divendres, 30 de maig del 2008

Puto fanàtic.



"Una ment conscient ho absorbeix tot. En contes de concentrar-se en una sola tasca o en un únic element de qualsevol situació, té en compte tots els aspectes.
Fer això demana l'abandonament d'un mateix, per convertir-se en la mateixa acció. Solament així, sense triar-ho,sense ansietat i sense dirigir la atenció de manera conscient, és quan apareix la verdadera percepció. En aparèixer aquest estat, pots actuar correctament davant les circumstàncies canviants del que t'envolta i trobar el teu propi encaix al medi.

Defineixo la consciència com la atenció sense les interferències del pensament o el judici, sense memòria ni especulació, vivint l'instant present.

La consciència neteja els filtres indesitjats de les teves experiències anteriors, permetent gaudir d'una experiència immediata, més intensa. Prendre consciència de la nostra condició present, i del que ens envolta, ens permet rendir al màxim al alliberar la ment i preparar-la per respondre de manera immediata.
L'enteniment dels perills, oportunitats, requisits necessaris davant el repte i la capacitat personal, són visualitzats i entesos ràpidament."
Mark F. Twight,1999

I ara us preguntareu... què té a veure el fotograma de la pel·lícula 300, amb l'entrada?...
Aquest paio var ser un dels principals "trainers" personals dels espartans durant el "casting" d'aquesta meravellosa obra.


I si, és la transformació física del lloc tinent del rei espartà, deguda als efectes de les "carícies" rebudes sota les indicacions (i el gimnàs) del senyor Twight!.

Si després de llegir el post i els dos títol introductòris, al menys dues vegades, haver fet una petita reflexió posterior, no us han suat ni que sigui una mica les mans, no heu enviat tot el que teníeu entre mans a pastar fang, i encara no esteu pensant en fer unes sèries de dominades amb llast o sortir a trepar sense corda... feus-ho mirar!.

dimecres, 28 de maig del 2008

Una mica de paciència.


Es nota que plou.
Aquest mes de Maig he batut tots els records en nombre d'entrades al blog.
I això és mala senyal, per que vol dir que faig poca activitat de muntanya.

En canvi, aquest aspecte afavoreix la creació de posts, i això és bo(vull suposar) per qui entra periòdicament a la pàgina i espera trobar novetats!

Amb aquesta entrada inicio una nova sèrie d'articles relacionats amb l'entrenament com a protagonista. La particularitat d'aquestos textos es que compartiran títol al blog de blogs, apareixeran tots sota la denominació "Entrenaments d'anar per casa (I),(II),(III)",etc. La denominació específica de cada tipus d'entrenament analitzat, apareixerà a la capçalera de l'entrada respectiva a la pàgina personal.

No sé si ho he explicat be, és igual...

Quines característiques tindran aquestes entrades?... La senzillesa amb els plantejaments i les rutines d'execució. Seran petites pinzellades, coses que sabem que funcionen prou be per qui decideix posar-les en pràctica(que és el que més costa).
Podran practicar-se aïlladament en cada sessió d'entrenament, o be complementar-se amb una, dues o més rutines, per complementar una pràctica més complerta.
Ull però,necessitareu un plafonet,per petit que sigui!.
I el ordre, quin serà?...Ummm, no n'hi haurà cap. Els capítols aniran sortint sense ordre ni concert, però seguint unes senzilles pautes i recorrent després, a la consulta d'aquest lloc virtual, podràs lligar fils ràpidament.

I aquí vull fer un petit incís.
Molta gent és la que es penja entre setmana d'algun rocòdrom. D'aquesta gent, quanta realment és la que planifica o al menys, intenta estructurar les sessions?.
Ben poca.
I aquí és on prenen especial importància aquesta sèrie de capítols. Al ser coses exemptes de complicació, fàcils de assimilar, recordar i sobretot, posar en pràctica... hom pensa que fins i tot és possible, que algú provi de seguir-les!.
Molt important seria també, que en el moment de començar aquestos exercicis, estessiu sols o al menys, no us deixéssiu arrossegar per l'excés de testosterona i fanatisme que es transpira(mai més ben dit)en aquestos rocòdroms quan la multitud de nivells existents, i les propostes del tipus
- prova aquest pas,veuràs que guapo! -
,fa que tot aquest plantejament se'n vagi en orri.

Un apunt final.
Cal tenir en compte que tota sessió diària d'entrenament té que seguir una estructura bàsica mes o menys lògica, amb les variacions que la particularitat genètica de cada individu dictaminin(uy,quina paraulota m'ha sortit!).

- Activació i calentament.
- Tècniques gestuals i de posicionament en diferents angles.
- Potència i força(en totes les seves variants i/o subdivisions).
- Resistència específica(idem anterior).
- Continuïtat(el mateix que abans).
- Treballs específics de compensació.
- Desactivació o tornada a la calma.

Com no em canso mai de dir, això és el producte de moooltes hores de lectura i reflexió personal. Per tant sé que no invento la pólvora.La majoria de coses que posaré estan ja inventades i escrites fa molt .
Tot el que dic és subjectiu a més no poder, i estic obert com sempre,a d'altres opinions.
Puc estar equivocat. Amb el temps, tècniques d'entrenament presentades com la "solució definitiva"s'han demostrat errònies i fins i tot, altament lesives.
De vosaltres depèn, agafar allò que us sembla interessant i rebutjar o no, aquella informació confusa o contradictòria.

El que si és culpa meva, és la manera de contar, presentar i estructurar aquestes coses.

Ja m'he tornat a enredar, volia fer una entrada curteta.Sembla que com sempre, he tornat a fracasar!.
Fins un altra, no tinc més ganes d'escriure...

dissabte, 24 de maig del 2008

Nala...


Segurament és la primera entrada al blog que no té a veure directament amb l'escalada...o si(depèn com es miri).El cert és que,des de que tinc una meravellosa gossa a casa,estic super sensibilitzat amb el tema.

No us podeu imaginar el que són capaços d'oferir aquestos animals a qui els cuida...Mireu-la als ulls,per entendre el que us dic,són fantàstics!.



El Kiko del blog a5lunnis,fa una crida a tothom per veure si entre tots li trobem una nova família.A casa meva no en caben més(ni el meu cor està preparat per compartir l'amor amb un altre animal que no sigui Etna).

Vinga va,fem córrer la veu,i aviam si entre tots ho fem possible...

Il.lusions trencades


Som una entitat amb recursos molt limitats, una colla d'amics que cada dijous es troba per parlar de muntanya, escalada o de qualsevol altra cosa.

Havíem posat molta il·lusió en aquesta nova eina, el Kress Pah 3.0, i la veritat, ens havia sortit be.
A saber:
Assegurava 22 forats per bateria de 90 mm de profunditat amb un diàmetre de 10 mm. I això no ho podia dir qualsevol (als menys cap d'altres companys i usuaris d'aquestos aparells consultats per qui escriu, incloent-hi alguna Hilti).
Un funcionament increïblement suau, silenciós... transmetent molt poques vibracions al qui treballava.

I per que us explico això?...

Ens l'han fotut del magatzem que tenim a la seu de l'entitat.

No ha durat ni 4 mesos, moltes il.lusions llençades per terra. Suposo que és el preu a viure en aquesta societat que camina a ritme de samba.

I el pitjor de tot es que ni tant sols han hagut d'esforçar-se gaire, tenien una còpia de la clau. Entrar, dirigir-se cap al magatzem, obrir tranquil·lament la porta d'accés, i apa. Endur-se'l cap a casa.

Nomes desitjaria que el autor d'aquest treball, l'utilitzi per alguna cosa profitosa. Per que l'ha encertat, s'ha endut una meravellosa eina a casa.

Felicitats!.

dimecres, 21 de maig del 2008

4 números...


Quan voles a sobre la última assegurança(ja sigui friend,tascó,pitó,buril,spit,bolt o químic)apareixen dues forces que actuen a l'hora i de manera complementària.

Una és la força de xoc de la persona que cau,i l'altra es la de l'assegurador que frena la caiguda. Fins que,com tot sistema físic,s'arriba a crear un equilibri de forces que finalment acaba amb la detenció de l'escalador.

Durant aquest procés l'esforç a que sotmetem el darrer ancoratge és un múltiple (per tant,més elevat) de la força que genera l'escalador al caure.

Si mireu el gràfic voreu que el valor d'aquestos dos vectors no és igual.La diferència entre aquestos valors és la que correspon a la força de fregament entre la corda i tots els altres elements de la cadena de seguretat.
A saber;
-Mosquetons
-La mateixa roca
-Aparell de frenada
-Etc

Tot això és molt més complicat de calcular de que sembla,aquí no entrarem a fons però.Sobre això hi han alguns articles per la xarxa,que segurament faran les delícies dels amants de la matemàtica "parda".

Ara be.Sabent la direcció d'aquestes forces(vectors), i fent una senzilla suma(vectorial)dels mateixos,apareix la resultant.I aquesta fletxeta,és definitivament la que més ens interessa,ja que indicarà (també d'una manera aproximada)el valor en kilograms newton i molt important,la direcció que prendrà aquesta força a sobre el darrer punt d'unió amb a la nostra estimada paret!.

Aquí represento els tres casos més habituals en que ens passa això:
A.- La vertical
B.- Desplom a 30º
C.- Sostre
Els "pedriceros" segurament se sentiran marginats d'aquest anàlisi,però per la majoria d'escaladors amb aquestes 3 hipòtesis és més que suficient.

Els més espavilats probablement se'n hauran adonat de que fins i tot en aquest cas,el fer grau és una avantatge!(sempre que pensem en:+ desplom=+ grau),i aquesta condició no sempre es compleix,que quedi clar.
I això per què ho he dit...Ah si,doncs a igual material,factor de caiguda,pes de l'escalador i sistema de fre,l'esforç que pateix l'últim ancoratge és significativament menor com més "tire pal lado malo" la paret.

I tota aquesta parrafada que he soltat serveix per alguna cosa?,no ho sé.
Però pot ser que a partir d'ara quan estiguis amb la moto posada,el darrer bolt a "prendre pels collons"i amb la possibilitat de fotre't un "leño" dels guapos,pensis:

-Iep!,no cal patir...només és un puto vector!!-


dissabte, 17 de maig del 2008

Posa-la...i xapa-la!


Fa mesos que em volta pel cap.Digueu-me inquiet(d'altres em diuen toca-collons).

Quan vaig començar a escalar i em van ensenyar a utilitzar el material bàsic per practicar això(ara fa exactament 5 anys),no podia imaginar que qüestionaria un estri tant familiar i quotidià com aquest.

Seguia com sempre.
Les utilitzava tal i com les havia comprat...Fins que un bon dia del mes de Març passat,el destí,la casualitat,o pot ser només una coincidència(ves a saber)van fer que finalment em decidís a fer-me aquelles preguntes que tant temps m'havien estat turmentant(metafòricament,es clar).

Via Topaià 6b+.Amb una travessa horitzontal cap a la dreta que dura 3 xapes,sector Cabernet, Margalef.
El Ferran posa la cinta a la última xapa d'aquest bonic tram horitzontal abans d'enfilar el darrer tram,ja decididament ascendent i rectilini fins la R.Amb un gest enèrgic,demana corda per xapar-la...et voilà!,veiem tots tres(la víctima,Sebas l'assegurador i jo, espectador d'excepció)com ell mateix treu la cinta ja col.locada i xapada a l'anterior ancoratge.

Allí mateix vam començar a fer un estudi previ analitzant el que havia passat,preveient el que podia passar amb el cas contrari(travessa a esquerres),arribant a una sèrie de conclusions inicials,que em van animar a aprofundir una mica més en el tema.

Durant tot aquest temps(i mentre escalava),he anat madurant el tema.A saber:
Travesses a esquerra i dreta amb;
-Parabolts ben i mal expansionats(espàrrecs trets fins a 3 cm de la femella).
-4 marques distintes de xapes,i també de casolanes.
-Químics.
-5 marques de mosquetons distints.
-Cintes llargues,curtes.
-Assegurances ben posades i d'altres posades en llocs amagats on el gatell tocaba a la roca o feia palanca a sobre la mateixa (i quedava per tant,obert o en situació precària).
-Etc...

A més,he inclòs en l'apartat pràctiques sobre el terreny,diverses caigudes laterals amb la xapa als turmells per acabar de creure'm aquest raonament.

Be doncs,tenint en compte que tothom sabem com posar un mosquetó quan la via no segueix un línia recta i ascendent,(condició bàsica per a que tot això sigui aplicable)dir-vos que des de fa unes tres setmanes he decidit modificar la distribució inicial dels mosquetons.Es a dir...escalo amb cintes exprés on cadascun dels dos mosquetons miren en un mateix sentit.
I el resultat no pot ser més satisfactori...de moment!.


Si,ja sé que no he inventat la pólvora ni res semblant.Buscant per la xarxa he vist que hi han diversos fabricants de solvència contrastada,que fa temps presenten als seus catàlegs,conjunts d'exprés muntades d'aquesta manera.

Això ho he vist després de fer tots aquestos raonaments,buscant elements externs que corroboressin o no,la meva teoria abans de publicar-la.

Com sempre,hi hauran opinions que difereixin d'aquesta, puc estar equivocat,se'm pot haver escapat alguna cosa,em puc haver begut l'enteniment durant el procés de raonament,exposició i presentació de conclusions.

Estic obert per tant,a tota reflexió madurada i intel·ligent que aporti més llum al cas!.
A veure si es compleix la dita,"4 ulls veuen més que dos".

diumenge, 11 de maig del 2008

Mai no estem contents...


Estic desesperat!.

La Consola,Internet,la TV,Pilates,Llibres,Sexe(Hem acabat amb les reserves de preservatius).
Fart estic de tot això...vull escalar en roca,sentir les rugositats,gaudir del gest atlètic.Conversar d'escalada amb d'altres escaladors(a poder ser)davant un bon cafè.
Uff...a veure si la meteo ens dona una treva i podem matar el cuquet.
D'altra banda no ens podem queixar,el país necessita aigua.

Paciència...

dijous, 8 de maig del 2008

Néixer amb una estrella sota el braç...

Això és el que conten després de quatre dies d'activitat en aquest indret màgic,una parella d'escaladors professionals superconeguda:



“El parque nacional esta precioso en estas fechas. Todo verde y baja agua por todas partes. Sin lugar a dudas es la mejor época para disfrutar de esta maravilla de la naturaleza. Pero como viene siendo habitual, para llegar al parque, primero hay que entrar en los EEUU, y eso, nunca resulta fácil para nosotros. Esta vez el problema fueron las huellas dactilares de mi compañero. O mas bien, y para ser correctos, la ausencia de ellas. Después de cuatro intentos con el dedo y no aparecer allí ningún dibujo, y tras ver el sello de Pakistán en nuestro pasaporte, al avezado policía de aduanas no le quedo otra que pensar que éramos con toda seguridad de una célula extremista islámica. Claro esta, que de ese convencimiento, a nuestra realidad como escaladores, mediaron unas cuantas explicaciones en ingles. Después de mucho rato salíamos con nuestros petates de allí rumbo a la meca del big wall.

El ambiente en el Campo 4, como de costumbre, inmejorable. Esta primera semana hemos coincidido con Pato (Histórico escalador Catalán), Jabi, Oriol Baro, y Marta, que vienen de un rule por Indian Creek., y están en sus últimos días de vacaciones. Con Pato y Marta, escalamos Serenity Crack + Soons of the year 5.10d (6c)/250m, 8 de los mejores largos de fisura que se pueden escalar en Yosemite y vía súper recomendable para iniciarse en el valle. Otro día hicimos boulder por el Campo 4. Bloques para todos los gustos y sabores, para acabar de tibar en el Midhnight Lighting V8 (7b+), posiblemente el bloque más famoso del mundo. Mi compañero que ya lo había encadenado en el 2001 se volvió a pasear ante el asombro de los locales. Pero como nuestro objetivo es ponernos las pilas con las fisuras, al día siguiente hicimos otra mítica. Esta vez en Arch Rock, escalábamos los 120 m y cuatro largos de New Dimensions 5.11a (6c/+), a pesar del grado, de lo mas difícil que hemos escalado en fisura. La verdad es que desde el primer día hemos decidido abstraernos de los números y afrontar con humildad el esfuerzo que requieren las duras fisuras de Yosemite.

Ayer acabábamos nuestros primeros cuatro días de escalada haciendo Gripper 5.10b (6b)/100 m y tres largos de fisuras de puños, manos y dedos. A ultima hora gracias a Bob, un local que se enrollo y nos puso el top rope, nos hicimos un escalofriante offwith de 5.9 que se llama English Breakfast Crack. Ni el pantalón largo, ni la camiseta larga, ni las rodilleras, fueron suficientes parapetos para no salir magullados del intento. Creo que realmente habríamos necesitado una armadura con pincho en el pecho para quedarnos encajados en este tipo de largos que no son ni fisura ni chimenea, y son lo más temible de Yosemite. Hoy es fin de semana, el valle esta hasta la bandera de gente, y aprovechamos para pegarnos una ducha en el Curry Village, y bajarnos a comer un bistec y hacer un poco de compra a Mariposa, que es el pueblo mas cercano al parque."

No se si calen gaires comentaris més...a hores d'ara ,visualitzant la situació,podreu fer-vos una idea aproximada del sentiment que m'envaeix. Una profunda i sincera enveja "cochina"!!.
Sense matisos.