Reflexions...

Una vegada més. I en van ja, unes quantes...

2011-08-17T16:08:00.006+02:00

Fa un mes i mig que havia començat a escalar (per enèsima vegada)... feia vies moooooolt fàcils per mi, anava amb molt de compte amb les mans, compte a com feia els moviments, compte on i de quina manera posava els peus, per no patinar i sobrecarregar cap mà. Intentava no arquejar mai de cap presa, sempre intentant agafar-ho tot en extensió.
Estava mentalitzat per no apretar fins que el dits diguessin el contrari... encara que no ho diguessin mai!!. Deixava passar temps suficient entre sessions d'escalada, per tal d'evitar qualsevol sobrecàrrega per manca de descans.

M'he tornat a ressentir d'una antiga lesió en un dit... quina merda.

De vegades, no tot surt com un ho havia previst.

2011-06-01T19:51:00.003+02:00

Petzl l'ha cagat.
Diguin el que diguin... a més, ja hi ha qui dona la seva opinió.

Per nadal... un regal.

2010-12-24T12:28:00.003+01:00

Una de les filmacions de "no pagament" més ben rodades que he vist mai... per aquests dies que no trobes la motivació necessària per sortir a trepar.
Quedeus en l'aparell que utilitzen per rodar les imatges en moviment, es veu al final del video. Us recomano insistentment, veure'l amb l'HD activat.

Un "lujo oiga", gentilesa de Mammut

Bones festes a tothom!.

Art sobre rodes...

2010-11-17T09:38:00.004+01:00

He pensat que unes imatges serien més explícites que moltes de les parrafades que us pugui fotre...

La meva absència (espero que temporal) en el mon de la escalada, té un refugi en aquesta altra activitat, que ara mateix, ocupa la part més important de la meva vida.

Evidentment, jo no soc capaç de fer res semblant ni de bon tros, al que fa aquest "Sharma" de la bici. Però he pensat que en veure el video, entendreu com a més de la escalada... hi han altres passions a la meva vida!.

See you soon!.

El petit de la família...

2010-07-20T19:45:00.001+02:00

Ja era hora que despertessin!.

La cosa ja començava a fer pudor... i la competència no dorm.

Cent seixanta-set centímetres...

2010-05-30T21:28:00.002+02:00

M'agrada el que diu aquest paio... pots estar d'acord o no, però ho trobo interessant.

Fa temps que la penya s'entossudeix en decotar tot allò que acaba d'encadenar, pensant que pot ser, no era per tant!... oblidant inconscientment o no, que tant sols és que poden estar contribuint sense saber-ho ni ser-ne conscients, al canvi generacional. Lo de la altura i la envergadura, no té desperdici!. Diu allò que molts pensem, però que d'altres posen al sac de... les excuses!.
A més, es nota que el xicuelo llegeix. Si més no, s'ha documentat a l'hora d'escriure l'article.
En fi, llegiu-ho!.

"He estado pensando mucho últimamente acerca de hacia dónde está yendo la escalada. En la última década, la escalada ha progresado rápidamente. Recuerdo haber leído noticias sobre Fred Nicole y Dreamtime, proponiendo 8c FB, Dave Graham y Story of two worlds 8c FB y Chris Sharma con Realization 9a+. Todas esas ascensiones significaron avances en la historia de la escalada. No hace falta decir que esos escaladores fueron pioneros en la escalada “dura” y se constituyeron ellos mismos como iconos en el deporte.

Me fijé en estos escaladores porque hacían lo imposible y eso es lo que yo quería hacer. Ellos han hecho por su generación lo que John Sherman, Gill, Lynn Hill, Conrad Anker, Peter Croft y Wolfgang Güllich hicieron por la suya. Sherman inventó la escala ‘V’ (de bloque, utilizada especialmente en Hueco Yanks y Estados Unidos) y empujó los límites, Lynn liberó The nose, Güllich se saltó dos grados y estableció Action directe 9a, Conrad subió al Everest varias veces sin oxígeno. Todos estos escaladores contribuyeron a la progresión de la escalada de una forma decisiva, y establecieron la semilla de la inspiración para la siguiente generación.

El ciclo está a punto de terminar. Ahora tenemos escaladores como Adam Ondra o Enzo Oddo, que están derribando las referencias rápidamente y estableciendo líneas por su cuenta. Y ellos son sólo un par en los que puedo pensar, pero en realidad hay centenares de mutantes que están llegando y que tomarán las escaladas de mi generación y la anterior, las superarán y crearán el próximo nivel. Esa es la progresión lógica.

La principal diferencia que puedo ver son los recursos que hay ahora al alcance comparados con los del pasado. (…) Incluso cuando yo empecé a escalar, no existían los sistemas de entrenamiento, el vídeo de alta definición ni los gimnasios especializados. En mi mente, la única manera de mejorar era simplemente escalar. Eso sigue siendo importante, claro, pero a la vez necesitas entrenamiento específico para llevar tu potencial hasta otro nivel.

Piensa en los atletas olímpicos, especialmente los gimnastas. Entrenan específicamente durante cuatro año para prepararse para su objetivo principal: los Juegos Olímpicos. Cuidan su dieta, analizan numerosos vídeos y tienen entrenadores que los llevan hasta el infierno y de vuelta. Cuando vivía en Innsbruck, me sorprendió la cantidad de fuertes atletas que estaban formándose allí. Pronto descubrí porqué. Los niños se inician a muy corta edad y aprenden técnicas muy básicas, y progresan desde ese punto. Innsbruck tiene unas de las mejores instalaciones de escalada del mundo, tanto para la dificultad como para el búlder. Incluye las preferencias de Kilian Fischhuber, Anna Stohr, Jakob Schubert, David Lama y Angela Eiter, todos ellos grandes escaladores en competición y en roca.
Si los recursos y la motivación están ahí, es inevitable que la escalada progresará. El grado 14a y V6 solían ser standards, ¿verdad? La próxima generación llega y sitúa el listón y el ciclo continúa porque los recursos y la investigación siguen mejorando. (…) En escalada, los arneses, pies de gato, cuerdas, colchonetas e incluso el magnesio han mejorado drásticamente. Todos ellos son elementos que contribuyen a llevar la escalada al siguiente nivel. Con material avanzado, mejores gimnasios y regímenes de entrenamiento; por supuesto la escalada va a ser llevada a otro nivel y va a continuar mejorando desde hoy mismo. Esa es la razón por la que actualmente 100 personas escalan 9a o 8b+ FB o más, y no sólo un par de ellas.
Eso no significa que las vías tengan que ser decotadas, sólo quiere decir que más y más gente se dedica a este deporte y mejora. En mi cabeza, no puedo vernos sólo con esos 8b+ FB y 9a+ para siempre. Quiero decir que técnicamente el 8b+ FB ha sido encadenado a flash! Adam lo hizo en Confessions y para mí fue un problema tremendamente duro; tuve que dedicar cinco días a resolverlo.
Escaladores como Ramonet, Patxi, Adam, Sylvain Millet, Dani, Enzo, Steve McClure, Jakob, David, Kilian y otros han escalado 9a y más, y la mayoría lo han hecho con un puñado de intentos. Esto no significa que el grado no sea ese, sino que más y más escaladores están mejorando. Chris ha llegado a una posición y está haciendo 9b, el próximo nivel, pero estoy seguro de que él siente que el 9b+ y el 9c están a la esquina.
Por mi parte, creo que va a haber cosas como V17, V18 y V19 (9a, 9a+, 9b FB). ¿Por qué no? Hay muchísimas generaciones que están por llegar y que pueden conseguirlo. Desde mi perspectiva, puedo imaginar V17 y V18, se trata sólo de encontrar el pedazo de roca que lo ofrezca.
Siempre me he sentido confundido sobre qué hace que algo tenga un grado u otro. Me gustan los números, porque indican una progresión personal y me dan motivación para escalar todavía más duro. La dificultad radica en etiquetar algo con un número y darlo por bueno. Hay muchos factores que intervienen en una escalada. Altura, envergadura de brazos, fuerza de dedos, técnica… no hay manera de decir cómo de duro es algo. Algunos escaladores muy altos pueden realizar amplios movimientos de compresión donde no existen agarres y para ellos será sólo V10 (7c), pero para alguien bajito puede ser V15 (8c) o imposible, aunque esa persona sea un escalador habitual de V10. Es lo mismo para una persona pequeña solucionando un problema con mini movimientos, en los que el alto puede quedar enroscado o tener muchas dificultades. Dos escaladores del mismo nivel pero con diferentes tipos de cuerpo.

Yo mismo trabajé durante dos días en Pudre Canyon (sin encadenar) el problema What’s left from the bottom of my heart, que incluye un largo movimiento de expansión entre dos slopers. Para mí, representa una extensión máxima y si tuviera que graduarlo, le daría un duro V13 (8b). Jimmy Webb y Brion Voges (ambos de más de 1,80 m) hicieron el bloque en un día como si fuera un V5 (5/5+). Los dos son escaladores fuertes, pero nuestras alturas son completamente diferentes. A ellos les pareció V12, pero para mí fue más duro.La altura juega un papel importante en la escalada y yo lo he aprendido desde mi 1,67 m, en comparación con la media de escaladores que está en 1,75 m o 1,78. Ha sido una motivación para mí el poder realizar movimientos que me parecían imposibles pero que alguien de 1,80 m podía hacer. Quizás sólo significa que tengo que saltar a por una presa que ellos pueden alcanzar de forma estática. Aunque también habrá algunas escaladas que van a ser absolutamente imposibles para mí.
Cada uno tiene su propio estilo, y eso es algo que hace tan interesante este deporte. Cada uno tendrá su propia opinión personal sobre lo que las cosas parecen ser, y la opinión no está ni bien ni mal. La cuestión es que yo estoy emocionado por ver la progresión de la escalada hasta su nuevo estadio, y ser testigo de los nuevos avances. Todos deberíamos disfrutar de este estilo de vida que experimentamos y utilizar la escalada de la forma que más nos motive. No hay formas buenas o malas de practicar este deporte. El deporte es como nuestro universo, no tiene fin."

Daniel Woods

Nova eina...

2010-03-07T19:32:00.003+01:00

De tant en tant, hi ha persones que et sorprenen per a bé... sense proposar-s'ho fan que, alguns dies siguin millors que d'altres.

Divendres vaig rebre de mans del Victor, aquesta nova corda dinàmica de 50 mts i 10.3 mm de diàmetre.
"By the face".
O com ell mateix va dir; - Per què he pensat que te la mereixies -.
Sigui com sigui, el detall m'ha fet molta il.lusió. Tanta, que ha motivat que em posi davant el teclat per fer aquesta entrada. I això com sabeu, no és senzill que passi.
Entendreu que estigui content pel detall, sobretot pensant que ningú dona res avui dia, i menys, sense haver-ho de pidolar.

Espero fer-ne un bon ús, la longitud és perfecta per al tipus d'escalada que practico. Aquella escalada en que sempre pots veure el color dels ulls, a qui t'està assegurant. La estrenaré amb un company força especial.

Gràcies...

Tocats pels deus...

2009-12-18T18:50:00.009+01:00

Els habitants de Pandora... devien ser bons escaladors?.

Podria ser, que el James Cameron s'hagués inspirat en nosaltres, a l'hora d'imaginar-se els protagonistes d'aquesta pel.lícula que avui s'estrena:

Esvelts i alts, com el Tomas Mazreck.

Musculats, com el Dani Andrada.

Ben entrenats, com el Rich Simpson.

Ingràvids, com L'Adam Ondra.

Hipermotivats, com el Patxi Usobiaga.

Segur que si!... al menys, això m'agrada pensar. Bon Nadal a tothom, i que l'any vinent sigui el millor que mai heu tingut!, veureu com si. Tant sols és qüestió d'imaginar-ho...

Trencaclosques...

2009-09-14T20:28:00.017+02:00

Ja queda menys per trobar-nos una vegada més a la petita, modesta i estimada cinglera que es forma als voltants de l'Ermita d'Ulldecona.

Son vies petites.

Tant petites, que tant sols cal posar 3 o 4 bolts, i on el gest, i la manera com fas la via és el més important.

Ara que, hi haurà qui dirà que tot això son tonteries...

També estan enllestides les noves ressenyes, fetes amb tota la passió i ganes de qui us mira amb aquesta cara de pillo, i està a punt d'emprendre un projecte personal, porta les mans enmagnesiades, cara pintada, nus encordat, i peus de gat posats!.
I es que aquesta imatge reflecteix segurament, allò que ens mou a pujar parets, per poc després, tornar-les a baixar. Sense buscar més explicació que el sentir com tot flueix, la gravetat estira, tu empenys, i tot cobra sentit...

Ens veiem dissabte?

No m'agrada gaire sortir al blog, lo meu careto te poc interès, penso. Aquesta vegada però, he trencat amb aquesta norma, pensant que... podia servir per descriure sensacions, moments i actituds davant l'activitat.

Ja hi tornem a ser...

2009-08-29T16:10:00.008+02:00

Aquest any i veient l'experiència anterior, he decidit no comprometre ningú amb l'obligació de pagar per endavant l'import del esmorzar i el berenar-sopar que ens fotrem durant la jornada d'escalada.
12 mesos enrere, vaig facilitar un numero de compte per facilitar el prepagament, i així, disposar d'un dipòsit d'entrega a la mestressa encarregada de fer-nos la teca.
Vaig acabar estressat!!.

El preu semi-pactat va ser de 5 eurets l'esmorzar de les 9 h, i 5 eurets, el berenar-sopar de les 20h. Qui vulgui extres, haurà de pagar-los a part. Entendreu que amb aquestos preus, no menjarem Ternasco!.

Confirmeu-me via correu o via telefònica l'assistència. En un nom sencer, seguit d'una previsió el més acurada possible sobre la gent que l'acompanyarà, és suficient.
La idea és comunicar el més aviat possible el nombre de comensals que assistiran a la trobada. Aquesta senyora que regenta l'establiment on menjarem, ens ho agrairà... i jo també!.

No cal afegir gaires comentaris al que s'explica al tríptic que encapçala l'entrada.
Veniu, que ens ho passarem bé de veritat!.

Per anar fent boca...

2009-08-09T20:57:00.006+02:00

Bé xicots, el dia 19 de setembre celebrarem ben juntets, la segona trobada d'escaladors als abrics rocosos de l'Ermita d'Ulldecona.
La "Recordant l'Albert" 2, per dir-ho d'alguna manera, seguirà un esquema ben senzill; Esmorzar a primera hora a casa la Paqui, (veurem si en aquesta edició hi ha sorteig de material) per després escalar fins que les ganes o el cos diguin prou. Cap al vespre, soparet final (al mateix lloc, gaudint de la fresca) per explicar-nos les mil i una excuses del per què no hem encadenat això o allò.
Si les ganes de fer coses no ens abandonen, intentarem tindre preparades unes ressenyes mínimament decents de tot el que hi havia de sempre, i tot el que s'hi ha anat fent. A veure si posem entre tots, ordre al desori que ha regnat sempre en aquesta ¿petita? escola.
Evidentment, aquestes dades les donarem només als assistents. Només faltaria!.

El tríptic i les explicacions al detall, més endavant. Esteu atents...

Personal i intransferible.

2009-03-02T16:32:00.007+01:00

Si hom està motivat, té ganes de fer coses, és pacient i sap aprofitar el moment idoni...normalment se'n surt. No cal esperar que ningú et sol.lucioni res, ni esperar gaire recompensa per allò que fas.
Estar motivat és quelcom que surt de dins, no necessita de cap raonament lògic, ni discurs pragmàtic.

Després del desencís personal que suposà aquella moguda, em vaig proposar buscar altres camins per tal de no repetir errors passats. Això, com sabeu, no és garantia de res. Però al menys canviant el mètode, és possible trobar diferents resultats.

Qui fa sempre el mateix, no pot esperar desenllaços gaire distints...

Que el senyor em conservi la vista, mantingui el meu ego a ratlla, i no permeti que res distregui o espatlli el bon criteri a l'hora de decidir què faré amb aquesta eina... Amén.

Obre la mà... i abaixa el cul.

2009-02-05T16:16:00.009+01:00

Els passos difícils de bloc sobre presa roma, solen estar reservats a la gent amb més talent.
Els vídeos d'escalada mítics estan plens de passos on la penya diposita les mans en posició de màxima extensió, a llocs on la majoria de mortals ni tan sols ens fixaríem. Com a que nosaltres també ens trobem sovint amb aquesta problemàtica, (menys acusada però) val la pena dedicar-hi unes línies.
Més que res per que a hores d'ara, aquesta pàgina és plena de teranyines. I qui entra de tant en tant, esperant trobar alguna cosa nova, pot acabar tocat del nervis... o desistint d'entrar-hi mai més.

Els dinàmics sortint des de presa roma exigeixen aplicar la força molt aviat sobre la presa d'inici. Aquesta presa té molt poca capacitat de resistir forces cap a l'exterior, sobretot, quan el centre de gravetat ( CDG) es troba ja alt respecte les nostres mans.
Un exemple clar, és quan estàs destrepant un pas sobre preses romes, es a dir a l'inrevés del exemple que estic exposant.
No és que assolim la màxima fricció sobre la presa final, fins que el nostre CDG es troba molt baix i proper al plànol on es troba aquesta presa.En el instant inicial, quan soltem la presa superior, la tendència natural del nostre sofert cos és, a sortir disparat ben enfora del plànol on ens trobem. Evidentment quan més desplomat sigui el pas, i més dolenta sigui la presa, més acusada serà aquesta sensació. Només ens sentim mínimament agafats a la presa, quan estem finalitzant el pas, i ens trobem ja, baixos i sota la vertical d'aquestes preses destí.
Per tant, en passos complicats amb inici en presa roma, el moviment de la pelvis té que iniciar-se primer cap a l'interior, i un microinstant després cap a munt, per evitar al màxim que el nostre CDG s'elevi i perdem la avantatja mecànica que això comporta, abans no haguem assolit un cert impuls. Impuls del tot necessari per arribar en condicions, i de manera precària però suficient, a caçar aquella presa que tant se'ns resisteix i ens amoïna.

Ara que, millor no feu massa cas del que escric. Agafeu-ho tot amb pinzes, sigueu crítics amb el que us expliquen, i sobretot gaudiu del gest...

In my opinion The Walk of Life is solid E9 6c.

2009-01-09T17:52:00.007+01:00

Com m'agraden aquestos anglesos!.

Els que em coneixen saben que a mi, (al contrari que molts hipòcrites que diuen el contrari) si que m'interessa el grau de les vies. I no només la dificultat, també m'atrau el conèixer quina exposició s'ha sofert durant l'encadenament.

Podria passar-me hores xerrant sobre tot el que envolta l'activitat, assegut davant un bon cafè (ara que fot fred), o una bona cervesa fresca (quan és estiu).
Per això m'encanten les polèmiques com la que presento, plenes de fanatisme i anàlisi fins a l'infinit. Sempre que estiguin ben argumentades i sobretot, confrontades amb educació.

Aquest tipus d'escalada té futur. Que bonic és passar per un lloc apretan de debò, sabent que un cop te'n has anat, res quedarà fixat en aquell trosset de roca. Amb l'esperança que algú igual de compromès amb l'activitat, torni a intentar-ho.

Sense més preàmbuls, aquí us deixo aquest enllaç introductori, i aquest altre on s'explica el què... gaudiu-ho!.

2008, tancant la paradeta. 2009, camí d'Ítaca?

2008-12-31T19:51:00.013+01:00

No tenia previst escriure gairebé res aquest mes de desembre, però com sempre passa amb l'esdevenir de la meva vida, res no està planificat ni decidit fins a l'últim moment.
Aquí teniu el que de ben segur serà l'última entrada d'aquest any que està a punt de quedar enrere. Convertint-se ja, en un record.

La experiència personal des de que estic en aquest mon del passatge vertical, ha estat plena de contrastos.
Enganxat fins la melsa com estic a l'activitat, de manera malaltissa m'atreviria a dir, m'ha transformat interiorment. No soc el mateix paio que aquell juny del 2003 mirava de fer-se per primera vegada el 8 a l'arnés, amb les mans tremoloses i amb els batecs del cor a 1000 per hora.

Durant aquest temps, he tocat el cel practicant l'escalada sentint el fluir dels moviments a la vertical, he fet grans amics...i n'he perdut un dels millors. He patit lesions doloroses i sobrecàrregues punyeteres. Crec però, que soc una mica més fort que abans (i més vell, per desgràcia).

Us animo a tots a seguir practicant això, o qualsevol altra cosa que us faci feliços.
Per què en definitiva d'això es tracta.
Si fem allò que realment ens motiva, estem bé amb nosaltres mateixos. En conseqüència, aquella imatge que donem els altres és positiva i desprèn bon rollo, un estat d'ànim desitjable per tothom, que s'encomana ràpidament als que ens envolten.

Espero que sigueu molts els que trobeu en les coses senzilles aquell estat de profunda reflexió i benestar necessari, per encomanar qui teniu més a prop...aquest bon rollo.
Bon any a tots.

Tobin Sorenson...

2008-11-23T20:43:00.012+01:00

"Richard, que havia deslligat a Tobin de l'arbre gegant al haver fracassat en el seu intent, es trobava ara amb que era aquest el que volia provar-ho...se'n va anar cap amunt com ànima portada pel diable. Va lluitar fins arribar al repòs del forat, esbufegà repetidament, arribar al pitó que jo mateix havia encastat a martellades en l'intent anterior, i immediatament pivotà sobre ell mateix per damunt l'arc, sortint per sobre de la línia de protuberàncies.

- No!. Estàs fora de la via Tobin. Aquesta sèrie de preses no porten enlloc!! - Però era massa tard.

Tobin tenia la desastrosa capacitat de tancar la ment a totes les conseqüències possibles, i llançar-se a escalar com si estès abduït per algun ésser superior. En vies normals no era un dels millors, però quan l'escalada demanava paciència i enginy, no hi havia ningú més dolent. Sovint era capaç de trobar-se enredat en encastaments d'allò més penosos.
Quan es trobà sense res on agafar-se, i va tenir que parar sense lloc on anar mirant-ho tot amb cara de babau, l'impacte del disbarat que havia comès, i l'horror del apuro en que es trobava, es van tornar en contra seva com un gran martell demolidor.
No pensava que aquell clau que havia encastat de mala manera sota el sostre, aguantés la caiguda que Tobin estava apunt d'oferir-me. Si no anava errat, la caiguda potencial era d'uns 25 mts!.
En aquestos casos, sempre es pot fer alguna cosa, sempre es clar, que calmis els nervis. Però Tobin feia estona que no estava, se'n havia anat.
Pres pel pànic cridà;

- Al lloro, que em llenço! -

Nosaltres vam tardar una estona en entendre què volia dir allò de "llençar-se?".

- Llençar-se, on? - va dir Richard.
- Si!! - Gemegà Tobin.
- No!!! - Vàrem dir tots a l'hora.
- Tu pots fer-ho, fill! - Apuntà el Sacerdot.

El seu pare, Sacerdot impertorbable, tranquil i reservat, havia arribat en aquell mateix instant. Havent sentit tantes vegades les heroïcitats explicades per qui havien vist en acció a Tobin, decidir que precisament avui era el dia per veure-ho. Mig ebri i confós, mirava el fruit de la seva vida com estava tremolant com un vedell acabat de néixer uns metres més amunt.

I aquell va ser el pitjor consell que algú li pogués haver donat, per que no hi havia forma humana de que Tobin ho aconseguís, (ni ningú, val a dir). Allí on volia anar no hi havia res on agafar-se. Es llençà cap aquells cigrons que estaven tant lluny a la seva dreta, grapejava patèticament amb l'esperança de qui sap que està apunt de volar i s'agafa a una teranyina!.

Patir una de les caigudes més llargues,dures i complicades que mai veuria en un escalador.
Quan va parar, el vam baixar a terra. Ningú parlava, ningú respirava, i l'ambient era tens. Cremades per tot arreu, amb un bony mida pastís de aniversari a sobre un ull. Fou un miracle que el clau que poc abans jo havia abandonat en el punt més alt de l'anterior intent, hagués aguantat.
Tobin romangué una estona "mort" i assegut, queixant-se com un gosset vell i mullat que surt d'un rierol.

- La propera vegada ho aconseguiré! - Esbufegà.
- No hi haurà propera vegada!! - Replicà Richard."

John Long, al voltant del 1970.

Trivial, no?

2008-11-10T19:43:00.006+01:00

Una regleta és una obsessió en forma de canto horitzontal o lleugerament inclinat cap a l'interior, d'una profunditat igual o inferior a 2-3 cms. L'amplada no és tant rellevant, sempre que superi els cinc o sis cms , i al menys puguem posar tres dits. Per què sinó estaríem parlant més que d'una presa de mans...d'una verdadera putada!.

Per treure el màxim profit d'aquest relleu a la roca, sovint tenim que arquejar, mantenint les articulacions interfalàngiques proximals en un angle de 90º (aproximadament), mentre pressionem cap avall i cap endins amb tots els dits (i amb tota la nostra ànima, val a dir). Les articulacions interfalàngiques distals, queden en hiper extensió, buscant que la base digital de les primeres falanges tinguin el màxim contacte amb la superfície de la presa, i per tant, la màxima fricció.

I és important el concepte d'obsessió en aquesta definició. La mateixa obsessió que em porta a pensar i escriure aquest blog. Salut i a tibar...

Grant, Lehner, Heyters i Shweizer.

2008-11-02T11:47:00.009+01:00

Avui que plou, fa mal temps (quina novetat), i no tinc gaires ganes d'anar al rocòdrom personal per castigar el malmès cos que el senyor m'ha atorgat, us fotré un altre rollo només suportable per obsessius i analítics sense remei. I gent que té molt poca feina.
És el que toca, suposo.

En semblants condicions ( d'excés d'ànsia, mala méteo, o poca feina), es devien trobar els signants dels estudis que apareixen en el títol.
El cert és que aquestos individus, van arribar en diferents anys però, a una sèrie de conclusions que a nosaltres ens poden servir força. Fins i tot es van entretenir en dissenyar uns dinamòmetres adaptats a cada posició específica, per mesurar en Newtons, la força desenvolupada per les nostres mans.
Colla de fanàtics.

Bé, aquesta gent varen comparar les dades en diferents tipus de presa; arqueig a dos i quatre dits, extensió amb dos i quatre dits, força de prensió, i pinçament.
I a qui van agafar com a conillets d'índia?. Escaladors d'elit, escaladors d'anar per casa, i no escaladors van ser els triats. Com no podia ser d'altra manera.

I què van veure?;

- No hi han diferències importants entre els tres grups en la força d'arqueig a 2 i 4 dits, ni en la força de prensió!.
- Diferències importants en pinçament i extensió a 2 i 4 dits!.Els escaladors d'elit tenen més força en aquestes posicions. I aquí hi ha una primera dada clau!; els escaladors novells abusen de l'arqueig en detriment de posicions més efectives, més imaginatives i sobretot, menys lesives. Fixeu-vos amb això.
- En extensió el valor de la força aplicada a sobre les preses pot ser semblant o lleugerament superior, a la aplicada en arqueig, sigui quin sigui el nostre nivell. Uau!.
- Augmenta la diferència de força aplicada entre aquestes dues preses, a mesura que augmenta el nivell dels escaladors, però no està clar si és a favor de la presa en extensió o la d'arqueig. Aquí hi a força polèmica.
- I una molt important; La força generada en extensió es deriva sobretot de la força muscular de l'avantbraç, en canvi, la força generada en arqueig neix fonamentalment per la friccó que es crea entre les politges, les baines sinovials i/o els tendons. Augmentant per tant les possibilitats de lesió!!.

De moment ja n'hi ha prou...fins aviat. Teniu el que queda del dia per reflexionar sobre tot plegat!.

Per acabar amb l'equilibri...( 2ª Part )

2008-10-17T20:53:00.008+02:00

Pot ser que alguns de vosaltres qüestioneu aquestes idees, podeu pensar amb l'escalada com un combat merament físic. Penseu però, que el procés concret de resoldre passos d'escalada ens aboca indefectiblement al binomi "busco l'equilibri - després em moc", i no a l'inrevés!.
Si entenem el que vol dir això, estarem capacitats per comprendre les estructures del moviment, descriure i executar estratègies que ens ajudin a resoldre seqüències complexes. I sobretot, ser més eficients amb el fluir del gest.

Be. Ja estem conscienciats del que aquest paio ens explica ( jo ) , tenim el tarro menjat i estem preparats per escoltar-lo. Ens ho creiem, vaja!.
Estem equilibrats, o no ho estem, no?. Només hi han dues opcions...

Sembla ser que no.
Una tal Sally Sevey Fitt, descriu tres tipus d'equilibri, on cadascun dels quals té les seves pròpies característiques, i que a més, poden variar en qualitat!:
- Estable.
- Inestable.
- Dinàmic.
Com a que les desgracies solen venir acompanyades, és lògic pensar que tant la qualitat com el tipus d'equilibri també poden anar canviant conforme ens movem, complicant-ho tot una mica més.
Uff, ja comencem...

Quan el CDG es troba centrat i baix respecte a la base de subjecció que ocupen en un instant concret, podem parlar de equilibri estable.
Si el CDG el tenim alt, descentrat, i proper a qualsevol dels límits de la base de subjecció, patirem el que es diu equilibri inestable.
Per tant, si el CDG surt (ni que sigui uns mil·límetres) aquestos límits de la base de subjecció, entrarem en el bonic i interessant mon de l'equilibri dinàmic, on el teu "body" es mourà, en busca d'un nou estat d'equilibri més estable.

Aquestes definicions no serveixen de gaire, si no venen acompanyades d'algunes indicacions on especifiquem la"QUALITAT" d'aquestos estats.
Pensem en un cas concret;
quan estàs dret en una superfície plana i horitzontal, amb els peus oberts uns 50 cm. Podem dir que és un equilibri estable de "bona qualitat", però estarem d'acord en que ho és més, el estar-ho estesos a terra somniant truites!. El nostre CDG està igualment centrat a la base de subjecció amb dos casos, però estareu d'acord amb mi en pensar que, el segon cas posiciona el CDG més baix respecte la seva base de subjecció!.

Com interaccionen entre si els tres tipus de equilibri en l'escalada, és una cosa molt complexa que malauradament, no arribarem mai a dominar totalment.
Això és el que ho fa tant apassionant. El procés d'aprenentatge és el que realment ens té que atraure d'aquesta activitat.

Quan estas escalant, la quantitat d'esforç físic necessari per fer un moviment t'indicarà la qualitat de "TEU" equilibri durant l'execució d'aquest pas. Pensa-hi una estona amb això.

Per acabar...
Un sol moviment pot demanar-te una combinació de equilibri estable, inestable, o dinàmic...i no necessàriament en aquest ordre. Quan soltis una presa ( de mà o de peu ), la base se subjecció variarà de forma, mida, i posició espaial. Per a més inri, el teu CDG estarà movent-se i tocant la gaita constantment durant aquest procés.

Si has arribat aquí sense perdre't, enhorabona company!. I ara, pren consciència de tot el que has llegit...segur que algun cop en faràs un bon ús.

Equilibri...(1ª Part)

2008-10-10T20:15:00.009+02:00

Que l'escalada és una activitat on l'equilibri és bàsic, jo no ho dubto, tot i que hi ha gent que dirà el contrari.
Suposo que això és bo, ves a saber.
El procés de resoldre un pas difícil d'escalada, és una qüestió de definir clarament quin tipus i qualitat d'equilibri utilitzar en cada moviment. Si s'entén això, (que no és fàcil), estiràs més preparat per resoldre problemes gestuals complexos. Que és del que es tracta, suposo.

Aquestes definicions estan formulades des de la perspectiva d'un escalador compulsiu. Evidentment. Molts físics d'anar per casa, dirien que són inclomplertes o mal formulades...Quin merder.

Podríem definir aquest estat, com la rel.lació espaial existent entre els nostre centre de gravetat (CDG), amb la base de subjecció que ocupem en un instant concret.
I el CDG?...doncs direm que és el punt on el nostre cos s'equilibra en totes direccions. Aquest punt es troba (segons gent que ha estudiat molt), al voltant del melic. Una mica més avall si parlem de dones, i una mica més amunt si ho fem d'homes.

Per seguir complicant-ho tot una mica més, podria afegir que aquest indret virtual del nostre cos, és un en amb vida pròpia i força entremaliat!. El xaval no s'està quiet. Cada cop que aixequem els braços, obrim les cames, o flexionem la part superior del tronc...canvïa de lloc.
Pel que ens afecta a nosaltres, només recordar que cal imaginar que sobre aquest punt (el CDG), hi ha algun tocacollons que constantment ens estira cap avall amb ganes, sense defallir mai. Al menys, sabem que sempre és així, i aquí és on entra el nostre raciocini. Saber gestionar adequadament aquesta màxima, ens farà prendre consciència de la nostra correcta posició a l'espai, i per tant, ser més eficients amb el gest.

No sé si això us servirà de gaire...però el fet d'anar pensant en aquestes tonterietes, pot ajudar en aquells moments "tontos", en que no sabem què collons fer en veure que no som capaços d'evitar l'efecte visagra o porta.
Seguirem parlant-ne.

Aurora...

2008-09-08T23:43:00.006+02:00

"El següent llarg constava d'una sèrie de fissures massa petites per posar algun clau, però acceptava copperheads que solament aguanten el pes corporal.
Em vaig moure amb molta cura d'un copper a l'altre fins que, algunes hores més tard, vaig arribar a una petitíssima feixa esgotat física i mentalment.
A sobre, apareixia el que semblava la secció més dura de tot el recorregut. Si la paret fora prou llisa, la nostra única opció seria fer sonar el burilador i el martell. Finalment no fou necessari, ja que vàren aparèixer petits relleus que anàvem mostrant-se únicament quan ens trobàvem cara a cara amb ells.
Aquesta era la raó per la qual havíem vingut.
Vaig sentir en aquells instants que no estava fent res el Cap no ens deixés fer. Cada moviment i emplaçament de les proteccions fluïa tan naturalment com la pedra que les acceptava.
Al sisè dia d'escalada, Peter flanquejà subtilment una llastra que expandia a mesura que posava els pitons; ho feia tant, que les fixacions que deixava darrera d'ell bambolejaven anàrquicament mentre martellejava amb cura, el pitó que tenia a sobre seu.
Ens quedaven si fa o no fa, quatre llargs, i sabíem que prompte tindríem el nostre propi bocí de el Cap. Tots dos havíem experimentat el sentiment d'aïllament i aguda consciència de la nostra fràgil posició.
Durant una setmana havíem estat un microcosmos autosuficient, pujant una paret sense rumb definit, aliens a la resta del món."

Greg Child explicant les sensacions i vivències viscudes la tardor del 1981, amb el Peter Mayfield durant l'apertura de "La Aurora", un A5 de res a el Capitan.

Bones sensacions...

2008-09-06T22:38:00.006+02:00

No m'allargaré gaire escrivint l'entrada d'avui...llegiu detenidament les dues cares del tríptic preparat per la ocasió i ja està!.
Espero que els que hi acudim, ens ho passem tan bé escalant, com jo ho he passat ideant l'activitat.

A disfrutar que són quatre dies!.

Albert.

2008-07-29T20:16:00.018+02:00

El vaig conèixer si fa o no fa, el juny de 2005.
L'Albert escalava com gairebé sempre, amb el seu germà petit i Sensei personal en això del trepar, el Xavi.
Jo, que fins aquell moment tant sols el coneixia de veure'l pel poble, sabia que era el germà mitjà de tres. Amb Manel, el germà gran (que és de la meva quinta), havia estudiat bona part de la meva infantesa: pàrvuls primer, després tota la EGB i una part de la carrera d'Enginyeria Tècnica; Ell va acabar-la... jo me'n vaig cansar a la meitat.

Havent quedat amb el germà petit una tarda qualsevol a la cinglera de Cedrilles, ara xapada per Medi Natural, vaig veure'l per primer cop en acció!.
Una mica sapastre.
Me'n recordo com si fos ara. No hi havia manera que utilitzes com deu mana les puntes dels peus de gat per cantejar subtilment les preses d'aquest magnífic sector. El taló, la planta del peu i la puntera formaven un cos únic i indivisible a l'hora de progressar per la vertical.

Em va caure bé des del primer dia.

Ple d'ironia en tot el que deia, intel·ligent i profundament despistat a l'hora, vaig entreveure en ell, una intensa motivació per re-emprendre una activitat, que tot i que feia temps practicava, mai havia estat per ell, una prioritat.
Com tantes vegades passa amb la vida, la feina, les obligacions i les circumstàncies que ens envolten, sovint impedeixen practicar amb la suficient continuïtat allò que tant ens apassiona: l'escalada.

I, per sort o desgràcia, es va topar amb qui us escriu.
Jo, que hiper motivat i en molt bona forma com estava, una mica docte i amb una gràcia especial per encomanar i transmetre als altres allò que jo mateix sento per aquesta activitat... vaig re-enganxar-lo definitivament i de manera malaltissa a aquest esport.

Passà el temps, amb els alts i baixos propis que el pertànyer a aquesta societat obliga, per acabar convertint-se en el principal i millor company de cordada que mai havia imaginat. I probablement en un dels millors amics que mai tindré.

Uns minutets després de trucar-me (19.45 h) el dimecres 16 de juliol, i explicar-me projectes d'escalada super motivants i d'altres històries que em guardaré per mi... fotia un mal bac vora la Paret del Diedre, mentre (vull suposar) somniava amb alguna ascensió.
Qui sap, si pensant en fer algun dia, una via amb el seu amic Josep.

Existiràs només per què jo seguiré imaginant-te. Però estigues tranquil Albert... fins que també jo deixi d'existir, seràs amb mi.

El moixó americà...

2008-07-12T19:16:00.006+02:00

"Havia acabat el llarg, em vaig preparar per assegurar el company des de la reunió.
Va començar amb facilitat atlètica, utilitzant la seva capacitat com a escalador de plaques sobre les preses que hi havien en un costat de la fissura.
A l'alçada del burí, les preses van desaparèixer i el relleu de la roca es va fer típic de Yosemite, es a dir, llis!.
John va emprendre aquesta secció de fissura amb empenta. Els seus bíceps i deltoides començaren a definir-se, les venes s'inflaven...
En aquest tram clau del llarg, una fissura de 15 cm d'amplada i polida pel temps, poca cosa li quedava, a banda de la valentia i el coratge. L'àcid làctic es disparava a mesura que la por substituïa l'escassa tècnica que mostrava en aquest tipus d'escalada.
Sense dir-ho, va intentar descansar (com aquell que no vol la cosa) de la corda que penjava del meu assegurador.
Jo no ho vaig permetre, cada cop que intuïa la intenció de penjar-se, li donava una mica més de corda. Si ho aconseguia, volia que ell sabés que ho havia fet amb els seus propis mitjans.
La cara envermellia per moments, els braços, abans poderosos, feien figa. Però vaig sospitar que el seu cor no el deixaria fins que les totes les seves estructures físiques deixessin de funcionar.
Llavors, endut per un sentiment de compassió, li vaig indicar la presa del repòs clau que tenia just darrera l'esquena, i que, malauradament no havia vist.
La mà de John va prendre la presa amb velocitat, estava salvat. L'oxigen va entrar en grans quantitats als seus pulmons atrafegats.
Després d'un breu repòs, va volar cap al top... i cap a la meva enhorabona"
Jim Bridwell, al voltant del 1993.

I es que amb companys de cordada tant malparits com aquest, no fan falta enemics... els tens a sobre!.

La Tufa.

2008-06-17T19:09:00.011+02:00

Quan m'hi vaig fixar per primera vegada fa 2 anys, no tenia clar si allò que contemplaven els meus ull seria factible.
Ummm...
Hi havia de veritat una possible línia?.
Un setè, pot ser?.
No hi vaig pensar gaire més.
Va passar el temps. Ella m'esperava pacient,la majoria de cops seca... algunes vegades (les que menys) ben xopa i ennegrida per l'humitat.

Ara que ja està equipada i encadenada per diferents escaladors, s'han anat complint totes i cadascuna de les expectatives que hom havia imaginat.
I algunes més, cal afegir.

El dia que vaig presentar-la als aspirants locals a la glòria, va convertir-se en un petit esdeveniment (sobretot per mi).
Va haver-hi cua per tastar-la (puc arribar a ser molt pesat, promocionant una nova creació).

El primer, després de fotre-li un munt de castanyes, va proposar 6c/6c+. El segon i el tercer, alternant-se el cap de corda i repartint-se els intents, van passar d'una proposta inicial de 6c+/7a quan no hi veien seqüència alguna, a un "reajustament" a la baixa, i amb mutu consens, de 6b+ en trobar-li "els secrets".
I així vam decidir deixar-la, a la espera de rebre més informació per part de pròxims candidats a fer-se amb el seu preuat trofeu, en forma de reunió d'argolla bricomatada "marca Fixe".

Molts d'altres, desesperats per un sentiment inicial de "no entendre res" en veure com patinaven placa avall, una vegada darrera l'altra sense saber el per què, la recotaven a l'alça.
I així hem anat fent.

Diumenge passat, les condicions meteorològiques eren d'una humitat ambiental elevadíssima (una xafogor de collons, per entendre'ns).
Vàrem decidir tornar-la a provar.
En una banda del ring, un nou aspirant,més un dels primers conqueridors i culpable de la proposta final de dificultat. A l'altra banda, La Tufa.

El resultat de tant àrdua batalla?...
No van haver collons de passar de la primera xapa!.

I jo, (que encara no l'he pogut provar) mirant-m'ho i gaudint de tant meravellós espectacle, estava orgullós i cofoi, d'haver fet aquesta petita i humil proposta, per a gaudiment del personal.

Si a hores d'ara em pregunteu quin grau té la via en qüestió, us tinc que dir...
No en tinc ni idea!!.
I fins que no la tasti, prou me'n guardaré de tornar a donar una opinió sobre aquest aspecte!.
Si, una via que fluctua...

Anem pensant-hi!.

2008-06-05T01:24:00.010+02:00

"Soc un pessimista absolut amb tot el que fa referència al destí del mon natural.
Durant tota la meva vida, no he vist res més que un deteriorament continu de tots i cadascun dels processos que són essencials, per a mantenir una vida saludable al planeta.

La major part dels científics i pensadors que conec, són pessimistes també, i a més, creuen que estem sent testimonis d'un procés accelerat d'extinció d'espècies que pot arribar a incloure bona part de la nostra raça.

Si els governs, el sector privat i la ciència no comencen a col.laborar immediatament per afrontar els distints aspectes de la degradació ecològica, la terra perdrà la capacitat natural de regeneració. Dit d'un altra manera,la vida tal i com la coneixem,estarà seriosament amenaçada.

Soc pessimista per què no veig en la societat la voluntat de fer tot allò que és ja necessari per a evitar la imminència del desastre.
Ull però, per què no hi ha cap diferència entre el pessimista de diu:
- Ja no hi ha res a fer, no et molestis en intentar res, no votis ningú. Tots són iguals!. -
I el optimista que diu:
- No et preocupis, ens en sortirem, tot anirà be!. -
En qualsevol dels dos casos, el resultat és el mateix: ningú no fa res."

Yvon Chouinard, 2005.

És la segona entrada on parlo d'aquest gran escalador i visionari americà... Ummm, la veritat és que m'agradaria mantenir un bona i llarga xerrada d'escalada (i filosofia de vida) amb ell!.

Puto fanàtic.

2008-05-30T10:11:00.015+02:00

"Una ment conscient ho absorbeix tot. En contes de concentrar-se en una sola tasca o en un únic element de qualsevol situació, té en compte tots els aspectes.
Fer això demana l'abandonament d'un mateix, per convertir-se en la mateixa acció. Solament així, sense triar-ho,sense ansietat i sense dirigir la atenció de manera conscient, és quan apareix la verdadera percepció. En aparèixer aquest estat, pots actuar correctament davant les circumstàncies canviants del que t'envolta i trobar el teu propi encaix al medi.

Defineixo la consciència com la atenció sense les interferències del pensament o el judici, sense memòria ni especulació, vivint l'instant present.

La consciència neteja els filtres indesitjats de les teves experiències anteriors, permetent gaudir d'una experiència immediata, més intensa. Prendre consciència de la nostra condició present, i del que ens envolta, ens permet rendir al màxim al alliberar la ment i preparar-la per respondre de manera immediata.
L'enteniment dels perills, oportunitats, requisits necessaris davant el repte i la capacitat personal, són visualitzats i entesos ràpidament."
Mark F. Twight,1999

I ara us preguntareu... què té a veure el fotograma de la pel·lícula 300, amb l'entrada?...
Aquest paio var ser un dels principals "trainers" personals dels espartans durant el "casting" d'aquesta meravellosa obra.

I si, és la transformació física del lloc tinent del rei espartà, deguda als efectes de les "carícies" rebudes sota les indicacions (i el gimnàs) del senyor Twight!.

Si després de llegir el post i els dos títol introductòris, al menys dues vegades, haver fet una petita reflexió posterior, no us han suat ni que sigui una mica les mans, no heu enviat tot el que teníeu entre mans a pastar fang, i encara no esteu pensant en fer unes sèries de dominades amb llast o sortir a trepar sense corda... feus-ho mirar!.

Una mica de paciència.

2008-05-28T09:40:00.012+02:00

Es nota que plou.
Aquest mes de Maig he batut tots els records en nombre d'entrades al blog.
I això és mala senyal, per que vol dir que faig poca activitat de muntanya.

En canvi, aquest aspecte afavoreix la creació de posts, i això és bo(vull suposar) per qui entra periòdicament a la pàgina i espera trobar novetats!

Amb aquesta entrada inicio una nova sèrie d'articles relacionats amb l'entrenament com a protagonista. La particularitat d'aquestos textos es que compartiran títol al blog de blogs, apareixeran tots sota la denominació "Entrenaments d'anar per casa (I),(II),(III)",etc. La denominació específica de cada tipus d'entrenament analitzat, apareixerà a la capçalera de l'entrada respectiva a la pàgina personal.

No sé si ho he explicat be, és igual...

Quines característiques tindran aquestes entrades?... La senzillesa amb els plantejaments i les rutines d'execució. Seran petites pinzellades, coses que sabem que funcionen prou be per qui decideix posar-les en pràctica(que és el que més costa).
Podran practicar-se aïlladament en cada sessió d'entrenament, o be complementar-se amb una, dues o més rutines, per complementar una pràctica més complerta.
Ull però,necessitareu un plafonet,per petit que sigui!.
I el ordre, quin serà?...Ummm, no n'hi haurà cap. Els capítols aniran sortint sense ordre ni concert, però seguint unes senzilles pautes i recorrent després, a la consulta d'aquest lloc virtual, podràs lligar fils ràpidament.

I aquí vull fer un petit incís.
Molta gent és la que es penja entre setmana d'algun rocòdrom. D'aquesta gent, quanta realment és la que planifica o al menys, intenta estructurar les sessions?.
Ben poca.
I aquí és on prenen especial importància aquesta sèrie de capítols. Al ser coses exemptes de complicació, fàcils de assimilar, recordar i sobretot, posar en pràctica... hom pensa que fins i tot és possible, que algú provi de seguir-les!.
Molt important seria també, que en el moment de començar aquestos exercicis, estessiu sols o al menys, no us deixéssiu arrossegar per l'excés de testosterona i fanatisme que es transpira(mai més ben dit)en aquestos rocòdroms quan la multitud de nivells existents, i les propostes del tipus
- prova aquest pas,veuràs que guapo! -
,fa que tot aquest plantejament se'n vagi en orri.

Un apunt final.
Cal tenir en compte que tota sessió diària d'entrenament té que seguir una estructura bàsica mes o menys lògica, amb les variacions que la particularitat genètica de cada individu dictaminin(uy,quina paraulota m'ha sortit!).

- Activació i calentament.
- Tècniques gestuals i de posicionament en diferents angles.
- Potència i força(en totes les seves variants i/o subdivisions).
- Resistència específica(idem anterior).
- Continuïtat(el mateix que abans).
- Treballs específics de compensació.
- Desactivació o tornada a la calma.

Com no em canso mai de dir, això és el producte de moooltes hores de lectura i reflexió personal. Per tant sé que no invento la pólvora.La majoria de coses que posaré estan ja inventades i escrites fa molt .
Tot el que dic és subjectiu a més no poder, i estic obert com sempre,a d'altres opinions.
Puc estar equivocat. Amb el temps, tècniques d'entrenament presentades com la "solució definitiva"s'han demostrat errònies i fins i tot, altament lesives.
De vosaltres depèn, agafar allò que us sembla interessant i rebutjar o no, aquella informació confusa o contradictòria.

El que si és culpa meva, és la manera de contar, presentar i estructurar aquestes coses.

Ja m'he tornat a enredar, volia fer una entrada curteta.Sembla que com sempre, he tornat a fracasar!.
Fins un altra, no tinc més ganes d'escriure...

Nala...

2008-05-24T11:22:00.008+02:00

Segurament és la primera entrada al blog que no té a veure directament amb l'escalada...o si(depèn com es miri).El cert és que,des de que tinc una meravellosa gossa a casa,estic super sensibilitzat amb el tema.

No us podeu imaginar el que són capaços d'oferir aquestos animals a qui els cuida...Mireu-la als ulls,per entendre el que us dic,són fantàstics!.

El Kiko del blog a5lunnis,fa una crida a tothom per veure si entre tots li trobem una nova família.A casa meva no en caben més(ni el meu cor està preparat per compartir l'amor amb un altre animal que no sigui Etna).

Vinga va,fem córrer la veu,i aviam si entre tots ho fem possible...

Il.lusions trencades

2008-05-24T09:35:00.010+02:00

Som una entitat amb recursos molt limitats, una colla d'amics que cada dijous es troba per parlar de muntanya, escalada o de qualsevol altra cosa.

Havíem posat molta il·lusió en aquesta nova eina, el Kress Pah 3.0, i la veritat, ens havia sortit be.
A saber:
Assegurava 22 forats per bateria de 90 mm de profunditat amb un diàmetre de 10 mm. I això no ho podia dir qualsevol (als menys cap d'altres companys i usuaris d'aquestos aparells consultats per qui escriu, incloent-hi alguna Hilti).
Un funcionament increïblement suau, silenciós... transmetent molt poques vibracions al qui treballava.

I per que us explico això?...

Ens l'han fotut del magatzem que tenim a la seu de l'entitat.

No ha durat ni 4 mesos, moltes il.lusions llençades per terra. Suposo que és el preu a viure en aquesta societat que camina a ritme de samba.

I el pitjor de tot es que ni tant sols han hagut d'esforçar-se gaire, tenien una còpia de la clau. Entrar, dirigir-se cap al magatzem, obrir tranquil·lament la porta d'accés, i apa. Endur-se'l cap a casa.

Nomes desitjaria que el autor d'aquest treball, l'utilitzi per alguna cosa profitosa. Per que l'ha encertat, s'ha endut una meravellosa eina a casa.

Felicitats!.

4 números...

2008-05-21T21:11:00.009+02:00

Quan voles a sobre la última assegurança(ja sigui friend,tascó,pitó,buril,spit,bolt o químic)apareixen dues forces que actuen a l'hora i de manera complementària.

Una és la força de xoc de la persona que cau,i l'altra es la de l'assegurador que frena la caiguda. Fins que,com tot sistema físic,s'arriba a crear un equilibri de forces que finalment acaba amb la detenció de l'escalador.

Durant aquest procés l'esforç a que sotmetem el darrer ancoratge és un múltiple (per tant,més elevat) de la força que genera l'escalador al caure.

Si mireu el gràfic voreu que el valor d'aquestos dos vectors no és igual.La diferència entre aquestos valors és la que correspon a la força de fregament entre la corda i tots els altres elements de la cadena de seguretat.
A saber;
-Mosquetons
-La mateixa roca
-Aparell de frenada
-Etc

Tot això és molt més complicat de calcular de que sembla,aquí no entrarem a fons però.Sobre això hi han alguns articles per la xarxa,que segurament faran les delícies dels amants de la matemàtica "parda".

Ara be.Sabent la direcció d'aquestes forces(vectors), i fent una senzilla suma(vectorial)dels mateixos,apareix la resultant.I aquesta fletxeta,és definitivament la que més ens interessa,ja que indicarà (també d'una manera aproximada)el valor en kilograms newton i molt important,la direcció que prendrà aquesta força a sobre el darrer punt d'unió amb a la nostra estimada paret!.

Aquí represento els tres casos més habituals en que ens passa això:
A.- La vertical
B.- Desplom a 30º
C.- Sostre
Els "pedriceros" segurament se sentiran marginats d'aquest anàlisi,però per la majoria d'escaladors amb aquestes 3 hipòtesis és més que suficient.

Els més espavilats probablement se'n hauran adonat de que fins i tot en aquest cas,el fer grau és una avantatge!(sempre que pensem en:+ desplom=+ grau),i aquesta condició no sempre es compleix,que quedi clar.
I això per què ho he dit...Ah si,doncs a igual material,factor de caiguda,pes de l'escalador i sistema de fre,l'esforç que pateix l'últim ancoratge és significativament menor com més "tire pal lado malo" la paret.

I tota aquesta parrafada que he soltat serveix per alguna cosa?,no ho sé.
Però pot ser que a partir d'ara quan estiguis amb la moto posada,el darrer bolt a "prendre pels collons"i amb la possibilitat de fotre't un "leño" dels guapos,pensis:

-Iep!,no cal patir...només és un puto vector!!-

Doncs a mi no m'ha passat mai res!

2008-05-19T16:16:00.006+02:00

Dedicat a tots els que utilitzen Grigri (i es pensen que ho fan be)...
Que en són uns quants.

Posa-la...i xapa-la!

2008-05-17T10:19:00.006+02:00

Fa mesos que em volta pel cap.Digueu-me inquiet(d'altres em diuen toca-collons).

Quan vaig començar a escalar i em van ensenyar a utilitzar el material bàsic per practicar això(ara fa exactament 5 anys),no podia imaginar que qüestionaria un estri tant familiar i quotidià com aquest.

Seguia com sempre.
Les utilitzava tal i com les havia comprat...Fins que un bon dia del mes de Març passat,el destí,la casualitat,o pot ser només una coincidència(ves a saber)van fer que finalment em decidís a fer-me aquelles preguntes que tant temps m'havien estat turmentant(metafòricament,es clar).

Via Topaià 6b+.Amb una travessa horitzontal cap a la dreta que dura 3 xapes,sector Cabernet, Margalef.
El Ferran posa la cinta a la última xapa d'aquest bonic tram horitzontal abans d'enfilar el darrer tram,ja decididament ascendent i rectilini fins la R.Amb un gest enèrgic,demana corda per xapar-la...et voilà!,veiem tots tres(la víctima,Sebas l'assegurador i jo, espectador d'excepció)com ell mateix treu la cinta ja col.locada i xapada a l'anterior ancoratge.

Allí mateix vam començar a fer un estudi previ analitzant el que havia passat,preveient el que podia passar amb el cas contrari(travessa a esquerres),arribant a una sèrie de conclusions inicials,que em van animar a aprofundir una mica més en el tema.

Durant tot aquest temps(i mentre escalava),he anat madurant el tema.A saber:

Travesses a esquerra i dreta amb;
-Parabolts ben i mal expansionats(espàrrecs trets fins a 3 cm de la femella).
-4 marques distintes de xapes,i també de casolanes.
-Químics.
-5 marques de mosquetons distints.
-Cintes llargues,curtes.
-Assegurances ben posades i d'altres posades en llocs amagats on el gatell tocaba a la roca o feia palanca a sobre la mateixa (i quedava per tant,obert o en situació precària).
-Etc...

A més,he inclòs en l'apartat pràctiques sobre el terreny,diverses caigudes laterals amb la xapa als turmells per acabar de creure'm aquest raonament.

Be doncs,tenint en compte que tothom sabem com posar un mosquetó quan la via no segueix un línia recta i ascendent,(condició bàsica per a que tot això sigui aplicable)dir-vos que des de fa unes tres setmanes he decidit modificar la distribució inicial dels mosquetons.Es a dir...escalo amb cintes exprés on cadascun dels dos mosquetons miren en un mateix sentit.

I el resultat no pot ser més satisfactori...de moment!.

Si,ja sé que no he inventat la pólvora ni res semblant.Buscant per la xarxa he vist que hi han diversos fabricants de solvència contrastada,que fa temps presenten als seus catàlegs,conjunts d'exprés muntades d'aquesta manera.

Això ho he vist després de fer tots aquestos raonaments,buscant elements externs que corroboressin o no,la meva teoria abans de publicar-la.

Com sempre,hi hauran opinions que difereixin d'aquesta, puc estar equivocat,se'm pot haver escapat alguna cosa,em puc haver begut l'enteniment durant el procés de raonament,exposició i presentació de conclusions.

Estic obert per tant,a tota reflexió madurada i intel·ligent que aporti més llum al cas!.
A veure si es compleix la dita,"4 ulls veuen més que dos".

Mai no estem contents...

2008-05-11T12:37:00.005+02:00

Estic desesperat!.

La Consola,Internet,la TV,Pilates,Llibres,Sexe(Hem acabat amb les reserves de preservatius).
Fart estic de tot això...vull escalar en roca,sentir les rugositats,gaudir del gest atlètic.Conversar d'escalada amb d'altres escaladors(a poder ser)davant un bon cafè.
Uff...a veure si la meteo ens dona una treva i podem matar el cuquet.
D'altra banda no ens podem queixar,el país necessita aigua.

Paciència...

Néixer amb una estrella sota el braç...

2008-05-08T11:13:00.008+02:00

Això és el que conten després de quatre dies d'activitat en aquest indret màgic,una parella d'escaladors professionals superconeguda:

“El parque nacional esta precioso en estas fechas. Todo verde y baja agua por todas partes. Sin lugar a dudas es la mejor época para disfrutar de esta maravilla de la naturaleza. Pero como viene siendo habitual, para llegar al parque, primero hay que entrar en los EEUU, y eso, nunca resulta fácil para nosotros. Esta vez el problema fueron las huellas dactilares de mi compañero. O mas bien, y para ser correctos, la ausencia de ellas. Después de cuatro intentos con el dedo y no aparecer allí ningún dibujo, y tras ver el sello de Pakistán en nuestro pasaporte, al avezado policía de aduanas no le quedo otra que pensar que éramos con toda seguridad de una célula extremista islámica. Claro esta, que de ese convencimiento, a nuestra realidad como escaladores, mediaron unas cuantas explicaciones en ingles. Después de mucho rato salíamos con nuestros petates de allí rumbo a la meca del big wall.

El ambiente en el Campo 4, como de costumbre, inmejorable. Esta primera semana hemos coincidido con Pato (Histórico escalador Catalán), Jabi, Oriol Baro, y Marta, que vienen de un rule por Indian Creek., y están en sus últimos días de vacaciones. Con Pato y Marta, escalamos Serenity Crack + Soons of the year 5.10d (6c)/250m, 8 de los mejores largos de fisura que se pueden escalar en Yosemite y vía súper recomendable para iniciarse en el valle. Otro día hicimos boulder por el Campo 4. Bloques para todos los gustos y sabores, para acabar de tibar en el Midhnight Lighting V8 (7b+), posiblemente el bloque más famoso del mundo. Mi compañero que ya lo había encadenado en el 2001 se volvió a pasear ante el asombro de los locales. Pero como nuestro objetivo es ponernos las pilas con las fisuras, al día siguiente hicimos otra mítica. Esta vez en Arch Rock, escalábamos los 120 m y cuatro largos de New Dimensions 5.11a (6c/+), a pesar del grado, de lo mas difícil que hemos escalado en fisura. La verdad es que desde el primer día hemos decidido abstraernos de los números y afrontar con humildad el esfuerzo que requieren las duras fisuras de Yosemite.

Ayer acabábamos nuestros primeros cuatro días de escalada haciendo Gripper 5.10b (6b)/100 m y tres largos de fisuras de puños, manos y dedos. A ultima hora gracias a Bob, un local que se enrollo y nos puso el top rope, nos hicimos un escalofriante offwith de 5.9 que se llama English Breakfast Crack. Ni el pantalón largo, ni la camiseta larga, ni las rodilleras, fueron suficientes parapetos para no salir magullados del intento. Creo que realmente habríamos necesitado una armadura con pincho en el pecho para quedarnos encajados en este tipo de largos que no son ni fisura ni chimenea, y son lo más temible de Yosemite. Hoy es fin de semana, el valle esta hasta la bandera de gente, y aprovechamos para pegarnos una ducha en el Curry Village, y bajarnos a comer un bistec y hacer un poco de compra a Mariposa, que es el pueblo mas cercano al parque."

No se si calen gaires comentaris més...a hores d'ara ,visualitzant la situació,podreu fer-vos una idea aproximada del sentiment que m'envaeix. Una profunda i sincera enveja "cochina"!!.
Sense matisos.

El gran Chuck.

2008-04-29T20:07:00.011+02:00

"Per mi, enemic meu és qualsevol que, si li donessin poder per fer-ho, restringís la meva llibertat individual... i això inclou a Oficials, Sergents de l'Exèrcit, Comunistes, Catòlics i els membres del Comitè d'Activitats Anti Americanes. Sé que tinc perjudicis, però no puc imaginar un altre esport tret de l'escalada,que sigui una completa i absoluta expressió d'aquesta individualitat.
No deixaré ni reduiré la meva activitat per cap home, dona, ni deu."
Chuck Pratt, 1965.

I això ho deia un dels millors escaladors de fissures de l'època (sinó el millor)... Ja veieu, de fanàtics sempre n'hi han havut!.

La foto està presa al Camp IV de Yosemite, sobre l'any 1968, al costat d'un altre dels grans (l'Yvon Chouinard), que se'l mira amb una cara de fotesa prou evident. Si us fixeu be, veureu que els cracks (Això és una suposició) també patien d'epicondilitis . (Heu vist la cinta plàstica al voltant del colze?)

Que be que ens ho passarem!.

2008-04-27T22:42:00.011+02:00

Veient que darrerament, (No sé si és mandra o manca d'activitats engrescadores) no tinc gaires coses interessants que contar, inauguro una sèrie de frases per reflexionar.
Dites per grans alpinistes, escaladors, jo mateix, o senzillament gent que utilitza el cap per alguna cosa més que pentinar-se, aniran acompanyades d'alguna breu explicació. O no, ja veurem.
La intenció és, que aquestes petites entrades facin més amena la visita al blog.
No m'allargo més:

"Analitzant l'escalada (A la Higher Catedral Spire,Yosemite), pensem que el que més ens satisfà és haver demostrat, que es poden fer ascensions difícils sense risc excessiu,amb un ús correcte de la tècnica d'assegurament.
Si algun dels components de la cordada haguera caigut, tant sols hagués patit uns quants cops i algunes rascades"
Bestor Robinson (el que porta ulleretes), 1934.

Que bonic deu ser sentir-se pioner en realitzar una activitat com aquesta!.

Noves vies al sector Bages...

2008-04-16T20:56:00.015+02:00

Per acabar amb aquesta primera etapa com a equipador de vies pro,deixo dues novetats en aquest sector tan guay de la nostra comarca Elfa.

La Esther, que de fet és una variant de dues vies existents.Es pot triar entre començar per la via de l'esquerra (xapant els tres primers parabolts)i anant després cap a la dreta,o be fer-ho per la de la seva dreta(fent el mateix)i anant a l'esquerra.Un bon pas de bloc sortint del petit desplom fosc.(Los "cobardes i mataos" tiraran cap a la dreta...pero no,ÉS RECTE).7a?

La D'Alluny, tot i no ser el primer en posar-hi les grapes en aquesta parcel.la de roca(s'hi van fer fa uns anys,pràctiques d'artificial),si que puc dir que és una via totalment nova.El traçat (més a la dreta),l'equipament,la filosofia i la existència de reunió així ho demostren.De totes maneres he mantingut el nom primitiu.Ull amb els primers passos de placa...són delicadets!.6c+/7a?

Postdata: Els que tenien totes les vies del sector encadenades,ja tenen una excusa menys per no decidir-se a suar la cansalada durant els 20 minutets que dura l'aproximació.

Una crònica?

2008-03-31T12:05:00.006+02:00

Qualsevol excusa és bona per deixar descansar la mà,allargant al màxim els dies de descans entre escalades.
I això vaig fer,dedicar el cap de setmana a xafardejar el que feien els altres!.

No faré una crònica al ús,per això ja hi són les revistes i webs clàssiques i especifiques del tema.En uns dies ens colgaran de pàgines farcides de fotos i articles diversos.
Podeu pujar-hi de peus.

Aquest any tocava Castelldans.Si no has estat mai fent bloc per aquestes terres,pots pensar que algú t'ha pres el pèl,dient-te que és una zona on hi han blocs excel.lents i bla,bla,bla!.Entres a qualsevol d'aquestos pobles pensant on cony estarà allò que el colega de torn t'ha recomanat amb tanta vehemència.

Si sofert lector,hi són(els blocs i les xavales).Cal saber on,per això.

Uns cops poden ser pedres aïllades,d'altres vegades pots trobar-te llargues feixes de roca,arrodonides amb multitud de possibilitats per descobrir.Plaques precioses,maquiavèl·lics desploms amb un denominador comú,el color ennegrit de l'arenisca de gra fi pròpia de la zona,i sobretot...Els ¿meravellosos? passos de banyera sobre plans i a gran alçada,amb el morbo afegit de no saber mai si el colega de torn està o no al tanto de protegir el teu esquelet en cas de volada!.
I es que xavals,el sofriment que s'experimenta en quedar-te pillat a sobre el bolo,amb l'orella enganxada a la roca sense veure un cap de fava del que s'està coent darrera teu ,arquejant de no se sap què(plans),i a molta distancia del terra...encisa!!.

Ja m'he perdut...Ah si,parlàvem del X-Tone.Més informació a la Desnivel(estaven per totes bandes!).

Gelbe Mauer...

2008-03-26T20:48:00.013+01:00

Mitjans dels anys 90.
A la zona dels tres cims de Lavaredo encara no hi havia cap via oberta amb caràcter esportiu...L'escalada predominant doncs,era la d'aventura,amb molts pocs ancoratges fiables per permetre gaudir del gest.Havia estat sempre,una escalada marcada per un caràcter auster i seriós.
La norma i regla "no escrita" però acceptada per tothom era aquesta,punt.

L'estiu del 96 una parella d'il·luminats,(el Kurt Albert i l'Stefan Glowacz) van fotre's al cap la idea d'obrir una nova via a la paret sud de la Cima Piccola,una mica a l'esquerra de la famosa Aresta Groga.
Aquesta penya,volien demostrar que el plaer del gest era possible en aquesta roca tant dolenta i podrida.No ho van fer de qualsevol manera per això.Perlen vor die Säue va ser oberta per sota,amb les reunions equipades amb dos parabolts i xapa homologada,i al menys un bolt més cada quatre metres als llargs.

I ja teníem la polèmica plantejada.El nom inicial (Perles per als porcs) va corrompre les entranyes del més clàssics de la conrada,els guies del Tirol del sud,per a entendre'ns.Aquest nom fent referència a la filada brillant de bolts(perles),era una clara provocació per aquesta gent,que pensaven que aquesta nova via contradeia la tradició dominant al sector.
La pressió va fer que finalment els monstres Kurt i Stefan,canviessin el nom.Mur Groc (IX-),en clara al·lusió al color que pren la paret quan és il·luminada pel sol.

Una curta aproximació,orientació sud i les bones assegurances que gaudeix o "pateix",segons es miri,fa d'aquest tros de paret,un dels més repetits.
Això,si hom és capaç de fer aquestos graus amb les xapes distanciades,i per tant,passos obligats,en terreny alpí i amb una roca tant "agraïda"!.

Aquí teniu als cracks en qüestió treballant-se l'apertura....

Potser el meu benvolgut amic el maki,voldrà afegir-la a la seva llista de tàpies pendents per aquest 2008!!.

Xafant merda...

2008-03-19T20:39:00.007+01:00

Seguint la moda de buscar excuses per celebrar qualsevol cosa,avui toca recordar al lector assidu i pacient,l'efemèride.
Avui dia del meu Sant, (no el celebro,però i què?)fa un any que vaig decidir-me a crear la pàgina personal que esteu llegint en aquestos moments.

Han passat unes quantes coses,i...pràcticament cap de bona.Jo seguiré aquí al peu del canó,esperant a que el vent bufi a favor.O al menys,no ho faci en contra.
No donaré detalls,penso que no seran d'interès per ningú.Llegint l'encapçalament hom entén que sobren comentaris addicionals.

La part positiva?...haver iniciat a l'edat en que Bonatti deixava l'Alpinisme aquesta meravellosa activitat i haver conegut gràcies a això, a tots els que formeu part d'aquest món de bojos.
Els escaladors...

Fins la pròxima entrada...

La Por...

2008-03-15T16:41:00.006+01:00

-Inquietud, angúnia causada per l'amenaça d'un perill. Recel, aprensió de que passi alguna cosa que no desitgem.-
Aquesta és una de les moltes definicions que podríem trobar al respecte, a mi ja em val.

Però el que més por produeix és allò que desconeixem.
Un exemple. Tenim por a conduir un cotxe?... segur que no, i això que objectivament és més perillós circular per carretera que escalar. Be que ho sabem això!.

En l'escalada, un terreny que no ens és habitual i que incorpora perills objectius, es multiplica la possibilitat de que aparegui aquest sentiment. Qui no ha patit el neguit provocat algun cop per un ancoratge que se'ns queda més lluny dels peus del que voldríem?. Els sentits es disparen i aguditzen de tal forma, que el plaer de l'activitat o l'encadenament de la via queden en un darrer pla.

L'objectiu d'un programa de tractament de la por, consistirà bàsicament en aprendre a controlar aquest sentiment auto limitant. Tenim que aconseguir que no es converteixi en un obstacle que limiti el goig d'escalar, i serveixi d'altra banda, per ser capaços d'analitzar objectivament els perills i les situacions pròpies de l'esport.
Només així millorarem els resultats i les sensacions a llarg plaç.

Hi han un bon grapat d'estratègies en multitud de manuals, pràctica imaginada i en viu, estratègies cognitives, control de la respiració, seqüència de relaxament progressiu, visualització, etc.

Però cap d'aquestes tècniques serviran gaire, sinó ets tu, qui pren consciència de que hi ha un "factor por" que limita greument la teva performance.
Com a que les desgràcies mai venen soles, aquest sentiment es retroalimenta. De manera que un excés de por no justificat, provoca un rebuig o evitació de tota situació que pugui fer-lo aparèixer de nou.
L'escalador perd la motivació tant necessària per millorar i gaudir de l'activitat. Acaba oblidant-se del per què escala, busca excuses per no fer això o allò. Practica cada cop amb menys assiduïtat, i en molts casos, acaba deixant-ho.

Ufff, quin mal rollo!.

Un cop més, esteu atents per detectar a temps qualsevol signe o indici de que hi ha quelcom que obstaculitza o limita l'aplicació de tot el vostre potencial a la roca. I després, a més d'estar atents i ser conscients... busqueu la solució!.

Autoconfiança...

2008-02-21T09:53:00.007+01:00

Maria i Etna arriben a un sector d'escalada nou.Suposem que el grau màxim escalat per Etna és 6b,Maria(que és punyetera) porta la guia. A Etna li crida l'atenció una bonica via vertical que des de terra sembla:ben equipada i mantinguda en les dificultats.Pensat i fet. Deixen les motxilles a peu de via,Maria localitza la via en qüestió i la solta...
- és un 6a+ -
Etna no ho veu clar,però avui s'ha proposat no buscar excuses.Fa temps que no escala a vista,i en té ganes.
"Maria ha parat la trampa...el que no sap la víctima és que la ruta triada és un 6b+."
Una bona estona després,entre renecs i esbufegades vàries,la noia encadena la via.

Les expectatives pròpies en relació a l'escalada es poden manipular en benefici d'un mateix.Com?,l'exemple del conte és una forma de fer-ho.Etna tenia unes expectatives d'encadenament altes,no hi havien dubtes sobre la capacitat pròpia per fer allò.El grau estava per sota del seu nivell màxim,era possible encadenar-la a vista!.Sense saber-ho havia optimitzat al màxim la sensació d'auto eficàcia per desenvolupar el repte concret.

Això és aplicable també a l'escalada de llargs.No ho farem de forma conscient i punyetera com ho va fer la Maria.Llegiu,llegiu...

Esteu a peu de la via,amb cinc llargs per endavant.Mireu i remireu el croquis no gaire detallat i sembla ser pel que diu el paper i la informació rebuda per un repetidor anterior,que el llarg dur és el quart.
Vosaltres es clar,us centreu i prepareu per aquesta tirada.Comenceu a escalar de primers i arribeu a la 3ª reunió havent encadenat amb moltes dificultats tots els llargs inferiors.
Però...que passa si resulta que les últimes tirades en realitat les trobeu senzilles i llavors us adoneu que el crux de la via era tota la tercera tirada?.

Anem pensant en aquestes qüestions...segur que a tots nosaltres ens ha passat algun cop.Per què no utilitzar això com una mètode més d'entrenament?.

Les models no es diuen Etna ni Maria.Espero sàpiguen perdonar-me,però la foto venia que ni pintada!.

Alguns comentaris post-encadenament

2008-02-17T19:46:00.013+01:00

Quin mati.
Vagi per endavant que estic molt content de la jornada de fanatisme i bon rollo viscut avui al sector. Les línies que un dia van ser imaginades per qui escriu s'han fet realitat, estan ja gairebé encadenades. La temptació de tallar nous cantos ha estat vençuda. Tenia molts dubtes sobre què fer en alguns trams de via. És ben cert però, que molts d'aquestos "llocs on posar els dits" han estat arreglats per afavorir l'apretar a consciència, i sobre tot, evitar abrasions, talls, i lesions desagradables.
Crec sincerament que aquesta nova etapa que he iniciat (forçat en gran mesura, pels problemes físics, lesions i sobrecàrregues) és apassionant, i obliga a aprendre coses noves en cada via creada i ser flexible per acceptar crítiques. La feina de l'equipador es feixuga, i més difícil del que hom es pensa. Cal decidir un bon grapat de qüestions respecte a.: les línies a seguir, l'equipament a utilitzar i en quina quantitat, i sobre tot, quin caràcter vols donar a les vies proposades.

Es aquí on més pedagogia toca fer, i per molt esforç que s'hi posi... sempre hi haurà gent que no t'entengui.Sigui per H o per B, sempre és així.
Els que em coneixen saben que valoro per damunt d'altres conceptes, el "Gest atlètic" que comporta aquesta meravellosa activitat. També saben, que l'escalada que m'agrada és gestual, no exposada ni compromesa.
Que ningú no s'equivoqui. No barrejo mai la velocitat amb el tocino (allí on no arribo per falta d'experiència, ho intento suplir amb la lectura i estudi dels grans alpinistes i escaladors). Sé que hi han d'altres filosofies ben diferents a la meva, i així té que ser. Jo mateix, n'aplicaré d'altres ben diferents en altres moments, pot ser tan sols dependrà d'una decisió presa (conscientment o no) en el mateix moment d'arribar un altre lloc. Aquesta gran diversitat de matisos i opinions és el que em va atreure a l'escalada fa uns cinc anys, i va ser la culpable que deixés de banda altres activitats esportives de muntanya que durant 18 anys havia practicat amb la mateixa passió que ara dedico al trepar.

Felicitats a TOTS els que heu participat i contribuït encadenant o no, a fer realitat aquest petit projecte personal d'equipament... no donaré noms, per que és lleig fer-ho.
Jo mentre, seguiré buscant aquella línia perfecta (tot i sabent que no existeix) per escalar, equipar o senzillament seguir somniant...

Noves vies a L'Ermita...

2008-02-13T00:08:00.061+01:00

Holaaaa...He improvisat unes ressenyes casolanes de les noves vies equipades a l'Ermita d'Ulldecona...per anar fent boca.Hi posaré algun petit comentari de cadascuna.També he inclòs una vista general del sector amb les localitzacions exactes de les vies,que detallo a continuació:

Superat per la logística,està a sobre mateix del campanar de l'ermita,inici fi de placa,el pas clau està al final.Recte pel desplom,sense tocar el morter marró.Ma esquerra al filo romo,dreta als romos de dalt del bony.No val a escaquejar-se per l'esquerra.6c?

La Tufa,fineta.Comença mà esquerra en regleta vertical i ma dreta regleta diagonal,peus precaris fins tercera xapa,després bon canto però llunyà.6b+?

A la dreta del pi,via de placa molt equipada degut a que em vaig trobar un parabolt vell quan ja tenia decidit on posar els nous.5 ancoratges,per disfrutar.6b?

Lo Bombo,una mica rebuscada.Entra pel diedre,posa't a sota el bombo...i recte per damunt.No valen escaquejos a dreta o esquerra!.6a+?

Tic,Tac,continuïtat sobre bon canto,però una mica desplomada.Se surt sense tocar la fissura evident de l'esquerra.La roca entre el segon i tercer seguro és delicadeta.Sembla que encadenes,però entrant a la R vas petadíssim.No estic gaire content de com m'han quedat les dos primeres xapes,però la via és excel.lent.6b?

Directíssima,aquesta no és més que una variant directa d'una via que va en diagonal esquerra-dreta(La Fea),he aprofitat la R .No us perdeu l'excel.lent pas de banyera que hi ha entre les dos últims bolts.No aneu a la llastra de la dreta,no és del tot sòlida.Tampoc estic massa content de com m'han quedat les dues primers xapes(que hi farem!). 7a+?

Etna,comença agafant tota la xorrera.Segueix l'aresta esquerra del gran desplom taronja,per entrar a l'alçada del tercer seguro a una bonica placa.Ull amb la qualitat de la roca entre el segon i tercer parabolt!.6b+?
És el pas previ per equipar la propera via que travessa tota la impressionant visera daurada.

Més lluny del que sembla(*), per fi he pogut fer realitat el meu gran projecte personal a l'ermita.La via recorre en diagonal el gran desplom taronja,sempre buscant el poc canto que hi ha.Vaig estar temptat de picar dos cantos,però finalment he decidit deixar-la el més natural possible.El temps dirà si l'encertat o no.Gran dinàmic d'entrada a bon canto des de mà esquerra i peus precaris.Sector central de continuïtat amb un descans al mig precari,per sortir cap a l'última xapa mig en aresta esquerra i nul canto de mà dreta.Entrada a la R agònica!.7a?

Vinga Maestro!!,a falta de pujar una mica totes les Rs del sector(tinc el beneplàcit de l'equipador),aquesta última completa un dels millors sectors de la zona,Sector del mig.La posició del primer parabolt ha estat condicionada per la mala qualitat de la roca.Cal anar en compte fins el tercer seguro,lloc on millora el rocam i s'inicien les dificultats,pas a bloc pel bombo amb poc canto i peus de mestre.Espereu a xapar el darrer ancoratge una vegada superada la dificultat,i aneu atents fins la R.7a?

Tu Tries!!(*),L'esperó del Sol reb una nova via (Desplomada fins al final)que a més,té dues opcions per ser escalada.A partir del segon parabolt la via pren dos camins clarament diferenciats;
-A Babor,Xapant TOTS els bolts(inclosa la R) amb la mà dreta és una via assequible.6a+?
-A Estribor,Si els xapes TOTS(inclosa la R)amb la mà esquerra,la cosa es complica.7a?
Hi ha una tercera opció pensareu...anar amb les xapes al pit i xapant-les alternativament,no?.Doncs si...feu el que vulgueu.

Amén,en Hebreu aquesta paraula significa entre d'altres coses,"és desitjat".Aquest troç de paret de 5 metres que quedava lliure entre dues vies mítiques del gran Sebastià Colomé demanava a brams ser equipat.Lleugerament desplomada en la seva totalitat,augmenta la dificultat conforme guanya alçada,per acabar superant un sostret amb un atlètic pas de bloc just abans de xapar la reunió.6c+?

Gordo Cabrón, via que completa (juntament amb La Fea i La Directíssima)la placa característica d'aquest totxo vermellós.
Inici i final dur sobre bidits i hueveres vàries,tram central amb l'onada típica del totxo,també present a les vies veïnes.6c?

Mini Jo, placa-espoló ben plantat a la dreta mateix de La Tufa.Moviments precisos d'equilibri sobre bidits i regletes .Eviteu la fissura de la dreta a l'inici,i el diedre de l'esquerra al final. 6c?

Fet diferencial,acaba l'esplèndida trilogia apareguda al totxo rovellat.El mateix tipus de sortida que les seves veïnes Directíssima i Gordo Cabrón,però amb la subtil diferència de que busca a la seva part superior la major verticalitat de l'espoló dret.Eviteu la llastra que teniu a l'esquerra.(tot i que cada cop en queda menys)
El seu nom fa referència al fet distintiu respecte les vies properes,és un xic més llarga...i té un bolt menys.6b+/6c?

Quins Collons!!,magnífica escalada que recorre la aresta sud-est del desplom taronja,on estava fins ara soleta,la via Més lluny del que sembla.
Sortida en placa desplomada per agafar de seguida,l'aresta-placa amb mà i peu dret .Moviments tècnics de taló dret,aguantant la "porta oberta" que es crea durant tot el trajecte.
Entrada dura a la R,ull amb l'últim xapatge!.7a+?

Agafa la Pinza,característiques semblants amb la seva veïna "superat per la logística",amb la que comparteix reunió.Pas de placa força més difícil,no anar-se'n al diedre de la dreta.6b/6b+?

Peus de plom,tecniquíssima ruta plaquera a l'inici,per superar al final un marcat sostre horitzontal pel mateix centre.Poc canto (placa)a mitja via , i moltíssim al sortir del sostre.Atlètica.7a/7a+?

Pela este préssec,la via del sector amb menys xapes.Ull amb el primer xapatge,és fàcil,però si ets dels que medeix menys d'1,70 metres,patiràs.Si no et veus capaç,deixa-la per un altre dia o munta algun sistema per prexapar-la des de terra.7a+?

Alejos,antiga via d'autoprotecció recuperada. s'ha modificat el recorregut final per fer-la més vertical i mantinguda.He posat una reunió casolana per no desentonar amb la resta de via.Bona roca per posar peces al gust. V+/6a?

Bon viatge,com la resta de vies properes,inici dur de veritat.La via busca l'excel.lent placa gris,plena de cantos de totes formes.Després de xapar el primer parabolt he deixat una variant directa per la fissura per practicar l'autoprotecció.Xapar la mateixa R en acabar. 6c?

(*) Nota de seguretat:

Voreu que he posat un parabolt a terra just a peu de la via Tu Tries!!.Abans que el company que escala arribi al segon parabolt,Xapeu-lo amb una baga i mosquetó de seguretat,com si fora una reunió.La idea és protegir d'una possible caiguda a la cordada en cas de que el primer saqués abans de xapar el segon ancoratge i la corda de l'escalador sortís de la cinta express...Això passa!.

No us feu els valents i cureu-vos en salut.Una vegada l'escalador a xapat el segon bolt solteu-vos (si voleu) i recreeu-vos amb l'espectacle!.Feu el mateix a la via de l'esquerra(Més lluny del que sembla),no trobareu cap parabolt per que hi ha un super pont de roca a la base de la via que compleix de sobres la funció.
Salut i a tibar...

La zona de confort...

2008-01-06T21:25:00.000+01:00

Avui dia de Reis,i aprofitant que m'han regalat un teclat nou(va de conya),explicaré un parell de cosetes de fàcil aplicació i que ens faran prendre consciència d'algunes actituds no del tot positives en la pràctica diària de la nostra activitat.
Una manera d'explicar el que ens passa als escaladors quan afrontem qualsevol repte(sigui físic o psicològic),és fer-ho mitjançant gràfics,dibuixets i/o diagrames.

També deu ajudar el fet,de que en qualsevol article que s'escriu,és interessant d'afegir algun element visual entre tanta lletra,per fer més llaminer l'escrit i no foragitar al lector poc pacient.

Anem a pams.
L'àrea compresa al cercle més petit,pertany al potencial del que ja ets conscient,es a dir aquell grau en el qual ets sent confiat i tranquil.Aquesta zona representa el grau que ets capaç de fer amb relativa facilitat.
La zona concèntrica-externa compresa entre les dues circumferències,és aquell espai incòmode i de risc,on el repte és màxim.El grau on no estàs acostumat a moure't.
La circumferència petita és la línia que delimita la zona de risc,i representa la resistència psicològica que experimenta tot escalador a abandonar la zona de confort.
Lo desconegut.És la zona exterior al dibuix(i que seguiria pantalla enllà),aquesta zona no és accessible per al risc concret que ens serveix de model.
I les fletxes?...En hi han de dos tipus,la que va cap a l'exterior representa el desig d'aprenentatge i millora.Tots el portem a dins.
Tanmateix la que neix del desconeixement i finalitza a la zona de confort té un efecte ben diferent,produïda per la por(necessària per no matar-mos fent solos integrals),et limita i retrau.

Si la nostra intenció o (atenció centrada en l'activitat) és un compromís al 100%,valorarem seriosament el poder de l'aprenentatge.Només obtindrem coneixements nous,trencant la barrera de resistència existent entre la zona còmoda i la zona de risc,provant vies que ens suposin reptes nous i intensos.En aquest procés continu i repetit,expandirem al mateix temps la vella zona de confort cada cop que experimentem la incomoditat d'abandonar lo segur i familiar.

Aquest procés d'aprenentatge,repte i búsqueda de la perfecció,és el que et farà ser més bon escalador...

Posicionament...

2008-01-03T12:52:00.001+01:00

Us proposo fer uns exercicis d'imaginació fàcils, fàcils!... per acabar reflexionant una bona estona.

Heu acabat d'escalar i esteu asseguts al voltant d'una taula, prenent unes quantes cerveses amb els companys...
De què parlem?, normalment d'escalada no?.

Quina tonteria d'exercici, la fotografia és prou explícita, crec jo.

Vinga va, al que anàvem... tota aquesta introducció l'he escrit per donar una nota de color a l'entrada, i de passada fer-vos la segona proposta, aquesta sí, una mica més interessant (o no, vosaltres jutjareu).

Ara imagineu la nova situació. Arribeu a un sector d'esportiva familiar i conegut, us crida l'atenció una via que ha estat oberta fa poc, no sabeu el grau i és tant nova que encara ningú l'ha provat. Per tant, no hi han cleques de magnesi enlloc.
Hummm, alguna cosa us diu que sou capaços d'encadenar-la, us sentiu prou forts física i tècnicament per arribar a la cadena. La via és a més, xula, i sembla ben equipada.
QUINA TEMPTACIÓ! -penseu-
Arnés ajustat, el nus d'encordament ben pentinat i els peus de gat de les grans ocasions posats. Comenceu.
El desplom és mes acusat del que semblava, i els forats no son tant agraïts com voldries, però que cony!, has vingut aquí per tibar i intentar treure-la a vista. Un parell de xapatges un pel forçats, fan que comencis a esbufegar massa aviat. Arribes al que sembla ser el pas clau de la via, t'ho penses una mica, i veient que vas massa lent te la jugues fent un dinàmic menys estètic del que voldries però que resulta ser efectiu. Xapes l'ultim parabolt, l'ansietat provocada per la possibilitat real d'encadenar fa que aparegui la moto a la cama esquerra... Aguantes, respires fons i ho dones tot en un darrer bloqueig estàtic de braç dret, amb un peu molt alt.
Surt a la primera. Ufff, tinc les mans xopes només pensar-hi!.

Anem al gra. Quin criteri uses en aquest cas, per graduar correctament les dificultats?.
D'altra banda, ets completament normal (es a dir, alçada, complexió i envergadura dintre la mitjana). Això per tant, no és un condicionant del tipus morfològic, que afecta força "la percepció de les dificultats" a l'hora de fer una proposta a l'equipador de torn!.

Deixeu d'imaginar, i comenceu a cavil·lar. És per mi del tot necessari, una vegada escalada una via "a vista", el reflexionar (consultar-ho al coixí és una opció) i ser crític sobre la activitat acabada de realitzar. Un anàlisi de tipus extern (veure't a tu mateix escalant la via des de la posició d'un espectador), ajuda força a reconèixer errors.
Segur que alguna seqüència utilitzada durant l'intent "a cegues", és força millorable en repeticions posteriors. Pregunta a l'assegurador, probablement t'indicarà "cantos" evidents que tu, embogint enmig l'àrdua batalla del "ara o mai" has obviat.

Has estat massa temps sucant magnesi de manera innecessària?.-
Calia estirar-te tant, bloquejant i arquejant els dits, per xapar aquell parabolt massa llunyà?.-
I la gestió de les velocitats entre seccions de la via, han estat les òptimes?. Potser anaves massa lent a la zona més desplomada i en canvi semblaves embogir en llocs on segur, es podia reposar!!.

Cal sincerar-se sobre aquestes qüestions i d'altres més subtils com ara el control de la respiració, clau en vies de continuïtat. El pensar (error molt comú) que la via va obligatòriament per la línia marcada per les xapes, "fugint" de preses laterals evidents (situació provocada en part, per la excessiva proximitat entre vies).
Un segon, o tercer pegue, per optimitzar seqüències, la comparació amb d'altres escaladors a l'hora de fer la mateixa via, descobrint solucions novedoses, i el consens final entre un gran nombre de pretendents reeixits amb èxit, crec és la fórmula menys errònia per dir com de difícil és pujar-hi.

Per afegir més llenya al foc. Seria una opció vàlida graduar la via considerant per consens, la sèrie de moviments (com la del croquis) més senzilla u òptima per realitzarla?.

Que consti que volia fer una entradeta breu,però una cosa porta l'altra i... hi han coses que no tenen remei.

Complicitats...

2007-12-20T17:44:00.001+01:00

Segur que l'Yvon Chouinard no pensava l'any 1957 quan va anar a la "xatarreria" per comprar una forja de carbó de segona mà,una enclusa de 60 Kg i un bon grapat de malls i estris varis,que uns anys més tard seria el flamant fundador d'una gran empresa...
- Volia fabricar-me el meu propi material d'escalada,ja que estàvem començant a pujar les grans parets de Yosemite,ascensions que duraven uns quants dies i requerien de centenars de pitons! -.
Així de senzill va ser.
Prompte no va donar abast a les comandes dels companys americans,i l'any 1960 contractar els primers empleats.Deu anys més tard,Chouinard Equipment(així es deia l'empresa),s'havia convertit en la distribuïdora de material d'escalada més gran dels Estats Units.
Aquest visionari va adonar-se'n després d'un viatge al Peak District britànic,de que la roba dels escaladors Yosemítics era inapropiada i poc específica per l'activitat.
El 1973 crea la imatge d'un silueta de pics dentats del grup del FitzRoy...Havia nascut Patagonia,marca de roba amb identitat pròpia dins de Chouinard Equipment.
Afinals dels anys 80,degut a problemes legals,Chouinard Equipment Ltd. va optar per presentar una demanda de fallida,per donar temps als treballadors a comprar la companyia i traslladar la seu social a Salt Lake City.
Així va néixer un altre gran fabricant de "hardware" per l'escalada...Black Diamond.
I fins aquí puc escriure...Aquest és el meu petit homenatge a un dels precursors,culpable en part,de que nosaltres estem tan segurs i tranquils cada cop que tanquem i obrim un mosquetó,ens pengem d'un ganxo,posem un pitó...o endinsem un Camalot a la fissura de torn.

El títol de l'entrada no és meu.L'he agafat d'un article del Ferran Latorre escrit al numero 215 de la revista Vertex,el d'aquest mes,vaja.
Com a que és possible que no entengueu gairebé res...Us proposo un joc,busqueu aquest exemplar i llegiu l'article,segur que llavors us quadraran els comtes.

La foto està feta l'any 1966 al taller de Ventura(que encara existeix),amb els primers empleats.
Per cert,Yvon és el tercer començant per la dreta.

Ara que venen els Reis....

2007-12-18T14:03:00.000+01:00

Si sou de la classe de gent que aprofiteu aquestes dates per regalar coses més útils que el típic Pack pijama-colònia,llenço a la xarxa una proposta...Futurista!.
Que jo sàpiga,encara no està pels comerços,però si us plau,si teníeu decidit regalar o regalar-vos aquest famós estri d'assegurament per a doble corda...espereu una mica,compreu-vos qualsevol altra cosa i esteu a la guait, per què sembla que aquesta gent,han solucionat part dels defectes de l'anterior versió.

Com sé que no podeu suportar més temps la incertesa...

TA TXAAAANNN!,només per a fanàtics de la marca:
http://es.youtube.com/watch?v=GSkI063hNT8&NR=1

Mea culpa...

2007-12-14T09:38:00.000+01:00

Quan entro en un blog,m'agrada llegir continguts interessants i originals,ben escrits,que m'aportin alguna cosa,em facin riure i no siguin massa extensos.
Doncs...jo no he complert quasi bé,ni una sola d'aquestes premisses!.
El que exposo en aquesta foto afecta al nostre amic el 8,però seria aplicable a qualsevol aparell on el forat d'ancoratge als mosquetons fora d'un diàmetre semblant o superior.

Espero que la imatge sigui prou aclaridora i complementi el que explico en l'anterior entrada.

Sou maniàtics de la seguretat?

2007-12-13T19:27:00.001+01:00

Si heu contestat afirmativament a la pregunta de l'enunciat,MILLOR DEIXEU DE LLEGIR.

Per als que s'han quedat,estaria be que sabéssiu que això pot passar per exemple,quan un escalador de... posem-hi 78 Kg,està rapelant i decideix frenar de cop a meitat d'una tirada, havent-se posat el descensor malament a sobre el mosquetó de seguretat corresponent.
Sembla ser que en aquest cas,si genera una força 1,1 vegades el seu pes,es a dir, uns 86Kg ,el nas del connector...trencarà la rosca de seguretat.
No cal ser una lumbrera per imaginar-se el que vindrà després!.

Curiositats...

Hem tocat fons...

2007-12-01T00:22:00.003+01:00

Si la memòria no m'ha traït, el darrer exemplar va sortir el mes de juliol passat. Tenint en compte que suposadament la sortida al mercat és bimestral, podreu entendre, deduir, sospitar, témer, fins i tot intuir, que a la redacció d'aquesta publicació les coses van maldades!.
Soc subscriptor de les dos revistes germanes de l'editorial mare(Desnivel), i em produeix pena el veure com aquesta,va perdent a pressa feta el nord, (si es que mai n'havia tingut).
No entraré a comentar continguts, extensió, rigor o idoneïtat dels articles inclosos al sumari de la present edició. Crec que el simple fet d'haver-me decidit a escriure una entrada denunciant la situació, és suficient.

Be xicots, només ens queda el consol de pensar que els pròxims números de la ¿revista?¿pamflet? ¿tríptic?, seran significativament més interessants. O estaran més ben fets i/o al menys, tindran continguts més a l'alçada del que s'espera d'una publicació seriosa, que darrerament sembla estar passant temps moooolt difícils.

Això està chupat...!

2007-11-29T23:00:00.000+01:00

Després d'haver comprat i utilitzat durant un temps,aquest fabulós assegurador americà per corda simple,resulta que faltant un full d'instruccions d'ús adjunt al producte...estava utilitzant-lo malament!.
Ara que havia fet un bon grapat de pedagogia entre els mes propers,convencent-los de les avantatges en suavitat i fluïdesa respecte la competència gala,resulta que estava fotent la pota fins el coll.

Si xicots,un mai no sap per on li cauran les bombes.

Tenia la sensació de que hi havia alguna cosa estranya en el funcionament de l'aparell,una manca de suavitat en el moment de despenjar als companys des de la reunió.Era complicat,de vegades,alliberar la corda una vegada sotmesa a tensió.
Per fi em quedo tranquil,sabent que no vaig errar la compra.Tot era conseqüència de la ignorància...La meva!.

Cliqueu a sobre l'enllaç,i entendreu el que us explico;
http://es.youtube.com/watch?v=G9MjVdR4j8Q

Ara que ve el fred...TESTOSTERONA!.

2007-10-14T09:38:00.000+02:00

La gent apassionada pel bloc,sap que comença a ser hora de treure els matalassos del fons del rebost,i omplir la motxilla dels estris propis de l'activitat,(algun raspall,la bossa XL de magnesi,petita farmaciola per ferides insidioses,etc..).Sembla haver un rellotge intern que avisa de la arribada imminent de canvis meteorològics propicis,per gaudir pujant compulsivament a petites pedres.
La meteo permet disfrutar al màxim d'aquest joc:dies més ventosos,més freds,poca humitat ambiental,i menys hores de sol.Pots sortir la nit anterior,aixecar-te tard,i apurar les sessions d'alta intensitat,fins que la nit obligui a deixar-ho,sabent que tant sols recollint estris i caminant una estoneta,trobes ràpidament el caliu del vehicle propi i la posterior visita "reconstituent" al baret de torn.
Com sempre,us he llençat tota aquesta parrafada introductòria una mica tediosa per explicar,ara que s'inicia la temporada,com gestionar adequadament les sessions,descansos i recuperacions,per optimitzar al màxim cadascun dels dies que dedicarem des de ja mateix,al bloc.

Abans,una (breu?) explicació del perquè de tot plegat!:
La majoria de tractats sobre la supercompensació i l'augment de la força màxima durant una sessió d'entrenament diuen que aquesta,té que seguir uns ritmes,i sobretot ha de tenir una durada màxima de entre 60 i 90 minuts.Hi han dos factors limitadors i que expliquen aquesta afirmació:El psicològic i el hormonal.Sobre el primer,nomes dir,(igual més endavant m'animo a fer un article especific) que un augment del stress psicològic durant una sessió,quan aquesta s'allarga massa,força a l'organisme a alliberar cortisol.
Si,i què?...-Direu-
Aquesta substància,i l'altra(la testosterona),son hormones.
AAAAh,i què?... -Tornareu a dir-
Ummm,testosterona i cortisol.
Saber com aprofitar-se de les avantatges que genera la 1ª,i ser conscient en minimitzar els efectes negatius que comporta la 2ª,és la clau de tot el procés!.
En definitiva:
El bo,la testosterona,apareix quan l'estímul de l'entrenament supera el 85% de la intensitat màxima i és poli articular.Això es exactament el que passa quan intentem blocs al màxim de les nostres capacitats.A saber;creixement muscular,millor recuperació post-entrenament,millora de la acció dels neurotransmissors(més força-velocitat),i accelerament de la conversió de fibres lentes a ràpides.Però cuidadin!,aquesta substància es segregada de manera pulsàtil,es a dir,no constant.El màxim arriba aproximadament,als 30 minuts desprès d'iniciar-se l'activitat,per anar davallant fins a un punt en que és desfavorable per l'entrenament.Passats 90 minuts,mes val deixar-ho córrer,descansar i esperar 45 minuts més,per iniciar nous "atacs" a la pedra en qüestió!.

Ull,un excés de testosterona tampoc és bo!.

I per què passa això?.
El dolent,el cortisol,(Recordeu?)apareix juntament amb l'stress físic,mental i emocional que provoca una durada excessiva de l'entrenament al màxim nivell.Aquesta hormona,és catabòlica.Es a dir,s'oposa als efectes beneficiosos de la testosterona.A saber,part 2;Ruptura de proteïnes musculars,alliberant aminoàcids a la sang,que obliguen al fetge a sintetitzar glucosa per obtenir energia.Per tant,dilatant innecessàriament l'activitat,aconseguim en realitat,un efecte invers al desitjat...Posar-mos forts!.

D'acord!,ja sabem molt sobre això.Com ho apliquem a la jornada de bloc?
El secret podria ser,assumir un compromís entre:Repartir la jornada en varies sessions de màxima intensitat(a tope) d'una durada inferior a 1 hora,separades per descansos(actius o no) de entre 30 i 40 minuts.Pots aprofitar per menjar,riure del company més proper,caminar i per què no...intentar "intimar,o aprofundir rel.lacions" amb aquest/a escalador/a que tanta patxoca et provoca.

Per acabar (que ja va sent hora),recorda;Si la teva sessió d'entrenament(o bloc),a màxima intensitat,dura més d'una hora seguida,estàs fent amics,però no estaràs entrenant...Tu tries!.

Si ho diuen ells...

2007-09-24T20:20:00.000+02:00

...m'ho tindré que creure!.

Després de 3 mesos i mig de patiment,una inmobilització inicial de 17 dies,analgèsics antiinflamatoris(AINES),especulacions,traumatòlegs,diagnòstics contradictoris,(tenosinovitis,capsulitis interfalàngica,rotura parcial de politja A2,ganglió vaina tendinosa en politja A1,possible patologia reumàtica,etc)i molt de dolor,desesperació,ansietat,sofriment mental i físic...(pobret,quina pena),resulta que la darrera de les dues ressonàncies magnètiques fetes a la meva pobra maneta(demanada per un cirurgià),diu que no tinc cap lesió!.
La teràpia?...paciència i mes paciència,anar poc a poc i esperar que el pas del tems ho sani.

Han acabat els dies de silenci a peu de via,nomes trencat per l'obrir i tancar dels mosquetons,de la falta de xirigota,disbauxa i fotesa.La fi de tenir tant sols per companyia l'amic uns metres mes avall,la fi del silenci buscat,que afavoreix la introspecció i concentra tota la nostra atenció en l'activitat!.
En resum,ja torno a ser aquí xicots.I això és important(al menys per mi),ja que la llum al final del túnel,llunyana encara,apareix davant meu.

Pensareu -quin cuento tens,Josep!- llegint l'informe mèdic de l'encapçalament.Però creeu-me si us dic,que la merda que hom s'ha empassat,no li desitjo ningú.Per bord que pugui ser...

Invàlid...

2007-09-17T16:41:00.000+02:00

No ho dic jo.
Està escrit en una versió que volta per casa del diccionari de l'enciclopèdia de la llengua catalana,i que defineix aquesta paraula com:"Dit de la persona que té un defecte físic o mental que la impossibilita d'acomplir amb la seva tasca".

Sembla per tant,que toca dedicar-me a d'altres menesters!.I és aquí on inicio aquesta entrada,obligat per la inutilitat funcional de la meva mà dreta(si es que encara ho és, meva).
Bé,aquest dissabte i a resultes d'una conversa mantinguda durant la setmana amb Toni Bailach,vam decidir dedicar la jornada i les forces,a conèixer una mica més el nostre massís.I com a que un servidor te fòbia,mania,mandra i pateix de migranya quan pensa en dedicar un dia sencer "solament" a caminar per la muntanya,decidim democràticament fer alguna cosa diferent.

Aquesta "cosa diferent", combina l'ascensió a la Torreta del Montsià per un itinerari directe, exigent i insòlit, amb el descens de l'abrupte vessant marítim de la serra del montsià per una ruta equipada per rapelar fins a 10 llargs.Es una activitat amb ambient assegurat.
Això que queda tant bé,no és del tot collita pròpia,està tret(i personalitzat) de la ressenya original,però queda molt xulo!.

Es una ruta circular amb sortida-arribada al pouet d'antó,resseguint la pista que corre paral.lela al barranc del codonyol.Des d'aquí seguim el corriol senyalitzat amb marques verdes,passant pel mal pas de rialla,i acabant al cim de la torreta,punt culminant de la serralada,amb 765 mts.
Cal dir que la pujada és dura,les vistes sobre la badia i el mar,escandalosament boniques,i la imatge de les parets que anem deixant al nostre pas,a dreta i esquerra...bé,jutgeu vosaltres visitant la direcció següent:
http://musdatura.blogspot.com/
Hi trobareu unes quantes mostres del que explico!.

Curiositats;
Amb una corda de 60 mts(semi estàtica),n'hi ha d'haver prou.La ressenya diu que hi han alguns ràpels de mes de 30 mts.Però jo no els vaig veure enlloc.Si porteu mes llargada(o dues cordes),podrien empalmar-se algunes tirades,a fi d'escurçar horaris i estalviar-se maniobres amb el material.Ull amb el tram de corriol-crestall que lliga el ràpel de l'R8 amb la R9.Està perdut,ple de malesa i mal senyalitzat.
Per acabar,una vegada heu fet tots els ràpels(R11),per tornar al punt de partida,seguiu de nou un corriol,també amb senyals verdes(que originals!)que us deixarà davant dels vehicles.
I colorin colorado,el palizón ha terminado!.

Que vagi de gust!.

Ja tocaba...

2007-09-07T16:18:00.003+02:00

Quin avorriment de blog, està com l'amo; apàtic, inactiu, més parat que un escalador enfrontant-se al pas clau de la via, i amb l'ultim parabolt ben lluny dels peus... I es que encara que hom no vulgui, el mal estat de salut que estic patint (no em refereixo tan sols al dit), fa que la motivació general caigui en picat. (i aixo afecta a totes les altres activitats).
Au, deixant els mal rollos a banda, aquí hi poso aquesta entradeta... fàcil, fàcil d'escriure, llaminera de llegir, i senzilla d'entendre.

Si no fora per que el firmant del blog, li agrada estirar-se en l'escriptura més del que es aconsellable i sa, el títol més idoni per l'entrada d'avui, haguera estat...
El mirall.
¿...?, pensareu!. Quan mireu la imatge que segueix,espero que sortiu de dubtes.

Com veig que encara no sabeu de que cony estic parlant, m'explico:
No us heu mirat, i remirat alguna vegada, el batibull de lletres i números que hi figuren a l'interior de les files i columnes?.
Els uns, amb l'esperança de veure els progressos assolits els darrers mesos (o la manca d'aquestos). D'altres, pensant en lo fantàstic que seria estar un parell o tres nivells més avall. I tots, somiant, cavil·lant, com arribar el més aviat possible a la ¿destinació? programada fa tant temps.

És per això que m'agrada veure aquest jeroglífic de signes com un gran mirall, on tots els que pugem pedres estem reflectits. On es barregen un bon grapat de sentiments i emocions, i on cadascú de nosaltres s'expressa lliurement i en la mes ferotge intimitat, buscant... la felicitat?.

Se que no aporto gaire a la sabiduria popular, escrivint articles d'aquestos, però com he dit algun cop... i què?. Tan sols sabent que heu arribat llegint fins aquí, estic content!.

Esteu avisats!.

2007-08-05T19:40:00.002+02:00

I ara que ens voldrà contar!, tornareu a pensar...
Es bo que ho feu(el pensar) però no ho es tant, que abuseu massa d'aquest atribut donat pel diví(si es que n'hi ha cap).
Com a que porto mes de dos mesos parat per culpa d'aquesta meravella mecànica (espatllada en el meu cas) que il·lustra la foto inicial, i aquesta situació no sembla tenir prop el final, us explicaré quatre cosetes, ara que a la força m'he convertit en un especialista!.

Posem-nos en matèria. Els músculs son una col.lecció de fibres contràctils i super elàstiques que per a unir-se al esquelet es compacten per convertir-se en tendons. A diferencia dels músculs, que s'allonguen amb facilitat i s'omplen de sang de seguida, els tendons son ultra rígids i amb molt poc reg sanguini pel seu interior. La major part de l'aliment tendinós es fa a traves de petits vasos sanguinis que hi ha a la baina, que no es res mes que una funda (com la dels frens de la bici)que envolta la totalitat del recorregut del tendó.
Sembla ser, que una part important de la alimentació d'aquestos "cables rígids", es fa mitjançant un liquid anomenat sinovial, que transcorre per l'interior d'aquestes fundes, i que a mes, lubrifica el recorregut del tendó per l'interior de la"susodicha" baina.
Be chicots!. Es aquí on trobem dos tendons molt importants per a natros, els flexors dels dits. N'hi han dos, l'FDP o tendó profund, i l'FDS o tendó superficial. El primer venint del avantbraç, passa per la cara palmar dels nostres amiguets(els ditets), i s'insereix a la falange distal(a l'alçada d'on neixen les nostres ungles, per entendre'ns). Per la seva part, l' FDS o superficial, venint del mateix lloc, es bifurca en dos parts a l'alçada de la falange proximal, per inserir-se abans d' haver deixat passar l'altre pel seu interior, sota la falange medial, una mica desprès de l'articulació IP o proximal.

Uffff, quina pallissa us estic fotent!. No se si ningú de vatros acabareu l'article abans de quedar-se garratibat davant la caixa tonta.

Per als que encara esteu llegint(enhorabona!), dir-vos que hi han uns lligaments anulars anomenats a partir d'ara politges, que s'encarreguen de mantenir els tendons propers als ossos quan tirem amb ganes de les regletes. Per als que us agrada pescar, (a mes de trepar i perseguir donzelles desvalgudes) imagineu-vos per un moment que aquestes politges funcionen igual que les anelles que tenen les canyes de pescar, i que permeten quan la canya (estructura òssia del dit) flexa pel pes d'un peix, que el sedàs (tendons) quedi al seu lloc.

Espero que el dibuixet sigui prou aclaridor...

No se si cal que us digui la importància del manteniment en bon estat d'aquestes estructures pel bon funcionament de tot el conjunt. La tensió a la que estan sotmeses tant els tendons com les politges en el moment d'arquejar els dits es enorme (centenars de kg).
Per tant, ull amb qualsevol símptoma de dolor o inestabilitat articular en el moment de tirar d'un canto aïllat, o de series repetitives d'un mateix moviment (per exemple, campus), així com molèsties difuses a la zona hores després de parar l'activitat.

Com indica l'enunciat, esteu alerta. No cal que passeu pel mateix tràngol que estic passant fa tot aquest temps. Seria molt avorrit (i del tot insuportable)que tots a la vegada (i degut a la depressió post-lesió)ens poséssim a escriure articles tant farragosos com aquest que firma un servidor!.

La campana...

2007-07-08T19:37:00.002+02:00

Vaig a donar-vos ànims!.
Segons diuen la majoria de gurus de l'entrenament, la immensa majoria de nosaltres som capaços amb la motivació, l'entrenament i el sacrifici que això comporta (pensar menys amb la família, els amics i sobretot amb la feina) d'encadenar 7c!!.
Que guay!, pensareu alguns... però anem a pams.
Hi ha gent, com el Graham, el Sharma, els germans Huber, Menestrel, Petit, etc, que han estat especialment agraciats per la genètica. Sembla ser que tots ells tenen en comú varies coses; una força "d'agarre" màxima, una excepcional potència al tren superior i una extraordinària resistència dels tendons flexors del avantbraç!. Aquests venen de "fàbrica" amb unes condicions que són superiors a les que tu i jo per exemple, podem mai ni tan sols somiar tot i dedicar 24 h a l'escalada durant anys.
Ara be, no desesperem!. Tot i mancats de la majoria d'aquestes qualitats, (mai no farem un 8c+), som el suficientment normals la majoria, per arribar a encadenar el "modest" nivell indicat al començament de l'article. Diuen aquesta gent (els gurus), que optimitzant dos aspectes fonamentals com son la tècnica i les capacitats mentals, s'arriba a escalar setè grau amb molta solvència. Suposem que es donen les condicions de disponibilitat i fanatisme necessari (i una certa ausència de lesions, es clar).

Be doncs, si us fixeu am el gràfic que encapçala l'entrada podreu entendre del que estem parlant... penseu però, que aquells que estan a les dues parts mes marginals de la gràfica (aquelles més properes a la horitzontal) són els individus més mal o ben dotats, i que tan sols representen un 1x1000 de la població escaladora. La resta, es a dir nosaltres, tenim opcions d'arribar!.

Perdoneu la mala qualitat del gràfic, però crec que això era el que menys importava en el resultat final del article.
Ja ho sabeu, us queda una excusa menys per no fer grau!.

YSD...

2007-07-06T16:47:00.000+02:00

Tranquils,no m'he begut l'enteniment(tot i que de vegades ho sembli),no son les sigles d'una nova droga ni res semblant.Com a que sembla que lo del dit va per llarg(no puc aguantar-me ni la cigala),no puc escalar,ni fer bici pel monte,i córrer nomes ho puc fer pel pla(per que també tinc molèsties al genoll),us aniré explicant coses curioses d'aquest bonic mon que ens uneix a tots els que entrem a blogs semblants al meu;

Un tal Welzenbach(d'aquest personatge potser en parlaré mes a fons un altre cop),va idear als anys 20 del passat segle, una escala que amb el pas del temps seria un referent mundial com a quantificació/graduació de les dificultats en escalada.Anava del 1 al 6,sent l'1 el nivell mínim.Caminar,per entendre'ns.El nivell 2 i 3 estava reservat a lleugeres trepades mes o menys difícils.El quart referia una escalada mes tècnica i vertical,exigint de vegades i com a precaució,l'encordament ocasional.El 5 demanava l'us del assegurament tècnic amb corda i anclatges intermitjos,el que ara coneixem com a escalada lliure encordats i per trams,vaja!.I el 6è nivell quedava reservat a l'escalada artificial o "extremadament difícil" i reservada nomes als mes ben dotats genèticament(ara en diríem mutants).
Es aquí on un gran crac americà,il.luminat,pioner i visionari dels anys cinquanta i seixanta anomenat Royal Robbins,començar a pegar-li voltes al "asunto".
Aquest individu se'n va adonar de que el nivell cinquè no concretava massa la dificultat real de l'escalada en estil lliure,i que per tant,calia concretar-lo i definir-lo mes.Don Wilson,el company de cordada de Robbins en aquell temps i ell, varen decidir dividir el nivell 5 en 10 subdivisions,sent el 5.0 una escalada fàcil i amb possibilitats de ser ben protegida en claus, i 5.9 reservada a la escalada en lliure mes difícil llavors,Open Book.Antiga via d'artificial alliberada l'any 1952 pel mutant Robbins.Evidentment pel mig quedaven definits el diferents graus de dificultat:5.1,5.2...etc.Mes endavant i juntament en la polèmica que hi va haver per Europa amb el setè grau promoguda d'entre altres per Messner,es decidir ampliar aquesta escala per dalt i fer-la oberta,a saber:5.10,5.11...etc.Afegint a mes,quatre subdivisions a cadascun amb les lletres a,b,c i d...
Peró això ja son figues d'un altre paner,i com diria el molt honorable Jordi Pujol:"això ara no toca".

Resulta que aquesta escala ràpidament va ser adoptada per tota la IUESEI cap a finals de 1956,i coneguda molt mes tard com "sistema decimal yosemitic"...YSD,vaja.

La foto en qüestió esta feta al llarg clau de la via Reticent Wall,A5 del Capitan.Yosemite,of course!!.

El Drac dels mil caps...

2007-06-26T16:24:00.000+02:00

L'ego es una entitat,una construcció mental que es fa passar pel nostre jo.Esta produïda per la socialització,que ens premia i castiga amb sentiments d'auto estima.Nomes existeix per comparació,analitza els esdeveniments passats(historia personal) i desprès la compara amb la dels demès.Aquesta comparació ens deixa sentint-nos millor o pitjor que els altres,però mai igual.
Sovint,ens vol fer creure que som millor que d'altres,tot i que de vegades com a estratagema subtil ens fa creure inferiors...
Si no competim amb els que ens envolten,ens castigara,però si sortim perdent d'aquesta comparació,defugira d'alguna manera la culpa.Fabricara justificacions del per que hem fallat.Potser no sempre sigui capaç de fingir superioritat,però inclòs amb un sentiment d'inferioritat com a parany,pot assegurar el seu domini.
I aquí es on sortim perden molt,dediquem una gran quantitat d'energia i atenció en el manteniment d'aquest monstre anomenat ego.Malgastem concentració,i el desenvolupament i l'aprenentatge personal s'atura.
Aqui comença la batalla.Per recuperar l'energia malbaratada per l'ego,tenim que cridar al jo superior.Aquest element no es competitiu,defensiu i maquinador.Te,per origen,superades aquestes juguesques mesquines.El jo superior busca l'auto estima des de una perspectiva interna que es basa en l'aprenentatge i el creixement.Recordeu,no per comparació amb ningú.
Afegir finalment,que si vius dominat per l'ego pots pujar-hi de peus,que et sentiràs ofès i a la defensiva la resta de la teva vida,cauràs constantment a les seves trampes,i faràs coses sovint estúpides...

Els mes observadors,aureu vist en aquest escrit aplicacions valuoses en la practica de l'escalada...esteu atents,sigueu conscients,i treieu l'espasa per tallar de soca arrel cadascun dels caps d'aquest drac en el mateix moment en que apareix.Penseu però, que és habil,i te mil formes diferents!.

A falta de panes...

2007-06-14T21:26:00.000+02:00

....buenas son tortas!.

Esperant que el físic es recuperi(si es que mai ho arriba a fer),la motivació augmenti,i els astres estiguin correctament alineats per poder tornar a escalar,us deixo aquesta entradeta acompanyada d'una bon instantània feta fa uns mesets a Lleida.(La pròxima vegada feu-me pensar en llevar la pols del vidre abans de posar cap fotografia a l'escànner!)
Si,si.Es el huber el que esta al mig de les dos dones...i jo que em pensaba que els alemanys no eren gaire espabilats!.

Coses que no hauria de fer...

2007-05-07T23:52:00.001+02:00

Quan vaig fer la crònica original(Crestall de l' erosa),pensava afegir algunes imatges mes que havien quedat pendents d'arribar-me.Ara,una vegada les fotos son al meu ordinador i he començat a visualitzar-les, me'n he adonat com de vegades hom oblida tot allò que li ensenyen el llibres,i aconsellen el bon criteri i sentit comú,sobre progressió, auto assegurament i seguretat en l' escalada.
Tot i havent-hi muntat instants abans(correctament auto assegurats,el David i jo mateix) un passamà de seguretat per que tots els integrants del grup superessin aquesta llarga travessa de 4ªrt grau sense passar pena ni perill,vaig tenir la feliç idea de posar-me a trepar(amb una corda a l'esquena) passant olímpicament de tot el muntatge.
En aquell instant(tampoc sabia que sortiria retratat),tot i que el Toni m'ho recordava, no vaig ser conscient del perill al que de vegades ens exposem inconscientment els babaus.
Gaudiu aixo si,d'aquesta bonica i aerea panoramica de la cinglera en qüestió!.

Xerica...

2007-05-01T22:41:00.000+02:00

Dia 30 d' abril.Xoli,Txus,Hèctor,Albert,Kiko i jo sortim d' Amposta direcció a les parets del congost que donen forma a aquesta escola castellonenca.
La previsió de la meteo no estava clara,però ens vam arriscar...i certament l' aposta ens va sortir rodona,esmorzar al bar tino per agafar forces i apa,a tibar!.
El sector escollit per anar provant,Huajalotes.Vies de pura continuïtat,llargues i de molta verticalitat en rocam excel.lent i menys sobades que les plaques veïnes.
El resultat de tot plegat:confirmada la sospita del que escriu això,que escalar fora de les escoles habituals es bo per la tècnica,sa per la ment,i mitiga l' ecces d' ego que hom acumula massa fàcilment!.
Podeu deduir doncs,que els encadenaments no van ser gaires(parlo en nom meu),i si en canvi profitós l' aprenentatge rebut durant la llarga jornada d' escalada.
Pel que fa a l' actuació de la resta del companys,confirmació definitiva de l' Albert i el Hèctor,super motivats i en plena forma,encadenant pràcticament totes les vies provades,i demostrant que quan un es troba be,el dia es fa curt...molt curt.El Xoli i el Kiko com sempre apretant i marcant la tendència del grup.

Sortint de la rutina...

2007-04-25T19:12:00.001+02:00

Be,com havia promès,aquí teniu la petita crònica referent a la travessa est-oest del crestall de l' Erosa el passat diumenge!.

Una bona caminada durant hora i mitja des de l' aparcament del racó de St.Marc ens deixa al coll, vessant oest del crestall en qüestió.Travessem l' itinerari faldejant la cinglera per la vessant sud(15 min),i de seguida estem davant el primer ressalt,inici de les grimpades del dia.Tres hores i mitja desprès,algunes apretades mes tard,i dos ràpels ben curtets,ens tornaran a deixar al coll inicial,lloc on tornarem a resseguir els mateixos passos fets a la pujada(1 h).

Au,aquí teniu els croquis i algunes imatges per donar color als comentaris i de passada,fer mes llaminera la vostra visita.

Pel que fa al material aconsellat,dir-vos que un joc de friends petits i mitjans,assegurador-descensor,un joc de tascons i un bon assortit de bagues de totes mides i formes(també fetes amb cordinos) per cordada serà suficient.Una corda dinàmica de 40-50 mts es l' ideal. Com podeu vore al croquis i la ressenya,a primera vista no sembla gaire complicada ni difícil.Peró us aconsello si aneu per primer cop i la voleu fer sense passar cap tràngol,dominar amb soltura al menys el 6b en esportiva. això vol dir, no caure mai en aquest grau,per que tot i tractar-se de IV/IV+,penseu que no trobareu res enlloc,i la roca es prou dolenta com per anar en compte cada cop que s' agafa una presa de mans i peus!(piqueu amb el puny tancat els cantos i escolteu-los).
Afegiu-li a mes,la dificultat que existeix a l' hora d' instal.lar assegurances intermitjes als llargs claus...i buscar el millor camí es clar.

En espera d' alguna cosa millor...

2007-04-23T17:14:00.001+02:00

Us haureu de conformar amb això!.
Esperant a tindre el material fotogràfic per fer una crònica mes interessant, (travessa est-oest del crestall de l' airosa al Mas de Barberans) aquest diumenge, poso aquesta entrada al blog per tal de actualitzar-lo,i evitar en lo possible l' avorriment que experimenta la persona que entra una vegada i un altra,i veu com apareix la mateixa crònica cada dia!.
En fi xicots,estic mandrós!,una mica de paciència.

Prompte fara un any que em van fer aquesta foto en un sete bonic, bonic, d' arboli,sector l' ermita.Curt,desplomat,ben equipat i gens sobat...(com a un servidor li agraden).

Una mica fart de vi...

2007-04-12T22:55:00.002+02:00

Davant l' interès creat arran les últimes notícies referents al rocòdrom,m' he vist empés a fer una petita crònica al respecte.
Com podeu vore,s'està treballant per enllestir el més aviat possible tots els petits detalls que queden pendents per tal de que la inauguració d' aquesta instal.lació finalitzi aviat,i amb les millors condicions possibles.No patiu,en breu sabreu quan i com s' inaugura el B.A.E.
Esteu atents,i visiteu la pàgina.Prompte podrem proposar una data i convidar al personal a visitar-mos. I es clar,a "tastar" el bloquet en qüestió!(d' això es tracta,no?).

Tocadet d' alcohol devia anar el company fotògraf.No diré noms,que després s' enfaden,però el que havia de ser un reportatge sobre l' arranjament definitiu de la estructura per publicar-les al blog,ha quedat en una sèrie de fotos "mogudes" difícilment aprofitables per ser vistes. Això si,la creativitat del autor...be,jutgeu vatros mateixos!.

Gestionar la meteo...

2007-04-02T01:00:00.001+02:00

Quin cap de setmana!.La meteo ens vol fer la guitza,i per poc ho aconsegueix.
Dissabte 31 de març,9.30,xiribecs.Trobada d' escaladors al voltant d' una taula plena de cafès,esmorzars i il·lusions.Surten les primeres propostes,comentaris sempre condicionats per l' estat del cel;amenaçador,inquietant.Vidres en fora, carrers humits.
Finalment desprès de multitud de propostes algunes descabellades i d' altres no tant,decidim apostar pel sector de l' ermita de la pietat.Aproximació curta,rocam excel.lent,orientació sud,vies de qualitat...i per que amagar-ho,un local regentat per la paqui prop,on acabar la jornada devant un bon berenar a base de llaminadures varies!.
A les 11 ja hi som tots a peu de paret,sector coto godall:Albert,Santi,Sebas i jo.Mitja hora mes tard,i quan estem gaudint de la primera via del dia,arriba Kiko el camarlenc.
Mitja dotzena de vies mes tard,quan l'ambient anava "in cresciendo" davant la imminència de les vies mes interessants,comença la pluja anunciada...hora;les dues si fa o no fa.Sortim a corre cuita,de qualsevol manera cap al local de la Paqui,reunió de bon rollo,foro,unes cerveses..i cap a casa que plou!.

Von haureu donat conte de que la foto no pertany ni al lloc ni a la data que fa referencia aquesta cronica.La roca es arenisca,el lloc es una ermita,pero no la que ens ocupa,sino la de la mare de deu de la roca,i el tipus d' escalada no es esportiva,sino en bloc.Pero...quina importancia te aixo?.

Un tal pinxo...

2007-04-01T12:03:00.000+02:00

Doncs si,ha estat aquest personatge l' inspirador d' aquesta loca idea d' iniciar el blog personal.Gracies per endavant al Kike!.
Certament,tot i que fa una mica de mandra decidir-te a provar-ho,una vegada t' hi poses,es mes agraït del que un es pensa.
I ara que ens esta contant aquest tio?,us preguntareu!.Entendreu al menys,que aquestes reflexions son producte de la profunda depressió en la que em veig,deguda a la desapacible meteorologia que estem patint...i (malauradament seguirem sofrint) aquestos dies.Per tant,paciència i alguna sessió de rocòdrom no programada,faran mes assumible el pas de les tedioses hores que ens esperen a tots entre les quatre parets del nostres "ninxols".

Si,ja se que la foto no correspon a un dia de pluja,pero que hi farem,no en tinc cap mes a ma!.

4 d' abril,dia escollit per acabar el rocodrom.

2007-03-30T15:21:00.000+02:00

Doncs si,això sembla.Segons ultimes noticies,esperem per dimecres vinent estar tots a les 17.30 a les instal.lacions del pavelló municipal per enllestir l' equipament.

Quin glamour pel meu blog,no us sembla?

2007-03-29T23:08:00.000+02:00

Acabadetes de caure a les meues mans(cedides per la meua amiga Lídia),i enviades pel mateix Alexander Huber des de la Patagònia,m' ha arribat un petit reportatge fotogràfic d' una de les darreres apertures d' aquest intrèpid senyor!.
La nova via oberta en aquest lloc perdut de la ma de deu sembla ser que reb el nom de "la Puerta Blanca",el company de Huber es un tal Mario...no el conec la veritat, però deu de ser bo el tio!.
La primera pertany a una panoràmica general del grup del Fritz Roy,on es veu sobre impresa en roig la línia en qüestió.
En la següent es veu al Mario obrint via per un sistema enrebesat de diverses formes geomètriques...sobren les paraules,mireu-ho vatros mateixos!.
Per acabar,veiem al macho en qüestio posant des del cim...si us fixeu,al fons es veu el cerro torre.En tinc unes quantes mes,però per evitar empatxos,les aniré pujant poc a poc.(Faré com els americans amb les series:sempre deixen els capítols a mitges,així s' asseguren l' audiència de pròximes entregues!.)

Veniu el dia 29 de marÇ a deixar llest el rocodrom?

2007-03-27T16:15:00.000+02:00

Doncs NO,aquest NO es el dia triat per tothom per acabar d'una vegada per totes amb la feina que esta pendent a la instal·lació d`entrenament ampostina.
SEGONS DARRERES NOTICIES AQUESTA ACTIVITAT HA ESTAT POSPOSADA FINS DILLUNS O DIMARTS VINENTS,DIES 2 -3 D' ABRIL!!!!.
Us mantindré informats...animeu-vos per que sembla que hi han un bon grapat de preses per posar,colchonetes per afegir i cargols per apretar!.
Per que aneu fent boca,us deixo aquí una bonica panoràmica de la instal.lacio...

Dia sencer a cedrilles...

2007-03-25T22:49:00.000+02:00

Avui hem encetat el canvi d´hora al racó de cedrilles,cinglera emblemàtica pels ampostins:la Fàtima,el Albert"beto" i un servidor.
Be,el cas es que fins que el solet no ha caigut a sobre la punta Amposta,hem passat un fred de collons,això no ha impedit però que passéssim tota la jornada "dale que te pego" a algunes de les vies mes clàssiques del sector la colada i sector ponent...Banderas de Melanie,Santiago Cabuson,Ja Sóc Aquí,Punta Freginals,Servicio Púbico,Cantos de Costras,Calorímetre per posar algun exemple de vies encadenades amb un cert èxit.
I perquè us conto això?,us preguntareu!.Segons sembla ser ens ha arribat a l`agrupació ampostina una circular de medi ambient fent referència a la prohibició de escalar a tota la paret fins el mes de juny per nidificació,així que ja sabeu,toca portar-se be i deixar-ho per mes endavant.
Sense voler entrar en polèmiques,crec que prompte ens quedarem sense lloc on anar.primer cedrilles...i per que no demà roca blanca?.
Aneu pensant-hi.

Un dia més a rocablanca.I en van...

2007-03-24T19:12:00.000+01:00

Avui em estat una vegada mes a la paret bucòlica de roca blanca...Xoli,Kiko,Albert,2 roquetencs més i servidor.
La veritat es que (com sempre) me dedicat a passejar-me per la paret,assegurant el tiro,i no arriscant gens als passos.Algun dia explicaré la relació d`amor-odi existent entre aquesta escola i jo.Però de moment dir-vos que el triomfador del dia ha estat el meu company Albert,barallant-se amb el "Quinto Imperio" i la "Qué Bonito",vies mítiques del sector africa,i proposades com a 6cs consolidadissims.
Tot i no aconseguir els encadenaments,comentar al respecte l`actitud i compromís adquirit ambdues vies...tot un espectacle de veure...enhorabona!.
Aquí teniu al bon amic Xoli(la foto es del desembre passat) "negociant" el pas clau de la via (Maximus Perversus) un 6c+ mol xulo que algun dia tinc que provar...

He afegit una presa aèria(cedida per Chapi) des de la paret que hi ha al oest d' aquesta escola,el company que esta fent el desplom de la via èxtasis 6c+ es el Alex.Gaudiu de la panoràmica!.

Error de càlcul

2007-03-19T17:57:00.000+01:00

Us dono la benvinguda a tots,inicio el meu blog personal per donar a conèixer les meues opinions i reflexions a tothom qui les vulgui escoltar...