixin d'aquesta, puc estar equivocat,se'm pot haver escapat alguna cosa,em puc haver begut l'enteniment durant el procés de raonament,exposició i presentació de conclusions.

Estic obert per tant,a tota reflexió madurada i intel·ligent que aporti més llum al cas!.
A veure si es compleix la dita,"4 ulls veuen més que dos".

Mai no estem contents...

Estic desesperat!.

La Consola,Internet,la TV,Pilates,Llibres,Sexe(Hem acabat amb les reserves de preservatius).
Fart estic de tot això...vull escalar en roca,sentir les rugositats,gaudir del gest atlètic.Conversar d'escalada amb d'altres escaladors(a poder ser)davant un bon cafè.
Uff...a veure si la meteo ens dona una treva i podem matar el cuquet.
D'altra banda no ens podem queixar,el país necessita aigua.

Paciència...

Néixer amb una estrella sota el braç...

Això és el que conten després de quatre dies d'activitat en aquest indret màgic,una parella d'escaladors professionals superconeguda:



“El parque nacional esta precioso en estas fechas. Todo verde y baja agua por todas partes. Sin lugar a dudas es la mejor época para disfrutar de esta maravilla de la naturaleza. Pero como viene siendo habitual, para llegar al parque, primero hay que entrar en los EEUU, y eso, nunca resulta fácil para nosotros. Esta vez el problema fueron las huellas dactilares de mi compañero. O mas bien, y para ser correctos, la ausencia de ellas. Después de cuatro intentos con el dedo y no aparecer allí ningún dibujo, y tras ver el sello de Pakistán en nuestro pasaporte, al avezado policía de aduanas no le quedo otra que pensar que éramos con toda seguridad de una célula extremista islámica. Claro esta, que de ese convencimiento, a nuestra realidad como escaladores, mediaron unas cuantas explicaciones en ingles. Después de mucho rato salíamos con nuestros petates de allí rumbo a la meca del big wall.

El ambiente en el Campo 4, como de costumbre, inmejorable. Esta primera semana hemos coincidido con Pato (Histórico escalador Catalán), Jabi, Oriol Baro, y Marta, que vienen de un rule por Indian Creek., y están en sus últimos días de vacaciones. Con Pato y Marta, escalamos Serenity Crack + Soons of the year 5.10d (6c)/250m, 8 de los mejores largos de fisura que se pueden escalar en Yosemite y vía súper recomendable para iniciarse en el valle. Otro día hicimos boulder por el Campo 4. Bloques para todos los gustos y sabores, para acabar de tibar en el Midhnight Lighting V8 (7b+), posiblemente el bloque más famoso del mundo. Mi compañero que ya lo había encadenado en el 2001 se volvió a pasear ante el asombro de los locales. Pero como nuestro objetivo es ponernos las pilas con las fisuras, al día siguiente hicimos otra mítica. Esta vez en Arch Rock, escalábamos los 120 m y cuatro largos de New Dimensions 5.11a (6c/+), a pesar del grado, de lo mas difícil que hemos escalado en fisura. La verdad es que desde el primer día hemos decidido abstraernos de los números y afrontar con humildad el esfuerzo que requieren las duras fisuras de Yosemite.

Ayer acabábamos nuestros primeros cuatro días de escalada haciendo Gripper 5.10b (6b)/100 m y tres largos de fisuras de puños, manos y dedos. A ultima hora gracias a Bob, un local que se enrollo y nos puso el top rope, nos hicimos un escalofriante offwith de 5.9 que se llama English Breakfast Crack. Ni el pantalón largo, ni la camiseta larga, ni las rodilleras, fueron suficientes parapetos para no salir magullados del intento. Creo que realmente habríamos necesitado una armadura con pincho en el pecho para quedarnos encajados en este tipo de largos que no son ni fisura ni chimenea, y son lo más temible de Yosemite. Hoy es fin de semana, el valle esta hasta la bandera de gente, y aprovechamos para pegarnos una ducha en el Curry Village, y bajarnos a comer un bistec y hacer un poco de compra a Mariposa, que es el pueblo mas cercano al parque."

No se si calen gaires comentaris més...a hores d'ara ,visualitzant la situació,podreu fer-vos una idea aproximada del sentiment que m'envaeix. Una profunda i sincera enveja "cochina"!!.
Sense matisos.

El gran Chuck.

"Per mi, enemic meu és qualsevol que, si li donessin poder per fer-ho, restringís la meva llibertat individual... i això inclou a Oficials, Sergents de l'Exèrcit, Comunistes, Catòlics i els membres del Comitè d'Activitats Anti Americanes.  Sé que tinc perjudicis, però no puc imaginar un altre esport tret de l'escalada,que sigui una completa i absoluta expressió d'aquesta individualitat.
No deixaré ni reduiré la meva activitat per cap home, dona, ni deu."
Chuck Pratt, 1965.


I això ho deia un dels millors escaladors de fissures de l'època (sinó el millor)... Ja veieu, de fanàtics sempre n'hi han havut!.

La foto està presa al Camp IV de Yosemite, sobre l'any 1968, al costat d'un altre dels grans (l'Yvon Chouinard), que se'l mira amb una cara de fotesa prou evident. Si us fixeu be, veureu que els cracks (Això és una suposició) també patien d'epicondilitis . (Heu vist la cinta plàstica al voltant del colze?)

Que be que ens ho passarem!.

Veient que darrerament, (No sé si és mandra o manca d'activitats engrescadores) no tinc gaires coses interessants que contar, inauguro una sèrie de frases per reflexionar.
Dites per grans alpinistes, escaladors, jo mateix, o senzillament gent que utilitza el cap per alguna cosa més que pentinar-se, aniran acompanyades d'alguna breu explicació. O no, ja veurem.
La intenció és, que aquestes petites entrades facin més amena la visita al blog.
No m'allargo més:

"Analitzant l'escalada (A la Higher Catedral Spire,Yosemite), pensem que el que més ens satisfà és haver demostrat, que es poden fer ascensions difícils sense risc excessiu,amb un ús correcte de la tècnica d'assegurament.
Si algun dels components de la cordada haguera caigut, tant sols hagués patit uns quants cops i algunes rascades"
Bestor Robinson (el que porta ulleretes), 1934.




Que bonic deu ser sentir-se pioner en realitzar una activitat com aquesta!.

Noves vies al sector Bages...

Per acabar amb aquesta primera etapa com a equipador de vies pro,deixo dues novetats en aquest sector tan guay de la nostra comarca Elfa.

La Esther, que de fet és una variant de dues vies existents.Es pot triar entre començar per la via de l'esquerra (xapant els tres primers parabolts)i anant després cap a la dreta,o be fer-ho per la de la seva dreta(fent el mateix)i anant a l'esquerra.Un bon pas de bloc sortint del petit desplom fosc.(Los "cobardes i mataos" tiraran cap a la dreta...pero no,ÉS RECTE).7a?

La D'Alluny, tot i no ser el primer en posar-hi les grapes en aquesta parcel.la de roca(s'hi van fer fa uns anys,pràctiques d'artificial),si que puc dir que és una via totalment nova.El traçat (més a la dreta),l'equipament,la filosofia i la existència de reunió així ho demostren.De totes maneres he mantingut el nom primitiu.Ull amb els primers passos de placa...són delicadets!.6c+/7a?

Postdata: Els que tenien totes les vies del sector encadenades,ja tenen una excusa menys per no decidir-se a suar la cansalada durant els 20 minutets que dura l'aproximació.

Una crònica?

Qualsevol excusa és bona per deixar descansar la mà,allargant al màxim els dies de descans entre escalades.
I això vaig fer,dedicar el cap de setmana a xafardejar el que feien els altres!.

No faré una crònica al ús,per això ja hi són les revistes i webs clàssiques i especifiques del tema.En uns dies ens colgaran de pàgines farcides de fotos i articles diversos.
Podeu pujar-hi de peus.

Aquest any tocava Castelldans.Si no has estat mai fent bloc per aquestes terres,pots pensar que algú t'ha pres el pèl,dient-te que és una zona on hi han blocs excel.lents i bla,bla,bla!.Entres a qualsevol d'aquestos pobles pensant on cony estarà allò que el colega de torn t'ha recomanat amb tanta vehemència.



Si sofert lector,hi són(els blocs i les xavales).Cal saber on,per això.

Uns cops poden ser pedres aïllades,d'altres vegades pots trobar-te llargues feixes de roca,arrodonides amb multitud de possibilitats per descobrir.Plaques precioses,maquiavèl·lics desploms amb un denominador comú,el color ennegrit de l'arenisca de gra fi pròpia de la zona,i sobretot...Els ¿meravellosos? passos de banyera sobre plans i a gran alçada,amb el morbo afegit de no saber mai si el colega de torn està o no al tanto de protegir el teu esquelet en cas de volada!.
I es que xavals,el sofriment que s'experimenta en quedar-te pillat a sobre el bolo,amb l'orella enganxada a la roca sense veure un cap de fava del que s'està coent darrera teu ,arquejant de no se sap què(plans),i a molta distancia del terra...encisa!!.

Ja m'he perdut...Ah si,parlàvem del X-Tone.Més informació a la Desnivel(estaven per totes bandes!).

Gelbe Mauer...

Mitjans dels anys 90.
A la zona dels tres cims de Lavaredo encara no hi havia cap via oberta amb caràcter esportiu...L'escalada predominant doncs,era la d'aventura,amb molts pocs ancoratges fiables per permetre gaudir del gest.Havia estat sempre,una escalada marcada per un caràcter auster i seriós.
La norma i regla "no escrita" però acceptada per tothom era aquesta,punt.

L'estiu del 96 una parella d'il·luminats,(el Kurt Albert i l'Stefan Glowacz) van fotre's al cap la idea d'obrir una nova via a la paret sud de la Cima Piccola,una mica a l'esquerra de la famosa Aresta Groga.
Aquesta penya,volien demostrar que el plaer del gest era possible en aquesta roca tant dolenta i podrida.No ho van fer de qualsevol manera per això.Perlen vor die Säue va ser oberta per sota,amb les reunions equipades amb dos parabolts i xapa homologada,i al menys un bolt més cada quatre metres als llargs.

I ja teníem la polèmica plantejada.El nom inicial (Perles per als porcs) va corrompre les entranyes del més clàssics de la conrada,els guies del Tirol del sud,per a entendre'ns.Aquest nom fent referència a la filada brillant de bolts(perles),era una clara provocació per aquesta gent,que pensaven que aquesta nova via contradeia la tradició dominant al sector.
La pressió va fer que finalment els monstres Kurt i Stefan,canviessin el nom.Mur Groc (IX-),en clara al·lusió al color que pren la paret quan és il·luminada pel sol.

Una curta aproximació,orientació sud i les bones assegurances que gaudeix o "pateix",segons es miri,fa d'aquest tros de paret,un dels més repetits.
Això,si hom és capaç de fer aquestos graus amb les xapes distanciades,i per tant,passos obligats,en terreny alpí i amb una roca tant "agraïda"!.

Aquí teniu als cracks en qüestió treballant-se l'apertura....


Potser el meu benvolgut amic el maki,voldrà afegir-la a la seva llista de tàpies pendents per aquest 2008!!.

Xafant merda...

Seguint la moda de buscar excuses per celebrar qualsevol cosa,avui toca recordar al lector assidu i pacient,l'efemèride.
Avui dia del meu Sant, (no el celebro,però i què?)fa un any que vaig decidir-me a crear la pàgina personal que esteu llegint en aquestos moments.

Han passat unes quantes coses,i...pràcticament cap de bona.Jo seguiré aquí al peu del canó,esperant a que el vent bufi a favor.O al menys,no ho faci en contra.
No donaré detalls,penso que no seran d'interès per ningú.Llegint l'encapçalament hom entén que sobren comentaris addicionals.

La part positiva?...haver iniciat a l'edat en que Bonatti deixava l'Alpinisme aquesta meravellosa activitat i haver conegut gràcies a això, a tots els que formeu part d'aquest món de bojos.
Els escaladors...

Fins la pròxima entrada...

La Por...

-Inquietud, angúnia causada per l'amenaça d'un perill. Recel, aprensió de que passi alguna cosa que no desitgem.-
Aquesta és una de les moltes definicions que podríem trobar al respecte, a mi ja em val.

Però el que més por produeix és allò que desconeixem.
Un exemple. Tenim por a conduir un cotxe?... segur que no, i això que objectivament és més perillós circular per carretera que escalar. Be que ho sabem això!.

En l'escalada, un terreny que no ens és habitual i que incorpora perills objectius, es multiplica la possibilitat de que aparegui aquest sentiment. Qui no ha patit el neguit provocat algun cop per un ancoratge que se'ns queda més lluny dels peus del que voldríem?. Els sentits es disparen i aguditzen de tal forma, que el plaer de l'activitat o l'encadenament de la via queden en un darrer pla.

L'objectiu d'un programa de tractament de la por, consistirà bàsicament en aprendre a controlar aquest sentiment auto limitant. Tenim que aconseguir que no es converteixi en un obstacle que limiti el goig d'escalar, i serveixi d'altra banda, per ser capaços d'analitzar objectivament els perills i les situacions pròpies de l'esport.
Només així millorarem els resultats i les sensacions a llarg plaç.

Hi han un bon grapat d'estratègies en multitud de manuals, pràctica imaginada i en viu, estratègies cognitives, control de la respiració, seqüència de relaxament progressiu, visualització, etc.

Però cap d'aquestes tècniques serviran gaire, sinó ets tu, qui pren consciència de que hi ha un "factor por" que limita greument la teva performance.
Com a que les desgràcies mai venen soles, aquest sentiment es retroalimenta. De manera que un excés de por no justificat, provoca un rebuig o evitació de tota situació que pugui fer-lo aparèixer de nou.
L'escalador perd la motivació tant necessària per millorar i gaudir de l'activitat. Acaba oblidant-se del per què escala, busca excuses per no fer això o allò. Practica cada cop amb menys assiduïtat, i en molts casos, acaba deixant-ho.

Ufff, quin mal rollo!.

Un cop més, esteu atents per detectar a temps qualsevol signe o indici de que hi ha quelcom que obstaculitza o limita l'aplicació de tot el vostre potencial a la roca. I després, a més d'estar atents i ser conscients... busqueu la solució!.

Autoconfiança...

Maria i Etna arriben a un sector d'escalada nou.Suposem que el grau màxim escalat per Etna és 6b,Maria(que és punyetera) porta la guia. A Etna li crida l'atenció una bonica via vertical que des de terra sembla:ben equipada i mantinguda en les dificultats.Pensat i fet. Deixen les motxilles a peu de via,Maria localitza la via en qüestió i la solta...
- és un 6a+ -
Etna no ho veu clar,però avui s'ha proposat no buscar excuses.Fa temps que no escala a vista,i en té ganes.
"Maria ha parat la trampa...el que no sap la víctima és que la ruta triada és un 6b+."
Una bona estona després,entre renecs i esbufegades vàries,la noia encadena la via.


Les expectatives pròpies en relació a l'escalada es poden manipular en benefici d'un mateix.Com?,l'exemple del conte és una forma de fer-ho.Etna tenia unes expectatives d'encadenament altes,no hi havien dubtes sobre la capacitat pròpia per fer allò.El grau estava per sota del seu nivell màxim,era possible encadenar-la a vista!.Sense saber-ho havia optimitzat al màxim la sensació d'auto eficàcia per desenvolupar el repte concret.

Això és aplicable també a l'escalada de llargs.No ho farem de forma conscient i punyetera com ho va fer la Maria.Llegiu,llegiu...

Esteu a peu de la via,amb cinc llargs per endavant.Mireu i remireu el croquis no gaire detallat i sembla ser pel que diu el paper i la informació rebuda per un repetidor anterior,que el llarg dur és el quart.
Vosaltres es clar,us centreu i prepareu per aquesta tirada.Comenceu a escalar de primers i arribeu a la 3ª reunió havent encadenat amb moltes dificultats tots els llargs inferiors.
Però...que passa si resulta que les últimes tirades en realitat les trobeu senzilles i llavors us adoneu que el crux de la via era tota la tercera tirada?.

Anem pensant en aquestes qüestions...segur que a tots nosaltres ens ha passat algun cop.Per què no utilitzar això com una mètode més d'entrenament?.

Les models no es diuen Etna ni Maria.Espero sàpiguen perdonar-me,però la foto venia que ni pintada!.

Alguns comentaris post-encadenament

Quin mati.
Vagi per endavant que estic molt content de la jornada de fanatisme i bon rollo viscut avui al sector. Les línies que un dia van ser imaginades per qui escriu s'han fet realitat, estan ja gairebé encadenades. La temptació de tallar nous cantos ha estat vençuda. Tenia molts dubtes sobre què fer en alguns trams de via. És ben cert però, que molts d'aquestos "llocs on posar els dits" han estat arreglats per afavorir l'apretar a consciència, i sobre tot, evitar abrasions, talls, i lesions desagradables.
Crec sincerament que aquesta nova etapa que he iniciat (forçat en gran mesura, pels problemes físics, lesions i sobrecàrregues) és apassionant, i obliga a aprendre coses noves en cada via creada i ser flexible per acceptar crítiques. La feina de l'equipador es feixuga, i més difícil del que hom es pensa. Cal decidir un bon grapat de qüestions respecte a.: les línies a seguir, l'equipament a utilitzar i en quina quantitat, i sobre tot, quin caràcter vols donar a les vies proposades.

Es aquí on més pedagogia toca fer, i per molt esforç que s'hi posi... sempre hi haurà gent que no t'entengui.Sigui per H o per B, sempre és així.
Els que em coneixen saben que valoro per damunt d'altres conceptes, el "Gest atlètic" que comporta aquesta meravellosa activitat. També saben, que l'escalada que m'agrada és gestual, no exposada ni compromesa.
Que ningú no s'equivoqui. No barrejo mai la velocitat amb el tocino (allí on no arribo per falta d'experiència, ho intento suplir amb la lectura i estudi dels grans alpinistes i escaladors). Sé que hi han d'altres filosofies ben diferents a la meva, i així té que ser. Jo mateix, n'aplicaré d'altres ben diferents en altres moments, pot ser tan sols dependrà d'una decisió presa (conscientment o no) en el mateix moment d'arribar un altre lloc. Aquesta gran diversitat de matisos i opinions és el que em va atreure a l'escalada fa uns cinc anys, i va ser la culpable que deixés de banda altres activitats esportives de muntanya que durant 18 anys havia practicat amb la mateixa passió que ara dedico al trepar.


Felicitats a TOTS els que heu participat i contribuït encadenant o no, a fer realitat aquest petit projecte personal d'equipament... no donaré noms, per que és lleig fer-ho.
Jo mentre, seguiré buscant aquella línia perfecta (tot i sabent que no existeix) per escalar, equipar o senzillament seguir somniant...

Noves vies a L'Ermita...

Holaaaa...He improvisat unes ressenyes casolanes de les noves vies equipades a l'Ermita d'Ulldecona...per anar fent boca.Hi posaré algun petit comentari de cadascuna.També he inclòs una vista general del sector amb les localitzacions exactes de les vies,que detallo a continuació:


Superat per la logística,està a sobre mateix del campanar de l'ermita,inici fi de placa,el pas clau està al final.Recte pel desplom,sense tocar el morter marró.Ma esquerra al filo romo,dreta als romos de dalt del bony.No val a escaquejar-se per l'esquerra.6c?

La Tufa,fineta.Comença mà esquerra en regleta vertical i ma dreta regleta diagonal,peus precaris fins tercera xapa,després bon canto però llunyà.6b+?

A la dreta del pi,via de placa molt equipada degut a que em vaig trobar un parabolt vell quan ja tenia decidit on posar els nous.5 ancoratges,per disfrutar.6b?

Lo Bombo,una mica rebuscada.Entra pel diedre,posa't a sota el bombo...i recte per damunt.No valen escaquejos a dreta o esquerra!.6a+?

Tic,Tac,continuïtat sobre bon canto,però una mica desplomada.Se surt sense tocar la fissura evident de l'esquerra.La roca entre el segon i tercer seguro és delicadeta.Sembla que encadenes,però entrant a la R vas petadíssim.No estic gaire content de com m'han quedat les dos primeres xapes,però la via és excel.lent.6b?

Directíssima,aquesta no és més que una variant directa d'una via que va en diagonal esquerra-dreta(La Fea),he aprofitat la R .No us perdeu l'excel.lent pas de banyera que hi ha entre les dos últims bolts.No aneu a la llastra de la dreta,no és del tot sòlida.Tampoc estic massa content de com m'han quedat les dues primers xapes(que hi farem!). 7a+?

Etna,comença agafant tota la xorrera.Segueix l'aresta esquerra del gran desplom taronja,per entrar a l'alçada del tercer seguro a una bonica placa.Ull amb la qualitat de la roca entre el segon i tercer parabolt!.6b+?
És el pas previ per equipar la propera via que travessa tota la impressionant visera daurada.

Més lluny del que sembla(*), per fi he pogut fer realitat el meu gran projecte personal a l'ermita.La via recorre en diagonal el gran desplom taronja,sempre buscant el poc canto que hi ha.Vaig estar temptat de picar dos cantos,però finalment he decidit deixar-la el més natural possible.El temps dirà si l'encertat o no.Gran dinàmic d'entrada a bon canto des de mà esquerra i peus precaris.Sector central de continuïtat amb un descans al mig precari,per sortir cap a l'última xapa mig en aresta esquerra i nul canto de mà dreta.Entrada a la R agònica!.7a?

Vinga Maestro!!,a falta de pujar una mica totes les Rs del sector(tinc el beneplàcit de l'equipador),aquesta última completa un dels millors sectors de la zona,Sector del mig.La posició del primer parabolt ha estat condicionada per la mala qualitat de la roca.Cal anar en compte fins el tercer seguro,lloc on millora el rocam i s'inicien les dificultats,pas a bloc pel bombo amb poc canto i peus de mestre.Espereu a xapar el darrer ancoratge una vegada superada la dificultat,i aneu atents fins la R.7a?

Tu Tries!!(*),L'esperó del Sol reb una nova via (Desplomada fins al final)que a més,té dues opcions per ser escalada.A partir del segon parabolt la via pren dos camins clarament diferenciats;
-A Babor,Xapant TOTS els bolts(inclosa la R) amb la mà dreta és una via assequible.6a+?
-A Estribor,Si els xapes TOTS(inclosa la R)amb la mà esquerra,la cosa es complica.7a?
Hi ha una tercera opció pensareu...anar amb les xapes al pit i xapant-les alternativament,no?.Doncs si...feu el que vulgueu.

Amén,en Hebreu aquesta paraula significa entre d'altres coses,"és desitjat".Aquest troç de paret de 5 metres que quedava lliure entre dues vies mítiques del gran Sebastià Colomé demanava a brams ser equipat.Lleugerament desplomada en la seva totalitat,augmenta la dificultat conforme guanya alçada,per acabar superant un sostret amb un atlètic pas de bloc just abans de xapar la reunió.6c+?

Gordo Cabrón, via que completa (juntament amb La Fea i La Directíssima)la placa característica d'aquest totxo vermellós.
Inici i final dur sobre bidits i hueveres vàries,tram central amb l'onada típica del totxo,també present a les vies veïnes.6c?

Mini Jo, placa-espoló ben plantat a la dreta mateix de La Tufa.Moviments precisos d'equilibri sobre bidits i regletes .Eviteu la fissura de la dreta a l'inici,i el diedre de l'esquerra al final. 6c?

Fet diferencial,acaba l'esplèndida trilogia apareguda al totxo rovellat.El mateix tipus de sortida que les seves veïnes Directíssima i Gordo Cabrón,però amb la subtil diferència de que busca a la seva part superior la major verticalitat de l'espoló dret.Eviteu la llastra que teniu a l'esquerra.(tot i que cada cop en queda menys)
El seu nom fa referència al fet distintiu respecte les vies properes,és un xic més llarga...i té un bolt menys.6b+/6c?

Quins Collons!!,magnífica escalada que recorre la aresta sud-est del desplom taronja,on estava fins ara soleta,la via Més lluny del que sembla.
Sortida en placa desplomada per agafar de seguida,l'aresta-placa amb mà i peu dret .Moviments tècnics de taló dret,aguantant la "porta oberta" que es crea durant tot el trajecte.
Entrada dura a la R,ull amb l'últim xapatge!.7a+?

Agafa la Pinza,característiques semblants amb la seva veïna "superat per la logística",amb la que comparteix reunió.Pas de placa força més difícil,no anar-se'n al diedre de la dreta.6b/6b+?

Peus de plom,tecniquíssima ruta plaquera a l'inici,per superar al final un marcat sostre horitzontal pel mateix centre.Poc canto (placa)a mitja via , i moltíssim al sortir del sostre.Atlètica.7a/7a+?

Pela este préssec,la via del sector amb menys xapes.Ull amb el primer xapatge,és fàcil,però si ets dels que medeix menys d'1,70 metres,patiràs.Si no et veus capaç,deixa-la per un altre dia o munta algun sistema per prexapar-la des de terra.7a+?

Alejos,antiga via d'autoprotecció recuperada. s'ha modificat el recorregut final per fer-la més vertical i mantinguda.He posat una reunió casolana per no desentonar amb la resta de via.Bona roca per posar peces al gust. V+/6a?

Bon viatge,com la resta de vies properes,inici dur de veritat.La via busca l'excel.lent placa gris,plena de cantos de totes formes.Després de xapar el primer parabolt he deixat una variant directa per la fissura per practicar l'autoprotecció.Xapar la mateixa R en acabar. 6c?

(*) Nota de seguretat:

Voreu que he posat un parabolt a terra just a peu de la via Tu Tries!!.Abans que el company que escala arribi al segon parabolt,Xapeu-lo amb una baga i mosquetó de seguretat,com si fora una reunió.La idea és protegir d'una possible caiguda a la cordada en cas de que el primer saqués abans de xapar el segon ancoratge i la corda de l'escalador sortís de la cinta express...Això passa!.

No us feu els valents i cureu-vos en salut.Una vegada l'escalador a xapat el segon bolt solteu-vos (si voleu) i recreeu-vos amb l'espectacle!.Feu el mateix a la via de l'esquerra(Més lluny del que sembla),no trobareu cap parabolt per que hi ha un super pont de roca a la base de la via que compleix de sobres la funció.
Salut i a tibar...